Les coses de la Susanna Barquín

Mon jaio explicava moltes anècdotes, i una de ben graciosa – no he sapigut mai si era real o inventada – passava en un entorn militar. Algú en càrrec demanava pel número “ocho”, i no eixia ningú; mon jaio li va preguntar al del costat, que també era de Fraga, si no era ell, i l’altre li va contestar que no, que ell era el vuit no l’”ocho”. També tenia anècdotes que es referien a dies passats a Barcelona, i mai no em va explicar que hagués d’aprendre la llengua dels barcelonins. Sí, en canvi, es va haver d’esforçar per entendre el castellà. Mon jaio era de Fraga. No tenia gaires estudis, però savia que si anava a Lleida no li calia canviar d’idioma. La diferència entre mon jaio i jo és que jo he après a escriure la llengua que ell només parlava. Les coses són així de senzilles, i només per interessos tèrbols les volem maquillar, i, al final, cansa i avorrís. Per això és avorrit haver de contemplar un altre camí – i ja m’he descomptat del tot – com mos neguen drets i realitats tant des d