Passa al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: octubre, 2013

Josep M. i Francesc

Dijous. M'he llevat a les 6 del matí, mitja hora abans de l'habitual, per poder ser a Lleida a les 9 i, abans, preparar l'esmorzar de les meves filles. Penso que, si prospera la proposta d'endarrerir una hora tota l'activitat, a mi em tocarà llevar-me a dos quarts de sis. Potser arribo a ser tan competitiva com un britànic, no sé, fins ara no m'he atansat als alemanys, i mira que tenim la mateixa hora. Aparco el cotxe en una zona habilitada i vaig a la meva. Com que encara sóc del fus horari nefast, no m'he posat les piles, per molt que faci més de tres hores que he fet el primer cafè. Suposo que per això em despisto en les coses que m'atrapen i no estic al cas del lloc exacte on he deixat el cotxe, perquè no m’interessa especialment. A les 8 del vespre, em disposo a trobar el cotxe, amb la imaginació fent tombarelles només de pensar en una dutxa que s'encarregui de deixar enrere les calors de l'exterior, i em porti de pet al meu petit món domèst

Xitxarel·lo

Un xitxarel·lo és un aprenent d'home, algú que encara no ho és, que potser ho serà, qui sap, però que de moment no té formalitat. No hi ha xitxarel·les, que jo sàpiga, per cert. Xitxarel·lo és un insult, d'aquells que, quan el pronuncies, ja l'has suavitzat, perquè quan passa pel paladar i la llengua i les dents amb les x i tx i, a sobre, la geminada, no té la contundència d'altres insults més sonors. Xitxarel·lo és, ara, també, un vi. Un dia, l'Albert, que dóna voltes i voltes a veure si pot transmetre com és de diferent, de singular, el que fa, va decidir que un dels seus vins havia de ser un xitxarel·lo. Es tracta, esclar, d'un vi jove, no podia ser un gran reserva, ni tan sols un criança, havia de ser jove, i havia de ser divertit. Havia de ser, a més, xarel·lo, una varietat autòctona del Penedès que resisteix a la sequera i a la calor. Com que no li falta imaginació, va pensar que seria bo que el seu xitxarel·lo estigués acompanyat. Per això, va decidir ret

Artificial

Passem per un poble de construcció relativament recent, a la vora d'un pantà. El poble vell va quedar a sota de l'aigua, i només quan baixa el nivell de reserves, apareixen el campanar i teulades mig enderrocades. No és el cas d'enguany, perquè hi ha prou aigua, així que deixem el poble vell per un altre dia. Mengem un gelat i algú, finalment, pronuncia la frase fatídica: aquest poble es veu artificial. Ja hi som. Algú coneix algun poble, ciutat, fins i tot llogaret que sigui natural? Doncs no, així que aquest n'és un tan artificial com qualsevol altre, replico. Però no tinc gaire èxit, perquè l'altre insisteix. Sí, ja, tots els pobles són artificials, però aquests nous semblen més artificials que els altres, no sé, no tenen història. Pobles que no tenen història s'aplica a les construccions nascudes després que un pantà anorreï les anteriors, a Nova York en particular i a totes les ciutats nord-americanes en general. No tenen història? Personalment, n'hi ve

Naturalment

Les formigues són insectes que viuen en una societat molt organitzada, amb un objectiu: proveir d'aliments el formiguer. La reina de les formigues es dedica a pondre ous, les formigues mascles, a fertilitzar la reina, i la resta, a conservar l'espècie. Un exèrcit de formigues ben arrenglerades surt del formiguer amb un pla ben dissenyat, que consisteix a seguir l'olor que han deixat les del davant fins arribar a la font d'aliments, agafar la càrrega i tornar al formiguer amb el rastre de les precedents. Un dels entreteniments dels infants és fer trontollar les desfilades de formigues. No hi fa res. Una obrera experta aconseguirà trobar una ruta alternativa i deixarà un rastre perfumat perquè la resta de formigues esbrini el camí de tornada. Al formiguer, també hi ha feina. Cal fer tasques de manteniment dels habitacles, alimentar les larves i defensar la barraca. Les abelles tenen una organització similar, perquè també són insectes socials que viuen en colònies, i també