Les coses de la Susanna Barquín

Rebo una felicitació de Nadal des d'Aràbia Saudita que m'agafa per sorpresa. Penso, de primeres, que hi ha persones educades en el respecte, i m'alegro que em dediquin algun moment de la seva vida. Després, dubto si felicitar jo també els Nadals i el nou any o donar les gràcies i prou. Em va passar el mateix la primera vegada que en vaig rebre una des de la Xina, que em va deixar perplexa. Finalment, decideixo donar les gràcies i prou, més que res perquè a Aràbia Saudita està prohibida la celebració del Nadal i del nostre any nou. Porto uns quants Nadals a les esquenes, amb poques diferències en les celebracions. Família i taula en són ingredients bàsics. Si hi ha nens petits, millor que millor, perquè llavors el tronc es pot fer cagar amb tot el protocol – algú deia que totes les cases haurien de tenir un xiquet o altre per Nadal, no és mala idea -. Amb nens, fer el pessebre és gairebé obligat, i reproduir tot allò que recordem de quan els nens érem nosaltres, també. Engua

Fa uns dies vaig anar a l'aeroport de Barcelona, i no vaig agafar cap avió. En canvi, vaig visitar unes instal·lacions que reben i preparen la càrrega aèria, les mercaderies que viatgen en avió. Per a fer més amena la visita, els organitzadors van amagar un explosiu en una capsa, i van demanar que un vigilant de seguretat amb el seu gos fes inspecció dels paquets que hi havia. El gos, guiat pel vigilant de seguretat, s'acostava a les capses, nerviós, i les ensumava, movia la cua i no parava quiet. Però sembla que tot això, al contrari del que ens van ensenyar les pel·lícules, no és cap senyal d'alerta. Al contrari, quan va trobar l'explosiu, va seure al costat de la capsa del delicte sense fer cap moviment. Quan el vigilant de seguretat va prendre l'explosiu del lloc on el gos havia assenyalat, el va premiar. El binomi que formen vigilant i gos necessita de compenetració i entrenament. El gos ha de confiar-hi plenament, i saber que si troba el que ha de buscar, obti

No he llegit la saga d' El jocs de la fam . Em costa atansar-me a aquest tipus de relat, els de ciència ficció. La meva filla, en canvi, n'és fan, des dels inicis, i no se n'ha perdut ni un títol, ni una pel·lícula. Per ella conec que tapar-se la boca amb tres dits de la mà esquerra i després alçar-los en silenci és la salutació famosa, perquè m'ho va explicar l'altra nit, a taula. Ella pretenia fer-me un resum d'argument i personatges, i detallar aquells passatges que més li havien agradat, però no la vaig deixar. La meva curiositat era només per aquell gest. Això passava l'endemà de la detenció a Tailàndia de cinc estudiants que havien utilitzat la salutació d' Els Jocs de la fam , prohibida en el país, durant un acte del primer ministre colpista. L'acte de rebel·lia dels tailandesos em recorda la protesta a Hong Kong. El paraigües, als meus ulls, adquireix un significat simbòlic, amb un punt glamurós quan, en realitat, serveix com a protector dels

És diumenge, i veig una altra vegada Pearl Harbor . Històries d'amor a banda, que sempre ajuden a fer relat, les seqüències més colpidores, en el meu cas, corresponen a la reunió del president Roosevelt amb els seus generals després de l'atac dels japonesos a la flota americana destacada a Hawaii. Roosevelt, disposat a plantar cara. Els generals, que li parlen de totes les conseqüències possibles i negatives de plantar cara. Un dels generals, finalment, pronuncia la frase definitiva, la que treu de polleguera el president: no es pot. Roosevelt, paralitzat de mig cos des dels 39 anys a causa de la poliomielitis, s'enfada, i, amb gran esforç, s'aixeca de la cadira. No em diguin mai més que no es pot, brama amb fermesa. Poc després, amb la pel·lícula acabada, la meva filla petita pateix una estona d'incontinència verbal. Primer em demana que li expliqui què és l'IVA. Ho intento. Un full en blanc, dic, val, per exemple, un euro. Si tu fas un dibuix, llavors ja no és

Quan era petita, al col·legi ens ensenyaven que els humans es distingien de la resta d'animals perquè tenim memòria. A mi em costava entendre això, perquè es donava de bufetades amb la dita sobre la memòria d'elefant, i em va costar saber i assumir que, malgrat la cultura popular, els elefants no tenen records, sinó instint. Més tard, vaig descobrir que tot allò que es cou al cap té una estructura lingüística, és a dir, que pensem amb paraules, recordem amb paraules i ens expliquem amb paraules. Qui em va convèncer definitivament que el pensament és lingüístic, em va demanar que si mai tenia un pensament no lingüístic li digués, i va fer un ullet trapella que vaig entendre. La paradoxa consistia en el fet que si jo li explicava un pensament no lingüístic, automàticament passava a ser-ho. El llenguatge i la comunicació estan tan intrínsecament units que la comunicació anomenada no verbal necessita de les paraules per a ser interpretada. Un gest, una ganyota, un silenci, una pant

He sentit i he llegit sobre les declaracions de la presidenta del Cercle d'Empresaris, he notat la salivera que ha caigut de la boca de més d'un, he llegit com es va voler explicar, i com va assumir que ha estat víctima d'ella mateixa. Mònica de Oriol diu que va voler denunciar en primera persona una situació generalitzada, i és que les dones entre 25 i 45 anys són potencialment mares i, per tant, potencialment usuàries de baixa maternal i, per tant, potencialment conciliadores de la vida familiar i laboral. He mirat de sentir el que deia i no el que diuen els que ràpidament denuncien discriminacions quan algú surt del guió oficial, i m'he mirat a mi mateixa i a les dones del meu entorn. Ja he passat dels 45 anys, així que no hi ha perill, ja no sóc al sac de les que poden tenir problemes de mocs o d'alletament. Ara formo part de la munió de persones que no són aptes perquè són massa grans, o això diuen. Per fortuna, he pogut veure com creixen les meves filles sense

Arribo a l'estació de Sants des de Lleida. Són quarts de quatre, i he passat el matí entretinguda en afers diferents, però cap d'ells ha inclòs una visita al lavabo. Així que miro l'hora, faig càlculs i decideixo que el més pràctic és anar al lavabo a l'estació. Els coneixia molt bé, però feia mesos que no hi anava, i no esperava trobar cap sorpresa més enllà de l'habitual munt de papers eixugar mans fora de lloc, paper higiènic absent, algun vàter que raja aigua sense control i tolls al terra. Per això, l'impacte de trobar un dispensador de tiquets d'accés als lavabos va ser més important. Em vaig posar a la cua, i vaig veure com una senyora obria la bossa i treia el moneder. El primer que em va venir al cap va ser la imatge de les senyores assegudes al tocador femení, amb un parell o tres de rotllos de paper higiènic a la vora i una bossa lligada a la cintura. Si volies paper, havies de pagar, i mira que eren ben austeres! Preguntaven si en volies senzill

Primer, vaig fer el que correspon a la meva cultura: vaig concretar l'objectiu i un full de ruta amb calendari. Després, m'hi vaig esforçar, vaig caure i em vaig aixecar. Vaig mantenir l'optimisme. Vaig ser perseverant. Fins i tot vaig ser ferma i no vaig permetre que les distraccions em despistessin del camí que m'havia marcat. En el moment en què em vaig adonar que sola no podria, vaig formar equip. Vam establir clarament les normes de col·laboració perquè no hi hagués mal rotllo, vam revisar el full de ruta, vam assumir tasques, i vam establir reunions diàries de 15 minuts per a coordinar-nos, integrar-nos com a equip i motivar-nos. Vam ser imaginatius, i ens vam arriscar, que consti. Ara bé, com que l'objectiu semblava més lluny a cada passa, finalment, alguns es van cansar, i van començar amb insinuacions, després van ser més directes i, finalment, l'equip es va desfer. Van argumentar que l'objectiu era poc concret i inabastable. Em va saber greu, perqu

Aquest vespre - m'atreveixo a afirmar amb veu imperativa - no mirarem la tele. I aixeco les celles intentant una mirada desafiant que no sé si em surt, perquè de seguida les meves filles em recorden, amb el posat indiferent, que elles no miren la tele mai. Tampoc internet, afegeixo. I llavors sí que reaccionen. Per què? Què passa? Pregunten amenaçadores. Aquest vespre farem conversa, dic solemne. Com que llegeixo per aquí i per allà que cal més conversa, que conversem poc, que hi ha massa emails i poques hores dedicades al diàleg, que sense conversa ens tornem intolerants, perquè no ens donem permís a revisar el nostre punt de vista amb el punt de vista d’un altre, com que fins i tot Mariano Rajoy diu que ell vol dialogar, doncs he pensat que podria començar a aplicar receptes a casa. Així que aquell era el gran dia. Esbufecs i alguna deserció després, una de les meves filles enceta. Molt bé, doncs comencem. De què vols parlar? No sé, dic, què heu fet al col·legi? Res, mama, som de

Al voltant del portàtil cauen mosquits atontats després de volar una estona prop del llum, tan a prop que no es cremen de casualitat. Tinc un tovalló humit a la vora, i els remato quan tot just aterren a la taula. És un exercici de gran activitat mental, perquè he de mirar la pantalla i guaitar si algun insecte rellisca idiotitzat per recollir-lo amb el tovalló. Em molesta deixar una paraula a mitges, i pitjo ràpid les tecles, per no perdre pistonada en aquest joc solitari. Al vidre de la porta exterior, s’amunteguen més i més mosquits frustrats perquè no aconsegueixen arribar al llum, i penso que ja és ben cert allò del cervell de mosquit, petit petit, perquè no saben que si hi arribessin moririen abans encara. Tal vegada, penso, si parlessin em dirien que, almenys, han pogut aconseguir el seu objectiu, i que volen ser com aquella estrella que més brilla i no li importa si serà per poc temps, perquè se sent cofoia de la lluentor que fa, i per res del món canviaria el destí per un altr

Mama, ets corrupta? m’espetega de cop i volta la meva filla, i em deixa en blanc. Com dius? Miro de guanyar temps mentre el cervell es reordena. S’ha esquinçat - el cervell, esclar -, esparracat amb la pregunta adolescent, directa, sense giravoltes ni diplomàcies, i m’ha agafat fora de joc. És diumenge. Tot just hem acabat de dinar, i em preparo per fer el cafè fora, al porxo, i dedicar una estona al meu entreteniment preferit, veure com creix l’herba, quan la veu de la meva filla ha interromput el procés i s’ha produït el sotrac. Que si tu ets corrupta. Què dius ara? Per què em preguntes això? No sé, mama, respon, és per fer-me a la idea de com em sentiria si sortissis a la tele acusada de corrupció. Vine, li dic, amb l’esperança que, si més no, podré prendre el cafè. Escolta, nosaltres no som corruptes, no podem ser-ho. Nosaltres treballem, ho entens? Treballem a vegades massa, més del que voldríeu, perquè pugueu tenir més oportunitats, i sempre complim les normes, ho entens? És impo

La independència de Nueva Granada va donar lloc a la que es coneix com a Gran Colòmbia, que el 1821 estava integrada pels actuals Colòmbia, Veneçuela, Equador i alguns dels territoris que formen part de Brasil, Perú i Nicaragua. Un any després, s’hi uneix, voluntàriament, Panamà, per manca de confiança en les possibilitats de defensar-se d’un potencial retorn de les tropes espanyoles, i per simpatia pel projecte de Bolívar de crear un gran estat sudamericà. Panamà aviat va voler fer marxa enrere, i li va costar un temps reprendre les regnes del seu destí – com si diguéssim –, i mica en mica es va esqueixar aquell projecte de gran territori unitari. Colòmbia ha viscut anys i panys de convulsions per diferents motius. Els últims quaranta anys, les confrontacions amb grups armats han estat els protagonistes de la violència, i també de les últimes eleccions en aquest país, que han tingut com a principal desencontre entre candidats la manera d’afrontar el procés de pacificació amb les guerr

El 1948, José Figueres Ferrer, fill de noguerencs –concretament d’Ós de Balaguer -, va donar un cop de maça al mur del quarter Bellavista, a San José de Costa Rica, un acte simbòlic que representava l’eliminació de l’exèrcit en el país. Un any després, es va incorporar a la Constitució aquesta decisió dràstica de la Junta de Govern constituïda després de la fi de la guerra civil, i presidida per Figueres. Aquí, van venir a dir, s’ha acabat el bròquil: qui vulgui ser president, que convenci la gent que el voti en unes eleccions. La partida pressupostària dedicada a mantenir les tropes es va destinar a educació, salut i cultura. I, així, aquell quarter de Bellavista porta gairebé 66 anys com a seu del Museu Nacional. El mes passat, José Guillermo Solís, actual president de Costa Rica, sense ascedència lleidatana, ni tan sols catalana, que se sàpiga, va abolir el culte al personalisme. Un decret prohibeix l’exhibició de fotografies del president en els edificis públics, i s’eliminen les p

A la sabateria, espero que em toqui el torn per comprar unes sandàlies. Fa calor, i comparteixo objectiu amb altres persones, així que em distrec mirant els altres. Dues senyores grans trien color en funció de la bossa de mà, un costum estètic que va deixar de ser majoritari fa temps, com els mitjons blancs amb sabates per als homes, que es va abandonar no sé sap ben bé com. Per cert, a Beijing, amb el cap al 2008, el govern va encetar una campanya de conscienciació per eliminar aquest costum entre la població masculina, i diuen que ha tingut èxit. Són ben bé curiosos els governants dedicats a procurar per l'harmonia en la indumentària de la gent, que avui reparteixen camises grises o blaves sense coll que amaguin bellesa i sexualitat, i demà volen que els ciutadans semblin ben vestits, i demà passat vés a saber què. A la sabateria, li toca a un senyor gran, que seu acompanyat del que sembla la seva dona i una altra senyora que també podria ser-ho. Es deixa emprovar sabates per una

Tornava amb cotxe des de La Seu d'Urgell a Barcelona, i estava realment cansada, gairebé fastiguejada. Parlava amb el meu company de viatge – salutacions Llorenç, encara que allà on ets no hi ha diaris, que jo sàpiga – de coses de menjar, crec, o m'imagino, perquè era el que ocupava la major part de les converses. Vaig mirar per la finestra, i vaig veure arbres, molts arbres. Què bé s'hi deu estar, vaig pensar. I li vaig espetar això: mira, Llorenç, m'agafen ganes d'engegar-ho tot a dida i marxar a viure al bosc. Ja m'hi veia, ballant entre les fulles com una que ha perdut l'oremus, sense més preocupació que atrapar una carícia de sol o un bri de pluja. Fa anys d'això, quinze pel cap baix. Temps després, a Tortosa, en una taula de molta gent, alguns coneguts, altres no, feia un mos abans d'agafar el cotxe per tornar cap a casa. Em va semblar entendre que algú que hi havia a prop meu havia arribat a peu. Vius gaire lluny, vaig dir, més que res per obr

L’any 1975, el primer lloc a les llistes de les cançons més escoltades es va repartir entre Hi Jack de Barrabàs, Actitudes de Roberto Carlos, Neñina de Pepe Domingo Castaño, Quédate de Miguel Gallardo, I can help de Billy Swan, You're The First , The Last, My Everything de Barry White – revifada després gràcies a una sèrie de televisió – El bimbó de Georgie Dann – uf -, Ven otra vez de Toni Artis – després cantaria en valencià! – Caballo negro de Manolo Sanlúcar, Y te vas de José Luis Perales – que s’ha arribat a incorporar en les expressions de cada dia – Melina de Camilo Sesto – que podria ser rei segons El correo gallego , i només la fortuna o la sort ho ha impedit, la mateixa fortuna o sort que ha fet que el successor es digui Felip – Paloma blanca de George Baker Selection, Saca el güisqui Cheli de Desmadre 75, Feelings de Morris Albert – després va protagonitzar un anunci on rivalitzaven les dues grans de la cola – El solitario de Nubes grises, The Hustle de

He tingut ocasió aquests dies de fer una enquesta domèstica i sense fonament científic de cap mena, és a dir, una enquesta d’anar per casa, sobre el comportament de coneguts i saludats el passat 25 de maig. Vas votar a les Europees? Aquesta era la pregunta única, que només admet dos respostes curtes i rases: sí o no. Els resultats sense transcendència d’aquest entreteniment són que una bona part de coneguts i saludats partidaris del sisí no va votar. Tots m’explicaven sopars de duro per excusar-se’n, i jo, indefectiblement, els contestava que no, no, que no calien explicacions, que ja en tenia prou amb el no o amb el sí, sobretot amb el no. Perquè la qüestió és que si va haver-hi un percentatge tan elevat de sisís que s’hi van manifestar, altres encara no ho han fet, i, per tant, s’ho reserven per al dia de la posada de llarg. Així que he de confessar que jo, com en Terricabras, també m’he emocionat quan he imaginat la princesa sisí vestida de diumenge i amb un somriure als ulls. Per a

Please accept my resignation. I don't want to belong to any club that will accept me as a membre (sisplau, acceptin la meva renúncia. No vull pertànyer a un club que m’accepti com a membre). Aquesta és una frase que es diu que va escriure Groucho Marx a un club de Hollywood per donar-se de baixa. Yo no hubiera elegido Air Comet para volar a ningún sitio . En aquest cas, la frase és de Díaz Ferran, copropietari de les línies aèries protagonistes de l’exabrupte. Groucho Marx era un geni del humor, un actor i escriptor ocurrent i divertit, que jugava amb les paraules fins a la sorpresa i l’absurd. S’integrava en un grup de comediants, format per ell i els seus germans, que van protagonitzar pel·lícules que han arribat a formar part dels clàssics del cinema. Díaz Ferran va ser empresari i president de la CEOE, càrrec que va ocupar en paral·lel a la fallida d’Air Comet i al concurs de creditors de Marsans, societats de les quals era copropietari. Finalment condemnat per frau en la compr

A hores d'ara, el dia de la Faldeta queda lluny, segur, segur, perquè el temps corre sempre amb la mateixa velocitat, però, quan passen tantes coses, tan concentrades, sembla que vagi més de pressa, i la Mona, Sant Jordi, la Faldeta, tan junts, tan atapeïts, no m'han deixat assossegar. Que què és el dia de la Faldeta? Encara no ho sabeu? El diumenge que escau pels volts de Sant Jordi, al meu poble se celebra una jornada dedicada a homenatjar les dones i el vestit tradicional de Fraga, per això es diu de la Faldeta (en majúscula, sí, i faldeta, no faldilla; mireu l'Alcover Moll i veureu que la denominació és correcta). Xiquets i xiquetes, grans, joves i petits surten abillats de valons – pantalons curts, fins als genolls, oberts pels costats - de fadrines – amb cosset, brusa i mantellina -, de vídues – de negre, esclar - o de festa – amb gipó, seda de colors i mantons de Manila - per representar una boda i el seguici de convidats. Dones i xiquetes pentinades amb monyo de ros

Amb ulls encesos cal entrar dins la nit del misteri, perquè el secret, així com l'aire que bat als ulls, penetri fins al cor . Són versos de Vinyoli, el poeta que s'estima més el crit abans que la cançó perfecta. Hi ha tres o tres mil, o més encara, lectures possibles d'aquests versos. Una de les jo faig és la del desig de fugir de l'opressió interior, aquella força imaginària que ens obliga a comportar-nos com els altres esperen que ho fem. O, si més no, com nosaltres creiem que els altres esperen que ens comportem. Hi ha persones al nostre voltant que han decidit que cada cosa i cada persona han de ser al seu lloc, la pluja quan toca, la calor a l'estiu i, a l'hivern, el fred. El vi blanc per al peix i, per a la carn, el negre. Totes les accions i reaccions es poden classificar segons un ordre que respon a un criteri, el de la persona que ha decidit que el món ha de seguir les pautes que ella mateixa ha marcat. Quan alguna cosa o alguna persona se li escapa, q

Selfie no és un dofí nou que faci feliços els nens. Selfie tampoc no és un humorista, ni un plat de cuina japonesa. Selfie és una autofoto feta amb el mòbil, amb la idea de compartir-la a través de les xarxes socials. Hi ha persones que es dediquen a compartir selfies de viatges, una mena de jo he estat aquí. Diria que són del mateix estil que aquells que pintaven a les portes dels lavabos públics: Pep ha estat aquí, la Maria estima el Jaume, o altres de pitjors. Hi ha persones que no necessiten anar de viatge, ni tan sols sortir de casa, per fer-se un selfie i compartir-lo. Són els entusiastes de l'instant màgic, que es pot trobar en qualsevol moment del dia. Aquests últims són de l'estil d'aquells que es van prendre seriosament els programes escombraria, i van creure que la seva vida era tan interessant que podia sortir a la tele qualsevol vespre. Diuen els entesos que tant furor per les autofotos és la manifestació contemporània d'una tendència general al narcisisme,

L'any Vinyoli avança discret, com correspon a la commemoració del centenari del naixement d'un poeta. D'alguna manera silenciós també, si el comparem amb l'any Espriu, com correspon a un poeta que va descobrir la veu del silenci en un viatge profund, íntim, mentre cercava un so propi. Sé que el Govern de la Generalitat dedica efemèrides als múltiples de 50, un criteri com un altre, però un criteri clar, cal reconèixer-ho. Per això, a més de l’Any Vinyoli, també es commemoren els centenaris de Cirici i Pellicer, Joaquim Muntanyola i Martí de Riquer, mort fa uns mesos. Enguany també fa cent anys de la mort de Frederic Mistral, i de la inauguració de la Biblioteca de Catalunya, i s'organitzen activitats per celebrar aquests esdeveniments, algunes més lluïdes que d'altres. Ah, i també fa cinquanta anys de la publicació de l'obra Els altres catalans, de Paco Candel. Déu n'hi do. A l'Aragó se celebra el bimil·lenari (no sé ni com s'escriu) de la mort d

És divendres, i l’escola s'ha obert als pares dels alumnes, i als pares, tant si vols com si no vols, ens toca complir. La meva petita està excitada, m'explica que és molt famosa, saps per què, mama? Perquè tens moltes amigues al pati? Se m'ocorre que una nena de primer de primària ha de ser famosa per coses d'aquestes. No, contesta ella. Et rendeixes? Sí. Doncs és que a les portes obertes vindran periodistes i sortirem a la tele. Carai, això sí que és ser famosa! La meva gran fa de suport als visitants i als professors en els tallers, com els seus companys de secundària. Els pares, una mica trapelles, aprofitem que fan d'informadors per preguntar-los on es fa una activitat determinada, com s'hi va, i, finalment, demanar-los que ens hi acompanyin, encara que sapiguem anar-hi. Ells, obedients i atents, pugen i baixen escales, i faciliten tota mena d'indicacions amb un somriure mentre nosaltres riem de la nostra brometa. Els de batxillerat presenten els projec

Seure en una terrassa del passeig de Gràcia de Barcelona és com assistir a un espectacle de passarel·la. Durant tot el dia passen persones amunt i avall, vestits de vint-i-un botó, estrafolaris, de feina, de qualsevol manera, amb bosses, sense bosses, amb mòbil, amb ulleres, amb gos, amb carretó. No hi ha vint minuts de descans en la desfilada. Seure cada dia en la mateixa terrassa permet conèixer i reconèixer alguns personatges fidels del passeig. En pocs dies, es pot passar de veure gent anònima a trobar cares familiars. En poques setmanes, si l'observador és expert i perseverant, es pot arribar a esbrinar les manies d'alguns i les virtuts d'altres. Recordo un dels personatges que més em van cridar l'atenció fa uns anys. Tot va començar un matí que feia fred, i no s'havien estès tant les estufes exteriors. En la meva terrassa, només hi havia una taula que tingués ombrel·la amb estufa, i els meus acompanyants i jo vam demanar de seure-hi. El cambrer, molt amable, e

Ara fa temps ja - per cert, com passa! -, passejava amb un amic pel carrer, i un nen d’uns set o vuit anys, brut com una mala cosa, va passar corrent pel nostre costat, en direcció contrària, així que li vam poder veure la cara. El meu amic em va preguntar si m’havia adonat mai que els nens rics són més guapos que els pobres. La veritat és que no, no m’havia parat a pensar-hi. Fa poques setmanes, una periodista del meu poble entrevistava a nois de diferents segments de col·legis i instituts de Madrid per preguntar-los sobre com els anaven els estudis. La veritat que els nois del segment alt es veien més polits, arreglats i, fins i tot, semblava que treien millors notes que els del segment baix. Com en tot a la vida, deu haver-hi excepcions i anècdotes, i això tampoc no és cap estudi seriós, més aviat un entreteniment curiós. Algunes dades que provenen d’estudis més rigorosos que fer volar coloms podrien explicar les raons de les diferències físiques segons el compte corrent. I és que l

Sóc al sofà, davant del televisor. Pertanyo a una generació que encara seu davant del televisor, que utilitza internet, sí, a dojo, però no ha eliminat la televisió de la seva vida. La televisió és el mitjà més democràtic, em comentava una periodista amiga fa unes setmanes, i això serà així unes quantes dècades més, fins que altres mitjans substituiran la reunió al voltant de la capsa que parla. Miro un dels enèsims programes de debat, amb els mateixos tertulians de sempre, amb opinions en general previsibles, frívoles, superficials, espontànies, mancades de rigor en el millor dels casos, i adoctrinament en el pitjor. Llevat d’algun cas, esclar. La meva amiga periodista no pensava en tot això quan es referia a mitjà democràtic. Al seu cap hi havia totes les bondats que es poden trasmetre a través d’un mitjà que és accessible per a gairebé tothom. Tanmateix... les maldats utilitzen el mateix camí, i per això sovint costa destriar el rigor de la desinformació malintencionada. Encara sóc

Temps complexos per a la família reial espanyola, que amaga i s’amaga entre detalls tècnics, sorpreses jurídiques i creacions administratives que haurien de fer enrogir de vergonya més d’un. Amaga i s’amaga, però els veiem la poteta per sota de la porta, i, encara que l’hagin sucat de farina, no ens poden enganyar: no és blanca. Hi ha qui diu, des de l’independentisme estant, que tot això són problemes dels espanyols, com si un anhel fos una realitat, i, d’alguna manera, juguen també a crear situacions amb paraules i fer veure que som on no som. La família reial, i totes les famílies – o no – que prenen el pèl al contribuent ho fan sense tenir en compte la ideologia dels babaus, així que, des de l’independentisme estant, i fins que es digui definitivament el contrari, la família reial és problema de tots. Des de les rebequeries de princesa que fa un cop de porta i se’n va a pastar fang acompanyada d’un sèquit que cal doblar – i pagar -, fins a la de les factures inversemblants, passant