Les coses de la Susanna Barquín

Adam Smith, escocès, pensador, reconegut per l’obra escrita a l’entorn de economia política, va reflexionar sobre el comportament humà fa un quant temps, cap al segle divuit. Li interessava, sobretot, com traduir el comportament individual en benestar col·lectiu. I se li va ocorre que no sopem gràcies a la bona voluntat del flequer, del carnisser i del cerveser, sinó perquè aquests es preocupen de satisfer els seus interessos. No mengem perquè tenen sentiments humanitaris, sinó perquè són egoistes i cerquen avantatges. Tot i això, per molt egoistes que siguem, tots som capaços en algun moment de commoure'ns per la felicitat d'un altre, encara que només sigui per contemplar-la, o de sentir compassió o llàstima. Va escriure que ens mouen un parell de raons per actuar: la cerca de l’interès propi i la capacitat de posar-nos en el lloc de l’altre. Ambdues raons poden donar lloc a un benestar col·lectiu – també a un desastre de grans dimensions, caldria afegir. I és en l’aspecte mor

Hi ha un cotxe cívic que va nàixer per ser còmode, divertit i econòmic fa una pila d'anys, i encara es manté al mercat. Hi ha ordenances municipals a molts pobles i ciutats que fan referència al civisme. Hi ha, fins i tot, un Observatori de Civisme. També hi ha algun think tank - que és com s’anomenen els grups institucionalitzats que pensen i volen influir socialment i política – dedicat al civisme. La urbanitat, aquella paraula que havia acompanyat l’etapa escolar durant anys, se centrava principalment en el comportament amb els nuclis de relació: la família, el lloc de treball, els veïns, els coneguts, les amistats. Incloïen normes de comportament que tenien en compte la jerarquia i l’edat. El civisme, tot i que també es refereix originàriament a la vida en societat, va més enllà d'un protocol d'educació, necessàriament ha d'anar mes enllà, perquè la paraula vol incloure valors ètics. Per això, les ordenances de civisme, que tenen un gran espai reservat al mantenimen

La vida és somni, deia Calderón el segle xvii, i afegia encara que els somnis, somnis són. Kant, al segle xviii, va dedicar també un pensament a la diferència entre la realitat i el somni, i va concloure que només per la connexió entre successos podem saber si el que passa correspon a la vigília o al món de Morfeu. També per a Kant la vida és un somni llarg, que es diferencia de les imatges que vivim mentre dormim per la coherència en el temps. Plató, ja a la Grècia clàssica, 400 anys abans de la nostra Era, va explicar a través del mite de la caverna com el nostre món és un gran somni, reflex d’una realitat superior. I Matrix, a les acaballes del segle xx, insisteix en la il·lusió de viure una realitat que no ho és, aquesta vegada amb màquines que han pres el control i exerceixen el poder a la manera d'un Gran Germà orwellià. Per això, no em diguis il·lusa perquè tingui una il·lusió, amb el permís de la cançó. A la fi, tots som, d'alguna manera, part d'un miratge. Aquests

Vanity, definitely my favorite sin – La vanitat, definitivament el meu pecat preferit. Amb aquesta sentència tan suggerent acaba la pel·lícula The devil’s advocate . Satanàs ha pres el cos d’Al Pacino per aconseguir que Keanu Reeves, un advocat que mai no ha perdut un cas, s’abandoni als desitjos del mal. La qüestió és que Reeves ha de triar el camí satànic d’acord amb l’imperatiu del lliure albir. L’única arma que té a les mans Al Pacino perquè el jove advocat prengui la decisió que més li convé és la vanitat. Per això, a base de premiar amb afalacs els èxits i posar pastanagues apetitoses en forma de luxúria, avarícia i altres fórmules poc virtuoses, s’engrandeix l’ego del pobre Reeves, que de poc no perd tot el que realment l’importa. Un dels set pecats capitals, i l’original, és la supèrbia, que es caracteritza per una exaltació excessiva de la superioritat d'un mateix que porta al menyspreu dels altres. Quan l’enaltiment de la pròpia persona necessita de l’adulació, llavors e

El primer frau intel·lectual que vaig viure en directe em va impactar l’esperit d'una manera que mai no han pogut aconseguir-ho els altres. Deu ser que ens fem a tot. Fa vint anys d'allò. Dinàvem un grup de persones que assistíem a un Congrés, i un dels participants va deixar la ponent de la tarda a l’alçada del betum. Jo vaig protestar una mica, i l’altre va fer una proposta: inventaríem el títol d'un llibre nou d'un pensador determinat, recent. Representa que la ponent de la tarda n'era especialista. Inventaríem també que, en aquest últim llibre, l’autor havia fet un gir respecte dels plantejaments anteriors i feia una nova proposta. Si la ponent admetia que no coneixia de l’existència del llibre, ell perdia. Si la ponent es posava a dissertar sobre el llibre imaginari, ell guanyava. Tots vam acceptar la juguesca. A la tarda, va començar la sessió amb una sala plena. Quan la conferenciant va acabar la intervenció, va arribar el torn de preguntes. No tindrà pebrots

“Sóc feliç perquè sóc porc. Com més porc, més feliç i, com més feliç, més porc. Sóc en Josep M. de Sagarra o de Segarra, com us agradi més”. La Roser Porta recull aquesta declaració en l'estudi Mercè Rodoreda i l’humor , i no m'hi puc estar de repetir-la, perquè resumeix una visió de la vida molt particular, independentment del context en què es va escriure: es tracta de la felicitat entesa com un estat personal, sigui porcí o equí, que tampoc no cal reduir-ne possibilitats. La Declaració d'Indepèndencia dels Estats Units també parla de felicitat, esclar que ho fa en termes menys animals: “Considerem com a evidents aquestes veritats: que tots els homes són creats iguals; que són dotats pel seu Creador de certs drets inalienables; que entre aquests drets hi ha el dret a la vida, a la llibertat i a la recerca de la felicitat; que per garantir aquests drets s'institueixen entre els homes els governs”. Aquesta felicitat s'entén com un camí de cerca al qual tots tenim dr

Tampa, Florida, 30 d’agost de 2012. L’ex governador de Massachusetts Mitt Romney accepta la nominació com a candidat del Partit Republicà a les eleccions presidencials dels Estats Units. Paul Ryan, nominat a la vicepresidència, és l’elegit per al tàndem que pretén governar el país a partir de 2013. Barack Obama, a l’altra banda, aspira a la reelecció quatre anys després d’haver guanyat l’esperança d’una bona part dels electors nordamericans. Si atenem a les estadístiques, més de la meitat dels presidents nordamericans han estat reelegits, i els demòcrates ho han estat una vegada més que els republicans. Per això, i perquè Obama transmet emoció - més que en Romney - és possible que repeteixi. Almenys això espero, perquè si Obama és reelegit, el 2016 pot guanyar la més sensual, la més elegant: la Rice. Condoleezza Rice, ex secretària d’Estat durant l’últim mandat Bush, també va ser a Tampa, i va pronunciar un gran discurs, va aixecar ovacions d’un públic que, sí, ja sabia que havia de fe

Un dels divertiments que tinc a l’estiu és mirar de connectar-me a internet a través d’un dispositiu USB. No hauria de ser complicat: un cop d’ull ràpid a les instruccions, seguir les ordres telegràfiques, i llestos. En pocs segons hauria de viatjar per la galàxia virtual amb un vestit de gala. Per raons que se m’escapen, mai no tinc èxit a la primera, ni a la segona, i he de trucar a l’operador perquè algú s’apiadi de mi i em doni un cop de mà. La trucada no és de franc - fins aquí podíem arribar! - i sovint cal més d’una persona i més d’una estona fins que, per fi, puc posar un peu en l’espai internauta, just quan el pentinat s’ha desfet i la roba està rebregada, vull dir que el vestit de gala se n’ha anat en orris. No hi fa res, la qüestió és que, per fi, aconsegueixo connectar-me a internet. Un altre dels divertiments d’estiu és llegir el diari a la vora de la piscina. Guanyo si no cau ni una gota d’aigua sobre el paper. De moment, porto perdudes totes les partides, però no defalle

La Diana acaba de fer 14 anys i es fa evident que creix. Ha passat uns dies en unes colònies d’estiu, i ha conegut força gent, ha fet noves amistats, potser passatgeres, potser no tant. Com que els temps varien, no han intercanviat les adreces de casa. No s’escriuran llargues cartes, que això ja no s’estila, ni una postal des de la platja o des del poble, que ja no es porta. La Diana torna amb adreces de correu electrònic i usuaris del tuenti. De què parlaran la Diana i els seus nous amics? Sobre què escriuran? De ben segur que les converses giraran sobre el que sempre han parlat o han escrit els joves adolescents, això no serà novetat. El que si que representarà un salt respecte dels pares és la forma en què parlaran o escriuran. I ja fa dies que sabem que, al final, també és qüestió de formes. Fa un temps que sentim i llegim a tot arreu que cada vegada els joves fan més faltes d’ortografia, que no hi ha forma de fer-los entendre les regles i que les apliquin. És un tòpic que avança u

Fa un dies, vaig tornar a veure un documental sobre la jubilació en temps de crisi. Persones entre els 58 i els 70 anys explicaven com afronten una nova etapa fora de l’activitat professional, en alguns casos a contra cor. De les diferents històries que van narrar durant el programa, alguna es replica en el meu entorn, i puc veure amb perplexitat com el mercat de treball es desfà de professionals amb experiència, creativitat i empenta perquè han superat els cinquanta-cinc anys. Què rocambolesques resulten aquestes situacions, més quan l’esperança de vida supera els 81 anys! Jo no dic que tots hàgim de fer com Buster Martin, l’anglès que va anar a treballar cada dia fins l’últim, i això que va morir amb 104 anys! cinc anys després de l’últim contracte en una lampisteria. Però hi ha alguna cosa que no quadra si a partir dels cinquanta anys passem a engreixar les files de la gent gran. I això deuen pensar també determinades empreses, que han encetat programes d’incorporació de treballado

Em pregunto quines seran les últimes paraules que pronunciarà el botxí que t’ha disparat, i quines les de tots els que aplaudien els trets a un llenç aspre, llòbrec, que amagava un cos tremolós, jove, castigat, empresonat, violat i, ara ja, definitivament, mort. O, més ben dit, assassinat, d’una manera cruel, amb una joia repugnant. De ben segur que l’últim que dirà el botxí serà mare, perquè l’últim pensament - i el primer - és per a la mare, la dona que va sofrir el dolor del part, va protegir el nadó i després l’infant, va viure la tristor i el goig de veure com creixia el fill fins a fer-se adult. Ves a saber quin sentiment té ara aquella mare, que veu com el fill mata sense dubtar una altra mare que encara no ha tingut temps de ser-ho. Aquesta por que desprenies va travessar la càmera que et va filmar, no sé si amb intenció de fer-te costat o de contribuir a la befa, i m’arriba a la pantalla, en una successió de píxels cromats que disfressen l’horror i l’angoixa, i els allunyen. D

When Kissinger won the Nobel Peace Prize, satire died – quan Kissinger va guanyar el Premi Nobel de la Pau, va morir la sàtira. Aquesta va ser la resposta de l’humorista americà Tom Lehrer quan li van preguntar per què s’havia retirat de l’escena, una frase plena a vessar de la mala llet que concentra la sàtira, en aquest cas política, quan algú no vol ser bufó. L’humor provoca una mena de catarsi que fa superar els conflictes. Per això, des de l’antigor els monarques disposaven d’una figura histriònica, de llengua vivaç, enginyosa, que savia posar el dit a la xacra i despertar, alhora, una riallada en el totpoderós. El bufó, que se sàpiga, mai no va participar en cap revolta per capgirar l’estructura social i política, per molt escarni i molta burla que gastés. Déu ser cert que el riure és un estat superior, però estic convençuda que la sàtira no porta implícita cap alegria saludable, ni cap signe de felicitat que ens acosti als àngels – o criatura similar. Per tot això, els acudits

Una llegenda xinesa explica que el general Sun Tzu, autor del llibre L’art de la guerra , va ser cridat en audiència pel rei de Wu, que el va retar a convertir les 180 concubines de l’harem en un exèrcit. Sun Tzu va dividir les dones en dues companyies, i va posar les dues favorites del rei al capdavant. Va demanar a les dones si sabien la diferència entre davant i darrere, dreta i esquerra, i elles van contestar que si, els va explicar que quan ell digués mirada al davant, elles havien de mirar al davant, quan digués a l’esquerra, havien de mirar a l’esquerra, i així fins als quatre punts cardinals. Elles van dir que ho havien entès. Per fi, va emetre la primera ordre, i les noies es van posar a riure. Sun Tzu els va dir que si les ordres no eren clares ni s’havien entès, la culpa era del general, i per això va tornar a repetir les explicacions sobre dreta, esquerra, al davant i al darrere. De nou aclarit, va ordenar a les concubines que fessin mitja volta a l’esquerra, i totes van to

Capolatell és una presó natural, una mola envoltada de cingles de caiguda vertical que la fan inaccessible. S’aixeca a la vora mateix de la Serra de Busa, i en forma part, d’alguna manera, perquè s’hi uneix a través d’una gorja estreta, per on s’arriba al cim pla - on van malviure els presoners de la Guerra del Francès - gràcies a una palanca construïda exprés. Vaig veure aquest turó fa gairebé un any, durant la Trobada d’Escriptors del Pirineu que es va organitzar a Solsona, i ara el torno a veure en una publicació que m’arriba per correu postal. L’editorial Fonoll, de Juneda, ha recollit els relats dels escriptors que ens vam comprometre a escriure una narració que tingués com a escenari el Solsonès. La publicació porta per títol justament Capolatell, i és també l’amagatall, la presó, on es troben sentiments i emocions que ja no existeixen, que van ser-ho un dia, dos, quatre o vint-i-cinc, mentre creixien al cap d’algun dels contadors d’històries que després les van engarjolar entre

Hi havia una vegada una família que es guanyava més o menys bé la vida. Amb esforç i sacrifici, havien aconseguit un petit patrimoni que pretenien llegar als fills quan arribés l’hora. El negoci que havien heretat dels pares havia patit daltibaixos, però havien sapigut adaptar-se als nous temps, i ara disposaven, a més, d’algun estalvi. La filla gran els va trucar una nit i els va preguntar què havien pensat fer amb els estalvis. Els pares es van quedar sorpresos, perquè no eren dels que parlen de diners durant els àpats familiars. Són per si mai passa res, li van dir. Doncs ara passa, els va dir la noia, molta gent treu els diners fora, què penseu fer vosaltres? Ja en parlarem, va dir el pare, i va tallar aquella conversa incòmoda. Després, la parella es va ficar al llit en silenci, i van restar-hi durant un temps indeterminat. Va ser ella que el va trencar, què hem de fer. Ell no va contestar de seguida, però quan ho va fer va ser solemne: el de sempre, treballar; i ara, dormir. La s

Jugava amb la meva filla – quatre anys – al parc, a fer una muntanya de sorra, i quan havíem aconseguit una alçada considerable, tenint en compte el material, va passar corrent una companya seva de classe, i li va clavar una puntada de peu amb tota la mala llet de què és capaç un marrec. La construcció es va desfer amb aquella malencolia de fang, i la meva filla es va posar a plorar. La vaig consolar, i li vaig explicar que sempre hi ha algun estúpid que destrossa el que fem, però que nosaltres podem tornar-ho a intentar. Per demostrar-ho, ens hi vam posar una altra vegada, i, quan havíem aconseguit de nou una alçada considerable, aquella nena - la vaig veure a venir - va agafar impuls cap a nosaltres i la nostra obra. Quan es trobava a l’alçada de la muntanyeta, vaig aixecar lleugerament una mà, el suficient perquè la petita gamberra s’hi entrebanqués i caigués a terra. Llavors, li vaig explicar a la meva filla que no passa res quan algú ens destrossa el que fem, podem tornar-ho a int

Fer cua en un ascensor que té opció de pujar i baixar és un exercici de perplexitat, perquè sempre hi ha qui pitja els dos botons, el de pujada i el de baixada. Si el primer de la fila ha decidit que vol baixar i tria l’opció adequada, el segon espera, i el tercer també. De cop i volta, algú perd la paciència i mira els llums encesos, rebufa i pitja pujada, encara que no tingui la intenció de fer-ho. Si l’ascensor no arriba en pocs segons, el tercer, que havia estat quiet, s’acosta a la línia de comandament i pitja les dues opcions una vegada i una altra. Quan tothom aconsegueix entrar a la cabina, se sent remugar perquè la màquina enfila cap amunt. Jo sóc aquella que no es mou de la fila i assisteix impassible a la decisió de l’elevador, que - resignat com només ho poden ser els aparells - actua d’acord amb un manual d’autòmat, que segueix un model d’entrada i sortida fins que se li creuen els cables. Quan es fonen els ploms del mecanisme i les portes queden tancades, imagino que qui

Escriu Jaume Fàbrega a El gust d’un poble que l’origen de l’amanida catalana es troba en els berenars de pagès, quan, en l’època de la sega i el batre venia de gust un plat fresc, elaborat amb les hortalisses que havien arribat a la plenitud de sabor, amb companyia d’embotits per posar proteïna al cos, castigat per les feines del camp en temps de calor. Es prepara amb enciam, ceba, tomàquet madur, olives, sal, oli i vinagre, i cal estar amatents perquè els embotits, col·locats al costat, no es remullin. La gràcia es troba en l’amanit, que, diuen, precisa de quatre persones: un pròdig per l’oli, un avar pel vinagre, un prudent per la sal i un boig per remenar. Aquesta cita s’atribueix a l’escriptor Richard Ford, autor, l’any 1845, del llibre A handbook for travellers in Spain , tot i que jo he estat incapaç de trobar-hi la referència. Aquesta amanida es va començar a anomenar catalana els anys 30, i enguany jo voldria, si m’ho permeten, que n’ampliés significat, perquè no trobo paraule

Treballar, menjar bé i no perdre els nervis és el títol d’un article que vaig escriure fa gairebé nou anys, en una època en què les prioritats eren diferents, quan el temps era un bé molt preuat, i moltes butxaques es podien permetre el luxe de comprar hores de feina domèstica per dedicar-les a l’oci. No renego del contingut d’aquell article, perquè la indústria agroalimentària ha esmerçat esforços en recerca i innovació per presentar als consumidors una oferta de preparacions alimentàries saboroses, fàcils i ràpides de preparar. En aquests moments, però, les preferències han variat a una bona part de les cases. Per això, i perquè veig que les generacions joves pateixen d’una mancança important en la cultura culinària, em permeto demanar a les senyores que veu aixecar el país en èpoques d’escassetat, les que us trencàveu la closca per preparar menges equilibrades – encara que no sabéssiu ben bé la teoria, però la pràctica, carai, la pràctica, que bé que la portàveu! – les que estiràve

M’arriba la notícia d’una convocatòria oberta per impulsar un centre d’estudis comarcals del Segrià. La trobada va tenir lloc el divendres 9 de març, però escric aquestes lletres abans d’aquesta data, així que no sé com ha quedat la cosa. De totes maneres, és una bona nova per a persones que, com jo, estem vinculades a centres d’estudis comarcals. La mirada local, que en determinats àmbits ideològics es considera encara provinciana, permet recuperar la memòria de la proximitat, i contribueix en bona part a enriquir la història amb detalls que, d’altra forma, no haurien sortit a la llum, ni hagueesin donat llum a perspectives diferents de determinats moments històrics. També la preocupació pel paisatge de la vora, per les singularitats d’indrets que apareixen, de cop i volta, com un valor amb potencialitat econòmica segons com es tractin, és el fruit de moltes hores de treball voluntari de persones que estimen el territori on van nàixer, ells o els avantpassats, o la comarca d’acollida.

Vaig baixar al poble (perquè los de Ponent baixem de Barcelona, què carai), lo dissabte de Carnestoltes. Ma tia havia de comprovar la llargària de cintura a torterol de ma filla gran i la so Enriqueta li havia de prendre mides per fer-li el picaport per al Dia de la Faldeta, que enguany se celebra lo dumenge 22 d’abril (ho anuncio perquè s’ho apunte a l’agenda qui se vullgue atansar a veure les desfilades de mocadors, vestuaris, pentinats, i les estampes de la vida i costums tradicionals). La cosa és que estava al Cegonyer, enmig del festival de disfrassos, i la Maria Pilar, una amiga de la família, me va estirar una mica les aurelles, perquè m’havia llegit poques paraules de Fraga, va dir, en un somriure a la boca però en un punt de picardia als ulls. Vaig fer acte íntim de constricció, i me vaig prometre esmenar la falta. Reconec que los dits me van més ràpids si gasto un català estàndard que si m’embarco en les formes dialectals, així que les lletres d’avui són mitat penitència volu

L'altre dia, em vaig quedar astorada en la pregunta quins mèrits valorem? Socialment, quines qualitats personals mereixen la nostra aprovació? De quina manera em va colpir l'ànim aquesta tessitura que, si no fos perquè havia de fer el sopar, encara estaria llambregant el sostre de la cuina. Mentre preparava una truita de carxofes, pensava en quant estic disposada a pagar per un producte o per un altre. Hi ha carxofes tendres i dolces que acaronen la boca d'aquell sabor tan... a carxofa, i que, quan beus un got d'aigua, es potencia i llisca entre les dents, la llengua i el paladar. Estic disposada a pagar una mica més per aquestes carxofes en comptes de comprar-ne d'altres, més dures i menys dolces? Sí, està clar, aquí les tinc, a la paella. Quanta gent pensa igual? Probablement no tanta, perquè hi ha una producció massificada de carxofes d’una qualitat inferior que troben sortida. Els ous, el pa, els tomàquets, les peres, el vi. Tot el que agafo per enllestir el so

Al migdia, truca la meva filla gran, perquè se li han trencat la carpeta i l’estoig, i em demana que li’n compri de nous. Com que no som dels que renovem cada curs tot el material, sinó que el reutilitzem fins que diu prou, no la puc tractar de pocatraça. A les set de la tarda, he d’anar a la reunió de pares amb la tutora de la petita. Abans de sortir de la feina, m’adono que porto un forat als pantalons, a la part de l’entrecuix, i sort que ho he vist, perquè hauré de seure en una cadira infantil, i no em puc imaginar l’espectacle sense sentir vergonya. Com que no tinc temps de passar per casa, m’atanso a una botiga per comprar uns pantalons, no passa res, hi ha rebaixes, penso. En trobo uns de la meva talla que no estan malament, però que mai no m’hagués posat si no fos una urgència. Abillada amb dignitat, ara sí, m’acosto a una papereria que hi ha a la vora. Demano una carpeta amb classificadors de plàstic. Senzilla? Em pregunten, sí, dic, i m’envien a la secció d’arxivadors. Passo

Benvolguda senyora vicepresidenta del Govern espanyol, o Soraya, com li diu tothom, escric aquestes lletres per felicitar-la per la manera de despatxar les crítiques a la decisió d’assumir el càrrec que ocupa 10 dies després de ser mare. Quan vaig llegir l’entrevista que va publicar una revista digital a mitjans del mes passat, vaig somriure: “jo vaig prendre aquesta decisió amb qui l’havia de prendre, que era amb la meva família”, una resposta ferma, sí senyora. Fa un parell de mesos que les xarxes socials fan córrer la carta publicada en un blog per una persona que es defineix com a mare, i que la deixa a caldo. Escriu la bloggera que li va bullir la sang, li grinyolaven les dents i, fins i tot, es va enclavar les ungles a les mans quan la va veure somrient a la tele. I tot perquè, segons ella, vostè no hauria d’haver tornat a la feina després del que ha costat aconseguir el permís de maternitat. La polèmica va pujar tant de to, i es van afirmar tantes barbaritats, que els sindicats

A les voltes de Nadal, vaig anar amb el meu home al dinar anual de la Casa de Fraga a Barcelona. Com que vam arribar justos de temps, de seguida vam seure on tocava, davant per davant d’un matrimoni jubilat. Vam fer les presentacions de rigor, i ella em va preguntar de quina casa era. Vaig haver de tirar de la memòria familiar per traslladar-me a una explicació de 50 anys enrere, perquè aquella parella havia cristal·litzat els records, i la relació de famílies que tenien al cap havia restat intacta des de 1960, l’any en què van marxar. Sí, anaven a Fraga periòdicament, i tenien casa al mont, però s’havien perdut l’evolució quotidiana. Jo també he perdut alguna cosa pel camí, tot i que la freqüència de viatges és més gran i visc en l’era de la comunicació ràpida. Tanmateix, com ells, he guanyat un altre poble, més gran, i ara som barcegatins, cadascú a la nostra manera. Em va agradar descobrir que ella i la meva mare havien estat veïnes, i que guardava un record agradable d’aquell temps