Les coses de la Susanna Barquín

He llegit que hi ha un astrònom rus, Leonid Sokolov, que vaticina que, tal dia com avui, d’aquí a 25 anys, un meteorit de 25 milions de tones i 270 metres de diàmetre pot impactar amb la Terra i engegar-ho tot a dida. La projecció del científic es basa en càlculs de la NASA. L’agència nordamericana no dóna gaire importància a aquest resultat desastrós, perquè, afirmen, la probabilitat és d’un entre 250 mil que arribi a impactar amb el nostre planeta. Com que no sé si aquesta probabilitat és alta o baixa, i com que vaig llegir en el seu dia L’home anumèric, de John Allen Paulos - un llibre molt recomanable per accedir a l’alfabetisme dels números - i com que, a més, resto importància tant a les declaracions de l’un com a les de l’altre, m’he dedicat a comparar magnituds, a veure si així ho tinc més clar. Resulta que la probabilitat que em toqui la grossa de Nadal és d’un entre 14 milions i mig. És molt més baixa que l’eventualitat del meteorit i, tanmateix, un munt de gent, per inèrci

Hi havia una vegada tres germans porquets que vivien al bosc. Un llop emprenyador els empaitava a tota hora, i per això van decidir fer-se una casa. El petit, un gandul, se la va fer de palla. El mitjà, treballador però no gaire, de fusta. El gran, en canvi, es va esmerçar en una casa de totxo amb xemeneia, i tant li va fer si podia jugar o no, la qüestió era treballar en un bon refugi. En una versió prou estesa, el germà gran renya als petits perquè no fan prou bé la feina, i els adverteix de les conseqüències. En altres versions, el porquet gran no diu res i va a la seva. En la majoria, el porquet gran queda com un imbècil que treballa i la resta se n’aprofita. Quan arriba el llop, d’una bufada fa caure la casa de palla, i el porquet mandrós es refugia a casa del mitjà. Amb dues bufades, la casa de fusta se’n va en orris, i els dos porquets, cames ajudeu-me, entren a la casa de totxos del gran, acaçats pel llop. Bufa que et bufaràs, com que la casa és sòlida, no cau. La bèstia pret

Una nit, una festa d’alta volada, amb tot de gent elegant, celebrant alguna cosa, ves a saber què, i entre la multitud, una senyora que, de ben segur, no pertanyia a aquest maleït 45% de població femenina que pateix d’incontinència urinària, perquè si no, hagués posat remei abans. La cosa és que, entre copa i copa, va i l’esfínter davanter de la senyora es rebel•la, i un líquid groguenc amenaça de transformar una estona de lleure i bona relació en una situació de ridícul supí. Per sort, un cavaller de l’escola antiga, d’aquells que es dedicaven a salvar la donzella del dracs dolents, apareix amb una copa de cava i la llença sobre el vestit de la dama, de manera que el cercle acusador queda dissimulat, i els ulls dels convidats reproven el matusser sobrevingut, i obliden que la senyora s’havia pixat a sobre. A l’estiu, amb les begudes fredes, els canvis de ritme i una dieta de jutjat de guàrdia, el cos fa de les seves. La incontinència de fluids, en forma de suors, orins o femtes de ba

L’altre dia vaig viure el primer patiment de la meva filla petita. Té dos anys i mig, i es troba en ple procés de transició del bolquer al bací. Era al vespre, just abans d’anar al llit. S’asseia i s’aixecava de la gibrella compulsivament, jo era davant seu, i l’agafava per la cintura i l’abraçava cada cop. Tenia la mirada desorientada i una expressió de pànic que va evolucionar cap a la sorpresa i, finalment, el plor. Vam celebrar que havia aconseguit una fita important en la seva vida - havia fet caca – i les llàgrimes van desaparèixer en un riure joiós i satisfet. Va patir molt en el trànsit de sobreposar-se al domini del cos, i l’alegria posterior arrossegava encara una mica d’angoixa. La dignitat humana, diu el Sant Pare, és l’únic capital que paga la pena de salvar, i la meva nena s’inicia en la construcció de la dignitat, que té a veure, diuen, amb l’harmonia entre el cos i l’ànima com a condició per viure en llibertat. El control del cos, de les apetències, dels desigs, de le

Proveu de dir “glocal”, així, amb èmfasi en la primera síl•laba. A que sembla que estigueu fent gàrgares? Jo ho faig quan em rento les dents: omplo la boca d’aigua i gloooocal! Després em miro a l’espill, amb un somriure que no ho és, per veure que no m’hagi deixat cap resta sospitosa, i llavors em sento refermada culturalment. Perquè això vol dir glocal, ser un mateix en un món que tendeix a la uniformitat. Normalment, després d’aquest ritual, me’n vaig a dormir. Anit, però, vaig incorporar un canvi en els costums, i em vaig emportar al llit una còpia de l’últim rànquing de les 50 ciutats del món amb més qualitat de vida. Primer vaig buscar Barcelona. Lloc 44, no està malament, si no fos que l’any passat, i l’anterior, era al 42. Després, òbviament, Madrid. Ai, ai, ai! Lloc 48, igual que l’any passat. Lleida no apareix. Potser no té prou qualitat de vida, direu. O potser no s’ha ofert als del rànquing. La número ú del món és Viena. Carai, quina qualitat de vida, oh, quina enveja fa

Em va trucar un conegut perquè volia que li donés un cop de mà en un tema professional. Va proposar que quedéssim per dinar, i vam acordar un dia que ens anava bé a tots dos. Us diré que a mi no m’agraden els àpats tipus reunió, perquè dinar, o sopar, mereixen una atenció que es desvia quan les converses no són de l’alçada de la cuina, amb afers aliens al plat, però com que també sóc voluble, sóc capaç d’acceptar situacions molestes. El dia de la cita, a les set del matí, vaig rebre un sms d’anul•lació de la trobada a causa d’un funeral. Tot i que m’acabava de llevar i encara no havia fet cafè, vaig esclatar a riure, perquè em vaig adonar, de cop, que els últims tres o quatre anys, aquella persona havia utilitzat la mateixa justificació vàries vegades per anular cites que, sempre, havien estat iniciativa seva. Déu haver matat bona part del seu entorn, d’això no tinc dubtes, i mira que era, i és, molt més fàcil no haver encetat el camí que haver de raonar com un mal pagador. He d’anar

La infanta Margarida va ser una peça important en les negociacions polítiques entre Àustria i Espanya fa més de 350 anys. Velázquez la va pintar des de ben petita, perquè el seu oncle i promès, l’emperador Leopold I, veiés com creixia. La Menina va ser emperadriu per matrimoni, i si el seu germà Carles II hagués mort infant, hauria estat reina per dret de successió. Va ser objecte de desig dels poderosos, per amuntegar més poder, però no va ser subjecte de gran cosa, perquè no podia prendre cap decisió que no fos la submissió al pare i rei, al marit i emperador. Una altra Margarida, també innocent i també massa jove, es va trobar en el camí d’un vell rejovenit que acabava de signar un pacte amb el diable. Faust volia trobar satisfacció a un neguit interior, a una ànsia de conèixer un plaer que l’acontentés. Va conèixer la Margarida, una adolescent ingènua, i la va seduir. Quan va quedar embarassada, la va abandonar, i ella va fer el que feien altres dones en aquella època: va matar el

Quan érem petits, no ens podíem banyar fins dues hores després d’haver dinat, i, amb una mica de sort, això passava a les cinc de la tarda. Sempre havia pensat que era una estratagema dels pares per fer la migdiada, una astúcia pactada i generalitzada, perquè tota una generació vam haver de renunciar a jugar a l’aigua en la franja que més venia de gust: la prohibida. Encara hi ha molts que ho recorden, i han creat una pàgina al Facebook amb més de set mil inscrits que també esperaven dues hores abans de banyar-se per fer la digestió. Anys després, hem descobert que el que genera problemes és la diferència tèrmica brusca, i fer exercici mentre el cos està concentrat a assimilar el menjar. Quan érem petits, mai de la vida fèiem pipí a la piscina, perquè tothom sabia que l’aigua es tornava vermella al voltant de l’autor del delicte. A més, a la porta dels col•legis hi havia homes dolents que enganyaven a la canalla amb caramels. Més tard, quan ens fèiem grans, els mateixos homes dolents

Hi havia una vegada un rei juganer que va plantejar un enigma als tres consellers savis que tenia. Si l’encertaven, continuarien amb la feina, si no, la perdrien. El rei va posar els tres savis en filera índia, i els va ensenyar tres barrets blancs i dos de negres. Posaria un barret a cada cap, de manera que només poguessin veure el barret que portava el del davant: el primer savi no veuria cap barret, el segon, en veuria un, i el tercer, dos. El joc consistia a esbrinar de quin color era el barret que portaven. Si un d’ells s’equivocava, anaven tots al carrer. El rei els va posar els tres barrets blancs i va preguntar a l’últim savi de la filera, que no va dir res. El segon també va callar. El primer, de seguida va respondre: blanc! Com ho saps? Va etzibar el rei. Fàcil, majestat. Hi ha tres barrets blancs i dos de negres. Si el tercer savi hagués vist dos barrets negres, hagués contestat que el seu era blanc, sense dubtar-ne. Com que no va contestar, hi ha dues possibilitats: va v

Sóc miop des de que tenia set o vuit anys, i en fa més de trenta-cinc que no hi veig a qualsevol distància. Per entendre’ns, tinc una visió curta de les coses, i per al mig i llarg termini necessito una pròtesi que m’ajudi a reordenar la llum. Les ulleres m’han facilitat el gaudi d’un punt de vista més enllà del context immediat, i han arribat a formar part del meu cos, de mi, de la mateixa manera que en forma part un dit, un colze o el nas. Ara que he traspassat alguna frontera, els ulls s’han tornat una mica rígids, han perdut la flexibilitat de l’infant i s’acosten a la intransigència madura. Em costa enfocar la vista quan he de canviar de sobte la mirada d’un horitzó proper a un de més allunyat. Si llegeixo, em fan nosa les lents, i si miro la pantalla de l’ordinador, les necessito per saber què hi ha escrit. Em calen ulleres per anar pel carrer, per reconèixer la gent i el camí, però em molesten quan he de tallar les ungles a les meves filles o em volen ensenyar on s’han fet mal

Un matí de primavera, em barallava amb la meva filla gran - en aquells moments única i petita - perquè s’acabés l’esmorzar, portar-la a l’escola i arribar al despatx a una hora prou prudent perquè no em sortissin els colors. Enmig del caos, va sonar el telèfon mòbil i una veu femenina es va presentar: era una editora de Saragossa que volia que participés en un festival de poesia. Per festival el que tinc ara a casa, vaig pensar, però amb el to més educat que nostrosenyor ha tingut a bé dotar-me, li vaig dir que li trucaria un parell d’hores més tard. I això vaig fer, vaig marcar el número cap a les 10, i ella de seguida em va explicar el bo i millor del sarau literari que preparava l’editorial que dirigia, i que volien que participés amb la presentació d’un poema meu. Quan va acabar de parlar, li vaig dir gràcies, però és que jo no escric poesia. No en va tenir prou, em va extorsionar, jo que no, que només escric narrativa, i ella que vinga, que tothom té un poema al calaix, i jo que

Portava un vestit de diumenge, encara que no ho fos. Era festa, això sí, festa major, per ser més exactes. Americana fosca, pantalons foscos, massa llargs, tan llargs que descansaven, més aviat badallaven sobre les sabates. Camisa blanca, un pèl gran per al cos escàs que embolicava, i una corbata de cerimònia excessiva, brillant, passada de moda. Semblava ben bé un candidat a model del Sartorialist, el blog de moda del Scott Shuman, on es pot gaudir de fotografies de persones anònimes amb vestuaris interessants, a vegades extravagants, i mai convencionals. Tanmateix, era un regidor de poble en una missa plena de tricornis, bandes, senyores amb colònia, senyors amb colls empresonats i xiquets ploraners per avorriment. Com que d’una cosa me’n vaig a una altra, i com que no tenia gran cosa més a fer que contemplar l’estampa desajustada, la imatge d’altres homes abillats de diumenge, amb vestits impossibles, va amartellar-me el cap. August Sander, el fotògraf social dels Retrats del segl

Per raons que no venen al cas (no perquè em negui a compartir la meva intimitat, sinó perquè seria massa llarg d’explicar), porto setmanes amunt i avall a la recerca d’un indret tranquil on teclejar lletres que, llegides, siguin intel•ligibles, i, si pot ser, que formin paraules i frases harmonioses (això és molt demanar, ja ho sé, però no s’ha de defallir en l’intent). La cosa és que no tinc habitació pròpia. “No tens habitació a casa teva?” em preguntava sorpresa una dona de la redacció d’aquesta revista. No, no tinc habitació pròpia. Em sento com una d’aquelles dones de què parlava la Virginia Wolf, que no havien reeixit perquè havien de gargotejar papers a la taula de la cuina entre corredisses de nens i fums de cassoles. El 1929, l’any del crack, del tret de sortida a l’inici de la gran crisi econòmica del segle XX a Occident, la Wolf publicava Una habitació pròpia, un assaig sobre la dona i la novel•la, un resum de la perplexitat en què es troba algú davant d’una història d’una

Rebo un noticiari que explica la història d’una noia, la Vanessa, que ha conegut un noi, Mario, en un local de Madrid, i n’ha perdut el número de telèfon. La Vanessa grava un vídeo per demanar si algú li pot facilitar el contacte del noi, el penja a Youtube i l’enllaça a un perfil de Facebook creat exprés. Explica que es diu Mario, morè i amb ulls clars, i comenta que condueix un cotxe d’una marca en concret (per si algú no n’és coneixedor, adjunta fotos en alta qualitat del cotxe). La història de la Vanessa circula per internet i es reforça amb la penjada de tres mil cartells fotocopiats a la cerca de Mario. Moltes persones donen ànims i consells a la Vanessa perquè trobi al noi dels seus somnis: guapo i amb cotxe car. Altres sospiten i l’acusen directament de fer publicitat de la marca (sempre hi ha descreguts!). Altres (sempre n’hi ha, també, de poca-soltes) deixen anar paraules d’un mal gust no reproduïble. Per sort, o desgràcia, un periodista s’interessa pel tema, entrevista la

Estic asseguda en un butaca anatòmica que déu valdre 15 mil euros. Tinc la boca ben oberta i no puc tancar-la ni empassar saliva, perquè m’han bloquejat la mandíbula amb una mena de blandi blub que no s’estira gaire, enganxat entre dents i queixals. Porto un tub que aspira les secrecions acumulades a sota de la llengua, perquè, de veritat, que no puc tancar la boca. No sé on mirar. Hi ha un llum prou potent per molestar que em va directe als ulls, així que tombo la mirada cap a un costat o un altre, segons el cas. El dentista porta una estona treballant sobre un queixal que es portava malament, i jo, de tant en tant, el miro de gairó. Em fa l’efecte que s’ho passa bé amb la feina, i penso, com se li pot ocórrer a algú dir: jo, de gran, vull ser dentista. Suposo que els pares no li posarien gaire problemes, perquè en l’imaginari hi ha la idea que els dentistes es guanyen molt bé la vida, si més no, els honoraris que cobren et deixen garratibat. Després, esclar, hi ha la butaca anatòmi

Poso un gat viu en una capsa opaca d’acer, acompanyat d’un comptador Geiger i una substància radioactiva, i m’asseguro que el gat no pugui tocar res. Marco el temps: una hora. La substància radioactiva tendeix a decaure, però no tinc cap seguretat que ho faci, així que pot ser que hi hagi algun àtom que es desintegri i emeti radioactivitat o no. Si es desintegra, el comptador Geiger activarà un martell que li donarà un cop al gat que el matarà. Si la substància no es desintegra, el martell no s’activarà i el gat no morirà. Com que no sé el que passa dins de la capsa, mentre no l’obri, el gat està mort i viu alhora. Ara bé la cosa, que en el moment en què poso punt i final a l’experiment, l’estat potencialment dual del gat entra en coherència amb el meu estat de persona que no té res millor a fer i es defineix: viu o mort, aquesta és la qüestió, com diria l’amic Hamlet. La idea és que, segons una interpretació ben estesa en el món científic, jo em puc haver trobar el gat mort, però é

Fa un parell de mesos, va aparèixer al mercat un nou cercador web que va revolucionar qualsevol concepte que tingués qualsevulla persona sobre el que ha de ser un cercador. Al contrari que Google, Inframutt, que així es diu la criatura, presenta els últims resultats, els menys rellevants, els menys populars i els menys importants. Inframutt, una eina inútil es miri com es miri, es publicita com la nova oportunitat per al fracassat, una versió postmoderna i cibernètica d’aquella sentència bíblica sobre els últims, que algun dia seran els primers. A dues setmanes de les eleccions nacionals de Catalunya, i amb mesos de bombardeig electoralista a les esquenes, ens hem atipat de sentir que la crisi econòmica és una crisi de valors, o que no som davant d’una crisi econòmica, sinó d’una crisi de valors, o que una persona no és que hagi perdut la feina, o no és que no pugui pagar la hipoteca, sinó que, en realitat, és víctima de la manca de moral social. Hem assistit, i això no s’ha acabat,

Un matí, una tarda, un migdia - sembla que això passa a qualsevol hora - quan a primera vista les coses són al seu lloc i la vida proporciona tantes satisfaccions com pot, que tampoc no cal demanar la lluna, arriba des del fons més profund de les entranyes una sensació freda: em faig gran sense adonar-me’n. I ara a què ve això? Tinc dues alternatives, penso, endinsar-me en el camí de la reflexió sobre el pas del temps i la lleugeresa de l’existència i preguntar-me si la felicitat és una circumstància o un objectiu a assolir, o bé fer un cafè. Decideixo fer un cafè i espolsar la mala llet sobre algú que no té més culpa que ser al mig o al costat en aquell moment precís. La tardor, o la tardagor, com diem al meu poble, és bastant insuportable, els dies es fan curts i el sol perd força. Si, a més, hi afegim la cegallosa - boira en diuen alguns - llavors la visió de qualsevol cosa ha de ser, per pèsols, entelada i enterbolida. L’hivern que acaba de començar, i que arriba, com sempre, e

L’altre dia, un conegut es va fer una ressonància magnètica després d’un accident lleu. La prova no tindria més interès si no fos que li van detectar un tros de metall al turmell. Li van preguntar si en algun moment de la vida li havien incrustat alguna pròtesi, i en dir que no, que mai ningú no havia manipulat res de res del cos, va aparèixer en l’horitzó la voluptuosa i flamant dimensió desconeguda. L’aparell funcionava a la perfecció, el turmell no havia sofert cap tipus d’intervenció, no hi havia cap senyal a la pell, i la imatge projectava un tros de metall allotjat a l’os de la grandària d’una moneda de 20 cèntims. Es van repetir les proves en un altre centre, amb una altra màquina i un altre controlador, i els 20 cèntims van tornar a aparèixer. A hores d’ara, ningú no sap de què li venen a aquest noi les vel•leïtats biòniques. M’ho explicava mentre buscàvem un restaurant alternatiu per dinar (ens vam trobar el rètol “es traspassa” dues vegades). Només se m’ocorre que, quan vas

Una setmana dedicada a la meva persona. Quin plaer! He anat a la perruqueria, a arreglar-me el color, i he deixat que el perruquer fos creatiu amb el cabell. M’han depilat, m’han fet una neteja de cutis, pedicura, manicura i, finalment, un parell de sessions d’UVA, per agafar bon to. He cuidat també l’alimentació: fruita i verdura abundant, més peix que carn, res d’àpats flatulents, molta aigua i una caminada diària a bon pas. Faig molt de goig, la veritat. I només en una setmana! A vegades m’entren ganes de continuar així per temps indefinit, vaja, com aquell que diu, per sempre, però no, no, tanta salut sense objectiu no és bona. De tant en tant, una temptació fa la vida més agradable. M’he comprat un vestit elegant, unes sabates i una bossa de mà, tot de conjunt, clàssic però amb una pinzellada així com no t’equivoquis, puc ser més interessant del que sembla a primera vista. La feinada paga la pena, perquè cada dia no vaig a una Junta General d’Accionistes! D’aquí a pocs dies, a

Mentre escric això, plou. A bots i barrals. Em temo que també plou mentre algú ho llegeix, perquè la previsió del temps així ho anuncia. Ha plogut tant enguany, que em torno aquosa per moments. No sé si s’encomana, ni si és greu, tampoc no sé si és un estat permanent, al que m’hauré d’acostumar, o és passatger. Ja ho veurem. Diuen que els temperaments aquosos, com ara jo, no són aigualits, que són tenaços i acaben per aconseguir allò que acacen, encara que el camí sigui tortuós. Costi el que costi, sense descans, els aquosos arribem allà on hem decidit que anem. Sóc, en resum, com un caragol. Ara que som al maig, el mes dels caragols, em trobo una mica protagonista. Fa un parell de mesos que Can Soteras, a Barcelona, va celebrar la festa del caragol, amb famosos i glamur, i d’aquí a poc, l’Aplec convocarà milers d’animalons a la llauna o a la gormanda que acabaran a la panxa feliç de molta gent. Hi ha qui, sense manies, els agafarà amb els dits d’una mà, mentre amb l’altra, escuraden

A casa hem fet corder per dinar, per allò de les tradicions. Ens agradar conservar els bons costums, alimentar-los i adelitar-nos-hi amb la sana intenció de retenir a la memòria un instant de satisfacció. Els altres, els mals costums, en canvi, els mirem d’eliminar o, si són inevitables, procurem que ens destorbin el mínim possible. A casa som gent compromesa. Creiem fermament que la finalitat última de la civilització és l’oci, amb el cultiu de les arts com a entreteniment principal i, si pot ser, exclusiu. Segurament, els addictes al treball i a la resignació ens acusaran d’hedonistes – sí! – i de ganduls – no!, això no, jeure per jeure és avorrit, llegir una bona història o contemplar com cau la pluja fina sobre l’herba és edificant. En qualsevol cas, la història ens dóna la raó. El nostre món, l’occidental sobretot, avança des de fa segles per esgarrapar hores de lleure al temps de les obligacions. I com més civilitzada és una societat, menys hores treballa. Mireu si no els torn

Fa un quants milions d’anys, una dona es va posar dempeus i va esgalgar a córrer amb la canalla cap a la cova. Plovia a bots i barrals, i feia un fred que pelava, així que la bona senyora, patidora com una mare, va deixar que l’homo sapiens continués amb l’evolució de l’espècie al ritme que cregués oportú, i, cames ajudeu-me, va arribar al refugi amb els xiquets a coll. I així va ser com va aparèixer el primer cas de bipedisme de la història – o la prehistòria, segons com es miri. El mal temps va durar massa dies, i tothom estava nerviós. Per acabar-ho d’adobar, l’homo sapiens s’havia estimat més aprofitar per acabar de collir mançanes, i la nostra Eva el donava per perdut, així que els ànims no estaven per tirar coets. Els xiquets no paraven d’enredar, ara l’un estirava del cabell a l’altre, ara l’altre plorava, com que no hi havia tele, esclar, les hores es feien llargues. La més petita portava tot el matí picant pedra amb un pal. La mare estava dels nervis, i prou feina tenia a pe

Aquesta primavera, que no és anticipada – ho sento per la Pausini -, TV3 ens ha regalat una sèrie de reportatges que planen sobre allò que se’n diu el món agrari, el recullen de la mirada bucòlic – victimista tradicional i el porten de pet al segle xxi. Cada diumenge al vespre, hi ha una sorpresa i, de tant en tant, algun freaky esmunyit. Tot va començar el dia que la pubilla del Casal Català de Caraques, habillada de Sagrada Família, ballava avellanes de Reus amb ritmes de serial caribeny. La cosa va continuar amb una anglesa de bon veure, fotografiada per un càmera de prestigi underground, a sobre d’una taula ben parada, amb una poma de Girona a la boca, com si fos un porcell cool. Pescar anxoves de l’Escala en directe To night des de Malmö, descobrir que el formatge de l’Alt Urgell és country, o confirmar que la pera de Lleida declina el Sirtaki com un Theodorakis – demano excuses pel rodolí, no m’hi he pogut estar – ha estat una bona amanida de cap de setmana. Personalment, estav

L’avi Esteve va explicar al mestre que l’Estevet volia ser botiguer, com el pare, com l’avi, com el besavi, com tota la família, i que no li havia d’ensenyar gaires coses, perquè distreuen del negoci. Que aprengui poc, li va demanar, però que aprengui pràctic. Amb les quatre regles n’hi ha prou: sumar i multiplicar. A restar i a dividir, no cal que l’ensenyi, mestre, que restar i dividir ja és un luxe del qual també podria passar-se’n. Eren les quatre regles per ser al darrere del taulell, perquè l’avi Esteve tenia el calaix com a motor de vida. No li demaneu dimensió espiritual al bon home, perquè vivia per despatxar i comptar. L’Estevet es va fer gran i es va assemblar als homes de la família, menestrals que adoraven la Mare de Déu del Puny Pret. El seu germà Ramonet, en canvi, va sortir artista, i això dels diners no l’ocupava, sobretot, de ben segur, perquè no li calien. I és que els Estevets havien treballat i estalviat prou perquè en Ramonet pogués dedicar-se a la vida bohèmia i