Les coses de la Susanna Barquín

És divendres, i l’escola s'ha obert als pares dels alumnes, i als pares, tant si vols com si no vols, ens toca complir. La meva petita està excitada, m'explica que és molt famosa, saps per què, mama? Perquè tens moltes amigues al pati? Se m'ocorre que una nena de primer de primària ha de ser famosa per coses d'aquestes. No, contesta ella. Et rendeixes? Sí. Doncs és que a les portes obertes vindran periodistes i sortirem a la tele. Carai, això sí que és ser famosa! La meva gran fa de suport als visitants i als professors en els tallers, com els seus companys de secundària. Els pares, una mica trapelles, aprofitem que fan d'informadors per preguntar-los on es fa una activitat determinada, com s'hi va, i, finalment, demanar-los que ens hi acompanyin, encara que sapiguem anar-hi. Ells, obedients i atents, pugen i baixen escales, i faciliten tota mena d'indicacions amb un somriure mentre nosaltres riem de la nostra brometa. Els de batxillerat presenten els projec

Seure en una terrassa del passeig de Gràcia de Barcelona és com assistir a un espectacle de passarel·la. Durant tot el dia passen persones amunt i avall, vestits de vint-i-un botó, estrafolaris, de feina, de qualsevol manera, amb bosses, sense bosses, amb mòbil, amb ulleres, amb gos, amb carretó. No hi ha vint minuts de descans en la desfilada. Seure cada dia en la mateixa terrassa permet conèixer i reconèixer alguns personatges fidels del passeig. En pocs dies, es pot passar de veure gent anònima a trobar cares familiars. En poques setmanes, si l'observador és expert i perseverant, es pot arribar a esbrinar les manies d'alguns i les virtuts d'altres. Recordo un dels personatges que més em van cridar l'atenció fa uns anys. Tot va començar un matí que feia fred, i no s'havien estès tant les estufes exteriors. En la meva terrassa, només hi havia una taula que tingués ombrel·la amb estufa, i els meus acompanyants i jo vam demanar de seure-hi. El cambrer, molt amable, e