Demèrits

L'altre dia, em vaig quedar astorada en la pregunta quins mèrits valorem? Socialment, quines qualitats personals mereixen la nostra aprovació? De quina manera em va colpir l'ànim aquesta tessitura que, si no fos perquè havia de fer el sopar, encara estaria llambregant el sostre de la cuina. Mentre preparava una truita de carxofes, pensava en quant estic disposada a pagar per un producte o per un altre. Hi ha carxofes tendres i dolces que acaronen la boca d'aquell sabor tan... a carxofa, i que, quan beus un got d'aigua, es potencia i llisca entre les dents, la llengua i el paladar. Estic disposada a pagar una mica més per aquestes carxofes en comptes de comprar-ne d'altres, més dures i menys dolces? Sí, està clar, aquí les tinc, a la paella. Quanta gent pensa igual? Probablement no tanta, perquè hi ha una producció massificada de carxofes d’una qualitat inferior que troben sortida. Els ous, el pa, els tomàquets, les peres, el vi. Tot el que agafo per enllestir el sopar forma part d'una decisió que he pres: he premiat un producte per sobre d'un altre, i he valorat el mèrit d’un pagès, d'un industrial i d'un comerciant per sobre d'uns altres. Estic satisfeta amb l'elecció, encara que sigui minoritària, i sé que hi ha una munió de consumidors que han pres una decisió diferent i han premiat el demèrit d'altres. Què hi farem, així és el mercat. I si trasllado aquestes reflexions a l'àmbit polític, què passa?, penso mentre em cremo i maleeixo per no haver agafat un drap per donar-li la volta a la truita. Diuen que els països governats per polítics amb formació universitària prosperen més que els governats per líders sense estudis superiors, i ho avalen economistes que han preparat un estudi publicat a The Economic Journal. Segur que és veritat, perquè també la meva truita és millor que d'altres cuinades amb qualsevol carxofa i un ou no t'hi fixis. I la pregunta següent, la que em fa ballar ara és on ens porta tot això? Hem d'obligar els consumidors a comprar carxofes del Prat o del Delta de l’Ebre, en comptes d’altres? Multarem els pecadors que suquen el pa amb tomàquet de llauna? No, esclar, ens haurem d'adaptar al mercat, que és aquella cosa que es forma amb la suma de decisions individuals. Així que, quan vam anar a votar en unes eleccions i va acabar com a president un senyor que no sabem si tenia diploma de batxillerat, ens vam haver d'aguantar, sobretot els que havíem pres altres decisions. Perquè no és l'economia, no, és el mercat i, per tant, les nostres tries, la suma de totes elles, el que fa que els mèrits del tomàquet de penjar no es tinguin en compte. Ja ho deia Robert Nozick, que la meritocràcia no existeix, només hi ha mercat. I ja ho diuen els estudis de consum: tothom parla de qualitat i després compra barat. I vostè què diu? Ah, sí, un país pròsper.

Mèrits

Al migdia, truca la meva filla gran, perquè se li han trencat la carpeta i l’estoig, i em demana que li’n compri de nous. Com que no som dels que renovem cada curs tot el material, sinó que el reutilitzem fins que diu prou, no la puc tractar de pocatraça. A les set de la tarda, he d’anar a la reunió de pares amb la tutora de la petita. Abans de sortir de la feina, m’adono que porto un forat als pantalons, a la part de l’entrecuix, i sort que ho he vist, perquè hauré de seure en una cadira infantil, i no em puc imaginar l’espectacle sense sentir vergonya. Com que no tinc temps de passar per casa, m’atanso a una botiga per comprar uns pantalons, no passa res, hi ha rebaixes, penso. En trobo uns de la meva talla que no estan malament, però que mai no m’hagués posat si no fos una urgència. Abillada amb dignitat, ara sí, m’acosto a una papereria que hi ha a la vora. Demano una carpeta amb classificadors de plàstic. Senzilla? Em pregunten, sí, dic, i m’envien a la secció d’arxivadors. Passo de llarg el material de disseny i de marca - com m’agraden els llapis Faber Castell, ho confesso - i insisteixo amb la demanda. Negra, blava o lila? Em pregunta la dependenta. Aquesta mateixa, li dic, negra. Llissa o a ratlles? Uf, això sembla una franquícia de cafès, a ratlles, contesto, després de mirar de cua d’ull la que està més a mà. I ara un estoig. De quin tipus, em demana. Un estoig, dels estoigs aquells que portes bolis, llapis, colors i tot això. Ah, un estoig, em diu. Sí, un estoig - sóc perseverant. No en tenim. No replico, pago i me’n vaig de pressa. Arribo deu minuts tard a la reunió de pares, però puc seure en una cadira infantil sense patir vergonya. Escolto amb atenció la xerrada de la tutora sobre l’educació cap a l’autonomia personal i, després, els plans de millora que han implementat. A les nou, cap a casa. Volia escriure sobre la igualtat d’oportunitats i sobre el mèrit, aquests valors que ha posat en debat (almenys al meu debat) el candidat a les primàries republicanes dels Estats Unit Mitt Romney, i han aparegut les meves filles i el col·legi, potser per una tendència a viatjar entre l’abstracte i el concret i viceversa. Estats Units manté encara el somni de ser una societat meritocràtica, on es premia el mèrit, però un índex baix de mobilitat social posa en qüestió aquest atribut. A Europa, ens fa goig pensar que som més de la banda de la redistribució, tanmateix, l’índex de mobilitat social és més alta, tot i que pot ser que ens moguem pocs quilòmetres. És ben veritat que, com deia Abraham Lincoln tots naixem iguals, però és l’última vegada que ho som, i per això ens preocupa la igualtat d’oportunitats, que es tradueix en un ensenyament de qualitat i accessible a tothom, perquè desenvolupem el talent individual i, així, es premiïn els mèrits. I, ara, em quedo astorada en la pregunta: quins mèrits valorem?

Dones i mares

Benvolguda senyora vicepresidenta del Govern espanyol, o Soraya, com li diu tothom, escric aquestes lletres per felicitar-la per la manera de despatxar les crítiques a la decisió d’assumir el càrrec que ocupa 10 dies després de ser mare. Quan vaig llegir l’entrevista que va publicar una revista digital a mitjans del mes passat, vaig somriure: “jo vaig prendre aquesta decisió amb qui l’havia de prendre, que era amb la meva família”, una resposta ferma, sí senyora. Fa un parell de mesos que les xarxes socials fan córrer la carta publicada en un blog per una persona que es defineix com a mare, i que la deixa a caldo. Escriu la bloggera que li va bullir la sang, li grinyolaven les dents i, fins i tot, es va enclavar les ungles a les mans quan la va veure somrient a la tele. I tot perquè, segons ella, vostè no hauria d’haver tornat a la feina després del que ha costat aconseguir el permís de maternitat. La polèmica va pujar tant de to, i es van afirmar tantes barbaritats, que els sindicats van haver d’aclarir les qüestions legals i deslligar-ne les implicacions socials. Les primeres, no són opinables: vostè té dret a fer el que cregui convenient. Les segones, depenen de cada casa, i per això vostè pacta la vida privada amb qui l’ha de pactar. L’opinió d’una part important dels opinadors, professionals o afeccionats, és que vostè ha posat en perill els èxits socials relatius a la conciliació familiar i laboral. Discrepo profundament amb aquest corrent que obliga les dones a reconstruir el sostre de vidre que tot just es comença a llimar. Vostè, que es va llicenciar en Dret amb resultats excel·lents, i que als 27 anys era advocada de l’Estat, té tot el dret a decidir, o a codecidir, sobre la manera en què organitza a casa seva la cura del seu fill, i a no deixar passar la possibilitat d’assumir un càrrec polític important. Vostè, que ha treballat dur per ser on és, té dret a continuar amb una carrera ascendent sense haver de donar explicacions a qui vol manegar la vida dels altres. El seu fill també té pare, i m’alegra veure i viure la normalitat amb què un pare es fa càrrec, amb l’ajut de qui sigui, de la direcció de la llar, mentre la mare trenca un sostre que altres no són capaces de tocar. M’alegra viure i veure això perquè enceta vostè un camí que ha de servir d’exemple a tothom: els temes privats es tracten a casa, i la conciliació familiar i laboral no és un àmbit lineal ni homogeni, cadascú s’organitza com li ve la fira. És cert que cal establir normatives que protegeixin les persones de possibles abusos, també en l’àmbit laboral. Com també és cert que les dones mares no hem de limitar les aspiracions professionals o de servei per tenir cura dels fills, perquè no és competència exclusiva nostra. Gràcies, senyora vicepresidenta pel camí encetat amb tanta normalitat.

Barcegatins

A les voltes de Nadal, vaig anar amb el meu home al dinar anual de la Casa de Fraga a Barcelona. Com que vam arribar justos de temps, de seguida vam seure on tocava, davant per davant d’un matrimoni jubilat. Vam fer les presentacions de rigor, i ella em va preguntar de quina casa era. Vaig haver de tirar de la memòria familiar per traslladar-me a una explicació de 50 anys enrere, perquè aquella parella havia cristal·litzat els records, i la relació de famílies que tenien al cap havia restat intacta des de 1960, l’any en què van marxar. Sí, anaven a Fraga periòdicament, i tenien casa al mont, però s’havien perdut l’evolució quotidiana. Jo també he perdut alguna cosa pel camí, tot i que la freqüència de viatges és més gran i visc en l’era de la comunicació ràpida. Tanmateix, com ells, he guanyat un altre poble, més gran, i ara som barcegatins, cadascú a la nostra manera. Em va agradar descobrir que ella i la meva mare havien estat veïnes, i que guardava un record agradable d’aquell temps. Amb una mirada entre els assistents, no em va sorprendre trobar la Magda Godia, l’alcaldessa de Mequinensa, perquè sempre és allà on hi ha un fill del poble. Vam parlar un moment, amb ella i amb el Jordi Estruga Estruga, que havia de recollir un reconeixement per la tasca d’impulsor cultural, i vam anar a petar a la llengua, perquè hi ha converses intermitents, que es poden mantenir durant anys. Vaig confessar-los que estava una mica tipa d’escriure sobre la llengua, em cansa aquest desplaçament imposat a la Franja: és una còpia del moviment circular uniforme aristotèlic, una imatge de món supralunar, ple d’èter anestèsic i de cossos harmònics, ordenats i regulars, que depenen d’un motor immòbil. Hem de tornar a parlar de llengua, em va contestar la Magda, amb aquell laconisme de formiga que no té cap intenció de plegar-se de braços. Jo tampoc, però em fastigueja no avançar, què hi farem. Vaig saludar també al Virgili Ibarz, fill de Saidí, que també va rebre un reconeixement, igual que Ramon Roman, Enrique Mur, Víctor Ruiz i Montse Sampietro, de Fraga. En una pausa, vaig intercanviar algunes frases amb el Santi Escandil, l’alcalde de Fraga, i em vaig trobar gran, perquè quan les persones que conec de joveneta, i a sobre tenen una edat similar a la meva, ocupen càrrecs, m’adono que m’he fet gran. Vam acabar la festa amb brindis de cava, i, en tornar cap a casa, vaig decidir quedar-me amb les paraules de l’Antonieta, la veïna de la meva mare als anys 50, i la meva veïna de taula el 2011: “per nosaltres, Barcelona va ser Amèrica”. M’havia explicat que quan van marxar de Fraga, no hi havia cap jornal, i que quan van arribar a Barcelona, a ella li havia paregut gran, i li havia costat una mica orientar-se, al seu home, no, de seguida va ser feliç. A mi em va passar el mateix, quan vaig arribar a Barcelona, em va semblar gran. Ara també sóc barcegatina.

Ofensiva, que no ofensiu

El Conseller Mascarell ha anunciat una ofensiva en defensa del català, a partir de 2012 – a tocar, tocar –, que inclou un pacte simbòlic amb l’Estat, en paral·lel al pacte fiscal. Bé. Confesso que m’estimula més l’anunci d’un possible Tercer Congrés Internacional de la Llengua Catalana el 2014. No per la data, sinó perquè de tant en tant cal que la llengua sigui objecte de reflexió, més enllà de la tertúlia dels membres de l’anomenat “Cazalla Party”. El 1906, mossèn Alcover va presidir el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, que va comptar amb representants d’Itàlia, França, Castella, València, Rosselló, Alguer i Mallorca – tal com consta en les actes de la sessió inaugural. La conclusió més important d’aquesta trobada acadèmica va ser la necessitat de disposar d’una norma única. Hem d’esperar fins al 1986 perquè se celebri el Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana, amb la necessitat latent i palesa de normalització. Es constitueixen set seccions d’estudi: a Lleida - que va compartir seu amb Fraga -, Perpinyà, Girona, Andorra, Illes Balears, Tarragona i València. A més, es va crear la Comissió Territorial de la Franja d’Aragó, presidida per l’Artur Quintana, i s’hi van presentar comunicacions referides a la Franja per part d’estudiosos de la zona: Glòria Francino, Juli Pallarol, Francesc Ricart, Joaquim Monclús, Pere Martí, Artur Quintana, Desideri Lombarte, Hèctor Moret, a més d’Aureli Barrull i Ramon Sistac, en un desplegament de forces que arribaven carregades amb la notícia que el català havia arribat a l’escola, tal com va afirmar Francesc Ricart en una ponència recollida al llibre De fronteres i mil·lennis: la Franja, any 2001. Les amenaces de la llengua catalana, i també les fortaleses, es mereixen una ofensiva i una trobada d’estudiosos i acadèmics, escriptors, sociòlegs, juristes, historiadors, economistes... perquè, com va escriure Nebrija a la reina Isabel I de Castella, la Catòlica, la llengua és imperi. Hi ha veus a les nostres terres que parlen de l’economia, sí, és cert, l’economia és important. El pacte fiscal? Esclar, per dignitat i pragmatisme: si escanyem la mamella, ens igualarem en misèria - perdó pel rodolí. Però hem de tenir present que si pel camí perdem la llengua, haurem malmès segles de singularitat i lluitar per enfrontar-nos a l’objectiu de reducir e ayuntar en un cuerpo e unidad de Reino los miembros en pedazos de España derramados. Mascarell no és ofensiu amb l’ofensiva, no pot ser-ho sense que ho siguin també els estudiosos de la llengua castellana o espanyola, que tant li fa, quan desgranen les aportacions econòmiques, culturals, socials i altres de la llengua. Tampoc no som ofensius els que ens dediquem, amb més o menys fortuna, a la tasca diària de difondre el català. Per molt que altres s’ofenguin.

El que pot un cos

Les converses d’autobús són sorprenents, perquè, envoltades de cares desconegudes, sense forma, sembla que les paraules es tornin anònimes, fins i tot invisibles. En diferents recorreguts, he sentit com es trencava una parella per telèfon mòbil, he parat l’orella a crítiques ferotges contra algú altre, un amic, un parent, un cap, un encarregat. He sabut quina orientació política tenen molts desconeguts, i he après que les llàgrimes són universals, com els mocs. L’altre dia vaig sentir com un grup de noies - no arribaven a la trentena -parlaven d’operacions per embellir els pits. Una altra noia, de fora del grup, hi va ficar cullerada, i així em vaig assabentar dels preus d’aquestes intervencions. Eren quarts de nou del matí, i encara em sobta que a aquestes hores, quan el perfum de la dutxa tot just ha arribat a la pell, es pugui ocupar el temps amb una disquisició tan elevada, pròpia d’un cas pràctic de l’ètica spinoziana. Ningú no sap el que pot un cos, aquesta és una de les frases més citades de Spinoza. L’ànima i el cos, va escriure aquest pensador del segle xvii a l’Ètica demostrada segons l’ordre geomètric, són una sola i la mateixa cosa, concebuda sota l’atribut del Pensament o el de l’Extensió. Això vol dir que tot el que li passa al cos té afecció sobre l’ànima i a l’inrevés, perquè s’han d’entendre com un tot. Per això, la percepció d’un defecte del cos pot arribar a impactar tant que l’ànima s’entristeixi, o la tristor afecta tant el cos que els ulls ploren. L’única sortida, però, és l’acció: rascar-se la butxaca i solucionar el defecte o aprendre a conviure-hi i a treure-li el màxim profit. De tota manera, i en la línia de l’ètica spinoziana, no pretenc jutjar la bondat o la maldat d’un canvi en l’estètica corporal, perquè les coses són com són, i no de cap altra forma. No hi ha valors universals ni patrons naturals, i com més convençuts estiguem d’això, més serenitat d’ànim assolirem. No hi ha universos ideals ni veritats universals que s’hagin d’assumir com a patrons de vida, com no hi ha cossos perfectes: no hi ha més cera que la que crema o, si es prefereix, tot el peix està venut. Més enllà d’uns pits agraciats o desgraciats, lamentar-nos per un món que ens fa fàstic no serveix de res, perquè el món és com és, i no pot ser de cap altra manera, per molt que plorem o ens enrabiem. La nostra virtut serà justament l’acció per canviar el que ens desagrada, igual que quan plou no tenim més remei que obrir el paraigües, i de res no serveix maleir el cel perquè la pluja ens mulla quan sortim de la perruqueria. Tot el que passa a la vida és necessari, no necessàriament útil, però si necessari, perquè respon a la naturalesa de les coses. Per això, si volem gaudir d’un món més just, ens haurem d’arromangar i actuar per resguardar-nos i resistir serenament l’adversitat. Ai! Com costa a vegades resistir. I quantes més costa fer-ho serenament!

Crits de guerra

Desperta Ferro! i Aragó, Aragó! són els crits de guerra més coneguts dels almogàvers. Els bramaven alhora que picaven al terra amb les ferres de batalla, i llavors representa que l’enemic agafava canguelis amb el sorollam i les espurnes que aixecaven. I és que, sense cridòria, no eren gran cosa, més aviat apareixien bruts i ronyosos, amb els cabells llargs i una barba crescuda, ennegrits pel sol i abillats de manera escassa, amb avarques als peus, tant si era estiu com hivern. Tot això passava els segles xiii i xiv. El corpus de sang, el 7 de juny de 1640, 500 segadors i un bon grapat de barcelonins van entrar al palau del virrei Dalmau de Queralt al crit de Muiren els traidors!, una clamor que ha estat actualitzada gràcies a la televisió, i també Muira el mal govern!, que ben bé es podia haver reciclat. Era l’època, per cert, en què el famós comte duc d’Olivares iniciava una ofensiva que li costaria el desterrament. Entre els segles xiii i xvi, quan algú presenciava un fet delictiu, havia de cridar Via fora!, i llavors s’aixecava la clamor del sometent, i tots els homes entre 16 i 60 anys hi havien d’acudir. El sometent va ser dissolt amb el Decret de Nova Planta, que va derogar també altres institucions. Via fora els adormits va servir com a títol d’un opuscle contra els borbons i en favor de la restitució de les institucions catalanes, publicat al segle xviii. Jerom! (no Jerónimo) és el crit dels paracaigudistes americans quan salten des de l’avió, un record de la lluita dels indis apatxes, que no sé com ho deien (dubto que ho fessin en anglès) quan lluitaven. Bring wood! We need more wood, Timber! Cridava Groucho Marx des de la caldera del tren, mentre l’altre desfeia els vagons a la pel·lícula Go West, el 1940. Aux barricades! cridaven els parisencs l’agost de 1944, espentejats per un de Gaulle cap de la Resistència, que confiava en un aixecament popular abans de l’entrada dels aliats a la capital per assegurar-ne l’èxit. Mentrestant, Hitler, al seu búnquer, preguntava si cremava París. Natres parlem xapurreau! és el crit de guerra encunyat a La Freixneda per una veïna, la Montse, que formava part del públic en el plenari municipal que havia aprovat una moció de censura contra l’alcalde. L’alcalde entrant parlava, deia, en català. La qüestió és que tots dos ho feien amb el mateix accent del poble. Això ha passat aquest mes de novembre de 2011. Quan vagi a La Freixneda, tornaré a seure a la plaça a fer un beure i contemplar les portalades, ara de pedra, i recordaré un altre cop com s’hi passejava, entre capellà i milicià, un Miguel Bosé ajudant de Durruti a la pel·lícula Libertarias, quan la plaça estava encalcinada i blava. I pensaré en la Montse, que passa a la història dels crits de guerra, encara que no sigui dels més reeixits.