Les coses de la Susanna Barquín

Please accept my resignation. I don't want to belong to any club that will accept me as a membre (sisplau, acceptin la meva renúncia. No vull pertànyer a un club que m’accepti com a membre). Aquesta és una frase que es diu que va escriure Groucho Marx a un club de Hollywood per donar-se de baixa. Yo no hubiera elegido Air Comet para volar a ningún sitio . En aquest cas, la frase és de Díaz Ferran, copropietari de les línies aèries protagonistes de l’exabrupte. Groucho Marx era un geni del humor, un actor i escriptor ocurrent i divertit, que jugava amb les paraules fins a la sorpresa i l’absurd. S’integrava en un grup de comediants, format per ell i els seus germans, que van protagonitzar pel·lícules que han arribat a formar part dels clàssics del cinema. Díaz Ferran va ser empresari i president de la CEOE, càrrec que va ocupar en paral·lel a la fallida d’Air Comet i al concurs de creditors de Marsans, societats de les quals era copropietari. Finalment condemnat per frau en la compr

A hores d'ara, el dia de la Faldeta queda lluny, segur, segur, perquè el temps corre sempre amb la mateixa velocitat, però, quan passen tantes coses, tan concentrades, sembla que vagi més de pressa, i la Mona, Sant Jordi, la Faldeta, tan junts, tan atapeïts, no m'han deixat assossegar. Que què és el dia de la Faldeta? Encara no ho sabeu? El diumenge que escau pels volts de Sant Jordi, al meu poble se celebra una jornada dedicada a homenatjar les dones i el vestit tradicional de Fraga, per això es diu de la Faldeta (en majúscula, sí, i faldeta, no faldilla; mireu l'Alcover Moll i veureu que la denominació és correcta). Xiquets i xiquetes, grans, joves i petits surten abillats de valons – pantalons curts, fins als genolls, oberts pels costats - de fadrines – amb cosset, brusa i mantellina -, de vídues – de negre, esclar - o de festa – amb gipó, seda de colors i mantons de Manila - per representar una boda i el seguici de convidats. Dones i xiquetes pentinades amb monyo de ros

Amb ulls encesos cal entrar dins la nit del misteri, perquè el secret, així com l'aire que bat als ulls, penetri fins al cor . Són versos de Vinyoli, el poeta que s'estima més el crit abans que la cançó perfecta. Hi ha tres o tres mil, o més encara, lectures possibles d'aquests versos. Una de les jo faig és la del desig de fugir de l'opressió interior, aquella força imaginària que ens obliga a comportar-nos com els altres esperen que ho fem. O, si més no, com nosaltres creiem que els altres esperen que ens comportem. Hi ha persones al nostre voltant que han decidit que cada cosa i cada persona han de ser al seu lloc, la pluja quan toca, la calor a l'estiu i, a l'hivern, el fred. El vi blanc per al peix i, per a la carn, el negre. Totes les accions i reaccions es poden classificar segons un ordre que respon a un criteri, el de la persona que ha decidit que el món ha de seguir les pautes que ella mateixa ha marcat. Quan alguna cosa o alguna persona se li escapa, q

Selfie no és un dofí nou que faci feliços els nens. Selfie tampoc no és un humorista, ni un plat de cuina japonesa. Selfie és una autofoto feta amb el mòbil, amb la idea de compartir-la a través de les xarxes socials. Hi ha persones que es dediquen a compartir selfies de viatges, una mena de jo he estat aquí. Diria que són del mateix estil que aquells que pintaven a les portes dels lavabos públics: Pep ha estat aquí, la Maria estima el Jaume, o altres de pitjors. Hi ha persones que no necessiten anar de viatge, ni tan sols sortir de casa, per fer-se un selfie i compartir-lo. Són els entusiastes de l'instant màgic, que es pot trobar en qualsevol moment del dia. Aquests últims són de l'estil d'aquells que es van prendre seriosament els programes escombraria, i van creure que la seva vida era tan interessant que podia sortir a la tele qualsevol vespre. Diuen els entesos que tant furor per les autofotos és la manifestació contemporània d'una tendència general al narcisisme,

L'any Vinyoli avança discret, com correspon a la commemoració del centenari del naixement d'un poeta. D'alguna manera silenciós també, si el comparem amb l'any Espriu, com correspon a un poeta que va descobrir la veu del silenci en un viatge profund, íntim, mentre cercava un so propi. Sé que el Govern de la Generalitat dedica efemèrides als múltiples de 50, un criteri com un altre, però un criteri clar, cal reconèixer-ho. Per això, a més de l’Any Vinyoli, també es commemoren els centenaris de Cirici i Pellicer, Joaquim Muntanyola i Martí de Riquer, mort fa uns mesos. Enguany també fa cent anys de la mort de Frederic Mistral, i de la inauguració de la Biblioteca de Catalunya, i s'organitzen activitats per celebrar aquests esdeveniments, algunes més lluïdes que d'altres. Ah, i també fa cinquanta anys de la publicació de l'obra Els altres catalans, de Paco Candel. Déu n'hi do. A l'Aragó se celebra el bimil·lenari (no sé ni com s'escriu) de la mort d