Les coses de la Susanna Barquín

Fer cua en un ascensor que té opció de pujar i baixar és un exercici de perplexitat, perquè sempre hi ha qui pitja els dos botons, el de pujada i el de baixada. Si el primer de la fila ha decidit que vol baixar i tria l’opció adequada, el segon espera, i el tercer també. De cop i volta, algú perd la paciència i mira els llums encesos, rebufa i pitja pujada, encara que no tingui la intenció de fer-ho. Si l’ascensor no arriba en pocs segons, el tercer, que havia estat quiet, s’acosta a la línia de comandament i pitja les dues opcions una vegada i una altra. Quan tothom aconsegueix entrar a la cabina, se sent remugar perquè la màquina enfila cap amunt. Jo sóc aquella que no es mou de la fila i assisteix impassible a la decisió de l’elevador, que - resignat com només ho poden ser els aparells - actua d’acord amb un manual d’autòmat, que segueix un model d’entrada i sortida fins que se li creuen els cables. Quan es fonen els ploms del mecanisme i les portes queden tancades, imagino que qui

Escriu Jaume Fàbrega a El gust d’un poble que l’origen de l’amanida catalana es troba en els berenars de pagès, quan, en l’època de la sega i el batre venia de gust un plat fresc, elaborat amb les hortalisses que havien arribat a la plenitud de sabor, amb companyia d’embotits per posar proteïna al cos, castigat per les feines del camp en temps de calor. Es prepara amb enciam, ceba, tomàquet madur, olives, sal, oli i vinagre, i cal estar amatents perquè els embotits, col·locats al costat, no es remullin. La gràcia es troba en l’amanit, que, diuen, precisa de quatre persones: un pròdig per l’oli, un avar pel vinagre, un prudent per la sal i un boig per remenar. Aquesta cita s’atribueix a l’escriptor Richard Ford, autor, l’any 1845, del llibre A handbook for travellers in Spain , tot i que jo he estat incapaç de trobar-hi la referència. Aquesta amanida es va començar a anomenar catalana els anys 30, i enguany jo voldria, si m’ho permeten, que n’ampliés significat, perquè no trobo paraule

Treballar, menjar bé i no perdre els nervis és el títol d’un article que vaig escriure fa gairebé nou anys, en una època en què les prioritats eren diferents, quan el temps era un bé molt preuat, i moltes butxaques es podien permetre el luxe de comprar hores de feina domèstica per dedicar-les a l’oci. No renego del contingut d’aquell article, perquè la indústria agroalimentària ha esmerçat esforços en recerca i innovació per presentar als consumidors una oferta de preparacions alimentàries saboroses, fàcils i ràpides de preparar. En aquests moments, però, les preferències han variat a una bona part de les cases. Per això, i perquè veig que les generacions joves pateixen d’una mancança important en la cultura culinària, em permeto demanar a les senyores que veu aixecar el país en èpoques d’escassetat, les que us trencàveu la closca per preparar menges equilibrades – encara que no sabéssiu ben bé la teoria, però la pràctica, carai, la pràctica, que bé que la portàveu! – les que estiràve