Les coses de la Susanna Barquín

Hi ha un cotxe cívic que va nàixer per ser còmode, divertit i econòmic fa una pila d'anys, i encara es manté al mercat. Hi ha ordenances municipals a molts pobles i ciutats que fan referència al civisme. Hi ha, fins i tot, un Observatori de Civisme. També hi ha algun think tank - que és com s’anomenen els grups institucionalitzats que pensen i volen influir socialment i política – dedicat al civisme. La urbanitat, aquella paraula que havia acompanyat l’etapa escolar durant anys, se centrava principalment en el comportament amb els nuclis de relació: la família, el lloc de treball, els veïns, els coneguts, les amistats. Incloïen normes de comportament que tenien en compte la jerarquia i l’edat. El civisme, tot i que també es refereix originàriament a la vida en societat, va més enllà d'un protocol d'educació, necessàriament ha d'anar mes enllà, perquè la paraula vol incloure valors ètics. Per això, les ordenances de civisme, que tenen un gran espai reservat al mantenimen

La vida és somni, deia Calderón el segle xvii, i afegia encara que els somnis, somnis són. Kant, al segle xviii, va dedicar també un pensament a la diferència entre la realitat i el somni, i va concloure que només per la connexió entre successos podem saber si el que passa correspon a la vigília o al món de Morfeu. També per a Kant la vida és un somni llarg, que es diferencia de les imatges que vivim mentre dormim per la coherència en el temps. Plató, ja a la Grècia clàssica, 400 anys abans de la nostra Era, va explicar a través del mite de la caverna com el nostre món és un gran somni, reflex d’una realitat superior. I Matrix, a les acaballes del segle xx, insisteix en la il·lusió de viure una realitat que no ho és, aquesta vegada amb màquines que han pres el control i exerceixen el poder a la manera d'un Gran Germà orwellià. Per això, no em diguis il·lusa perquè tingui una il·lusió, amb el permís de la cançó. A la fi, tots som, d'alguna manera, part d'un miratge. Aquests

Vanity, definitely my favorite sin – La vanitat, definitivament el meu pecat preferit. Amb aquesta sentència tan suggerent acaba la pel·lícula The devil’s advocate . Satanàs ha pres el cos d’Al Pacino per aconseguir que Keanu Reeves, un advocat que mai no ha perdut un cas, s’abandoni als desitjos del mal. La qüestió és que Reeves ha de triar el camí satànic d’acord amb l’imperatiu del lliure albir. L’única arma que té a les mans Al Pacino perquè el jove advocat prengui la decisió que més li convé és la vanitat. Per això, a base de premiar amb afalacs els èxits i posar pastanagues apetitoses en forma de luxúria, avarícia i altres fórmules poc virtuoses, s’engrandeix l’ego del pobre Reeves, que de poc no perd tot el que realment l’importa. Un dels set pecats capitals, i l’original, és la supèrbia, que es caracteritza per una exaltació excessiva de la superioritat d'un mateix que porta al menyspreu dels altres. Quan l’enaltiment de la pròpia persona necessita de l’adulació, llavors e