Les coses de la Susanna Barquín

La Diana acaba de fer 14 anys i es fa evident que creix. Ha passat uns dies en unes colònies d’estiu, i ha conegut força gent, ha fet noves amistats, potser passatgeres, potser no tant. Com que els temps varien, no han intercanviat les adreces de casa. No s’escriuran llargues cartes, que això ja no s’estila, ni una postal des de la platja o des del poble, que ja no es porta. La Diana torna amb adreces de correu electrònic i usuaris del tuenti. De què parlaran la Diana i els seus nous amics? Sobre què escriuran? De ben segur que les converses giraran sobre el que sempre han parlat o han escrit els joves adolescents, això no serà novetat. El que si que representarà un salt respecte dels pares és la forma en què parlaran o escriuran. I ja fa dies que sabem que, al final, també és qüestió de formes. Fa un temps que sentim i llegim a tot arreu que cada vegada els joves fan més faltes d’ortografia, que no hi ha forma de fer-los entendre les regles i que les apliquin. És un tòpic que avança u

Fa un dies, vaig tornar a veure un documental sobre la jubilació en temps de crisi. Persones entre els 58 i els 70 anys explicaven com afronten una nova etapa fora de l’activitat professional, en alguns casos a contra cor. De les diferents històries que van narrar durant el programa, alguna es replica en el meu entorn, i puc veure amb perplexitat com el mercat de treball es desfà de professionals amb experiència, creativitat i empenta perquè han superat els cinquanta-cinc anys. Què rocambolesques resulten aquestes situacions, més quan l’esperança de vida supera els 81 anys! Jo no dic que tots hàgim de fer com Buster Martin, l’anglès que va anar a treballar cada dia fins l’últim, i això que va morir amb 104 anys! cinc anys després de l’últim contracte en una lampisteria. Però hi ha alguna cosa que no quadra si a partir dels cinquanta anys passem a engreixar les files de la gent gran. I això deuen pensar també determinades empreses, que han encetat programes d’incorporació de treballado