Les coses de la Susanna Barquín

Em pregunto quines seran les últimes paraules que pronunciarà el botxí que t’ha disparat, i quines les de tots els que aplaudien els trets a un llenç aspre, llòbrec, que amagava un cos tremolós, jove, castigat, empresonat, violat i, ara ja, definitivament, mort. O, més ben dit, assassinat, d’una manera cruel, amb una joia repugnant. De ben segur que l’últim que dirà el botxí serà mare, perquè l’últim pensament - i el primer - és per a la mare, la dona que va sofrir el dolor del part, va protegir el nadó i després l’infant, va viure la tristor i el goig de veure com creixia el fill fins a fer-se adult. Ves a saber quin sentiment té ara aquella mare, que veu com el fill mata sense dubtar una altra mare que encara no ha tingut temps de ser-ho. Aquesta por que desprenies va travessar la càmera que et va filmar, no sé si amb intenció de fer-te costat o de contribuir a la befa, i m’arriba a la pantalla, en una successió de píxels cromats que disfressen l’horror i l’angoixa, i els allunyen. D

When Kissinger won the Nobel Peace Prize, satire died – quan Kissinger va guanyar el Premi Nobel de la Pau, va morir la sàtira. Aquesta va ser la resposta de l’humorista americà Tom Lehrer quan li van preguntar per què s’havia retirat de l’escena, una frase plena a vessar de la mala llet que concentra la sàtira, en aquest cas política, quan algú no vol ser bufó. L’humor provoca una mena de catarsi que fa superar els conflictes. Per això, des de l’antigor els monarques disposaven d’una figura histriònica, de llengua vivaç, enginyosa, que savia posar el dit a la xacra i despertar, alhora, una riallada en el totpoderós. El bufó, que se sàpiga, mai no va participar en cap revolta per capgirar l’estructura social i política, per molt escarni i molta burla que gastés. Déu ser cert que el riure és un estat superior, però estic convençuda que la sàtira no porta implícita cap alegria saludable, ni cap signe de felicitat que ens acosti als àngels – o criatura similar. Per tot això, els acudits