Les coses de la Susanna Barquín

Fa uns dies, dinava a Solsona amb una persona que, fins feia poques hores, m'era desconeguda. I, esclar, la cortesia obliga a exercir l'art de la conversa, diferent de petar la xerrada o, fins i tot, de dialogar. L'art de la conversa és com una creació efímera, perquè la melodia, per molt ben travada que estigui, s'esvaeix tan bon punt les persones que componen una reunió es diuen passi-ho bé. Seria una barreja de música i teatre, amb un bon toc de superficialitat i de positura. Per això, em sorprèn que bona part del dinar s'amanís entorn al compromís dels escriptors, que és un tema poc frívol. Per descarregar responsabilitats al company de taula, confessaré que la principal culpable del desviament vaig ser jo, sobretot perquè, de conversa, no en sé gaire. Crec, en un sentit profund, el que aporta, diguem-ne, la fe, que escriure és interpretar els sentiments, les emocions, el paisatge, les relacions, les misèries i les virtuts del nostre món a través de la paraula,

Em llevo encara amb el bon regust d'un Sant Jordi ple d'esdeveniments culturals, al voltant del Dia de la Faldeta que, com algú encara ignora, se celebra a Fraga el diumenge més proper a Sant Jordi. El mes d'abril hi ha com un desassossec per fer presentacions de llibres, xerrades, debats, exposicions i un delit d'actes que tenen – o haurien de tenir –l'estètica com a prioritat gairebé exclusiva. Hi ha hagut moments, incrèdula de mi, que he pensat que això de la cultura passaria a segon o tercer terme, tan ocupats com estem en arribar a final de més. I, oh, sorpresa! L'espectacle continua ben viu. El meu germà diu que és a causa del teorema de Makinavaja, que afirma que en aquest món podrit i sense ètica, a les persones sensibles només ens queda l'estètica. Potser sí, no ho nego, però a mi m'agrada pensar que Sant Jordi és com el pa amb tomàquet, un prodigi, un senyal d'identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, com deia Vàzquez Montalban