Les coses de la Susanna Barquín

Camino de pressa amb la meva filla. Fem tard. Hem quedat amb una amiga i la seva mare, o a l'inrevés, per jugar i berenar. Ja funciona el bus? Em pregunta la petita. Sí, li dic. Uns dies abans havien anul·lat les parades de dues línies perquè l'alcadessa pogués fer l'encesa de llums de Nadal. Han quedat bé, diu ma filla, però la Gisela – la seva amiga – no va poder agafar el bus. Ens avança una parella, i caço al vol unes paraules d'ella: com poden dedicar-se a fer nens si estan en guerra? Es que no hi pensen? Xocolata, crusants, ensaïmades i conversa. I aquelles paraules que em ballen al cap. A casa, faig una cerca per a veure què hi ha sobre la natalitat en temps de guerra. Em fa l'efecte que és baixa per nassos, perquè els homes són al front, les dones fan el que poden i tot es troba destarotat. Les dades demogràfiques de la dècada dels anys 30 a Espanya em donen la raó: la natalitat cau a mesura que avança la guerra. Dels 3,3 fills per dona de l'any 1935, es

França, febrer de 1848. Lluis Felip d'Orleans fuig amb la família cap a Anglaterra, i un govern provisional proclama la II República. A l'abril, se celebren eleccions constituents per sufragi universal masculí, i l'Assemblea que en surt ha de preparar la nova Constitució. Són anys de crisi econòmica i de revoltes. Al novembre, es promulga la Constitució de la Segona República, que només dura quatre anys, però això és una altra història. D'aquell novembre de 1848, ens queden les paraules del diputat Víctor Hugo que, en versió lliure i reduïda, reprodueixo per a reflexió en l'era post Wert. Afirmo, senyors, que les reduccions proposades al pressupost especial de les ciències, les lletres i les arts són doblement perverses. Són insignificants des del punt de vista financer i nocives des de la resta de punts de vista. Insignificants des del punt de vista financer. Això és tan evident que gairebé no goso a sotmetre a l'assemblea el resultat del càlcul proporcional qu

Que nostro Senyor no mos envie tot lo que som capaços d’aguantar, diuen al meu poble. La comunitat acadèmica, de la capacitat de resistència i d'adaptació a situacions extremes en diu resiliència. Al meu poble es diu més llarg, però ve a ser el mateix. Al meu poble també diuen allò de la somera, que quan s'havia acostumat a no menjar va i es mor. La comunitat acadèmica, d'això, en deu dir mortaldat per desnutrició. La comunitat acadèmica publica un article sobre la relació entre consum de carn processada i vermella i el càncer, i poc després aclareix que volien dir que se n'havia de consumir amb moderació. Al meu poble es diu que tots els massa són dolents. La saviesa popular és més lapidària a l'hora de parlar, i per això resulta més entenedora que l'OMS, que avui publica una cosa i demà ha de fer aclariments. Potser no havien previst l'alarma que genera escriure càncer i qualsevol producte al costat (que no sigui el tabac: sabem que fumar provoca les set p

He explicat alguna vegada que m'agraden els anuncis de la televisió? Em fa l'efecte que són un bon reflex de la vida social d'un país. No diré, com alguna periodista que va passar al costat fosc, que jo faig estudis sociològics de qualsevol cosa. La publicitat té una altra finalitat: incrementar les vendes d'un producte o servei, no contribuir a l'avenç científic. Ara bé, per a aconseguir el seu objectiu, els publicistes han de conèixer el seu públic, i han de construir un argument que els convenci. Per això, a més de la dimensió estètica, indiscutible en alguns casos, la dimensió social també està garantida. Serveixi, doncs, l'anterior com a excusa si decidiu que passo massa hores davant del televisor i no faig zapping en els minuts en què es disparen els canvis de canal. Aquesta actitud m'ha permès fixar-me en un anunci que podria ser l'inici d'una pel·lícula americana: la gran demanda. Exemples de demandes col·lectives que han arribat a la pantal

L'altre dia, parlàvem d'aquells temes recurrents com la llengua i les obres d'art del litigi. Diu que els anglesos parlen del temps a tota hora, i els meus contertulians i jo parlem del temps a vegades, i a tota hora de llengua. Malalts de llengua, diu algú, i podria ser, ben bé podria ser així, com una malaltia d'aquelles que no es fan notar, que no necessiten anar a cal metge cada setmana, ni es curen, ni condicionen la vida. Crec que tampoc no fan nosa, perquè tampoc no és que apareguin granissades a la pell per un accent mal posat, ni esternudem per una geminada de més, que això ho deixem per als detallistes. És una malaltia que, simplement, acompanya al llarg del dia. Com que una cosa porta a l'altra, i com que mai no hi ha prou consciència de les raons d'un mot, van aparèixer a la conversa Lamban i també lamban. Lamban es diu l'actual president d'Aragó. Molta gent com jo l'ha descobert arrel de la trobada que va tenir amb Miquel Iceta per fer q

Són les nou del matí. Camino per la Rambla de Catalunya, i veig dues senyores que peten la xerrada mentre travessen per un pas de vianants. M'he fixat amb elles per casualitat, perquè no tenen res d'especial. Quan arriben a la vorera, una d'elles cau a terra, i a les tres se'ns escapa el riure. M'afanyo amb el pas perquè em fa vergonya la reacció, la meva sobretot, mentre la que no ha caigut ajuda la víctima, que diu que està bé. Encara riuen més, esclar, perquè ningú no ha pres mal No hi ha mala intenció en un riure espontani davant d'un accident inesperat sense lesions. Al contrari, forma part de la nostra manera de ser humans. En la dècada dels vuitanta, un programa de cops i caigudes triomfa al Japó i s'exporta al món. Arriba a les cadenes privades espanyoles deu anys després, amb un èxit sorprenent. La gent reia més com més rocambolesca era la caiguda, i si els participants es feien mal, semblava que formés part de la broma. Imagino que fora del Japó er

Un exercici habitual en les classes de llengua de primària és presentar als alumnes paraules desordenades perquè creïn oracions coherents. Sembla senzill, però a vegades es poden entrebancar en alguna frase que no els acaba de sortir bé. Per als més grans, recordo que també hi havia – no sé si encara n'hi ha – algun concurs de televisió que proposava el mateix, ordenar mots perquè aparegui una frase d'algun personatge rellevant. Jo faré una cosa així, a veure si me'n surto, amb tres notícies que m'han impactat aquest estiu. La primera correspon a una conversa a twitter protagonitzava per Cristina Tavío, vicepresidenta segona del Parlament de les Canàries pel PP, coneguda pel Bragasgate , en justificar despeses de diners públics amb una factura de compra de calces, entre altres. La conversa a què em refereixo s'inicia amb una piulada sobre la creació de llocs de treball. Un usuari, militant socialista pel que es desprèn del seu perfil, li pregunta si es pot mantenir

Tot l'hivern que es queixava de mal de panxa, pels nervis, sentenciava. Deia que li passaven amb aspirina, i jo li replicava és impossible que et passi el mal de panxa amb aspirina, Josep, fes-t'ho mirar. I després seguíem amb altres coses. Feia uns mesos que m'havia convençut de fer el relleu a la presidència de l'Institut d'Estudis del Baix Cinca, i ell, que portava 23 anys picant pedra, sentia que havia de fer una passa al costat. L'estiu de 2005, amb la diagnosi definitiva, em va passar notes escrites en papers petits, amb lletra menuda, una mena de testament, em va fer l'efecte. Els vaig agafar, i li vaig dir que tot allò era provisional, mentre es posés bo. Érem a la terrassa del Casanoves, en un tros d'ombra. A mitjans d'octubre, l'Hèctor Moret, en Francesc Ricart i jo vam anar a l'Arnau a veure'l, però ja no parlava. Li vam dedicar el viatge de tornada a Barcelona, a les anècdotes que havíem compartit amb ell, cadascú les seves. J

Només fem que parlar de reis i de conflictes entre reis, i la història deu ser més coses que els entreteniments dels reis d'un costat i d'un altre. El professor de Socials va riure, i em va etzibar que la Història no la feien les persones anònimes. Crec que no vaig saber contestar, almenys no recordo com me'n vaig sortir. Només tenia quinze anys, i l'exabrupte va sortir sense mala intenció, perquè tenia i tinc la sensació que aquelles batalletes eren massa llunyanes. Anys després, vaig assistir a altres classes on els reis i les aliances o les enemistats entre corones ja no eren protagonistes gairebé únics del pas d'una època a una altra. El preu de la sal o del blat, la legislació vigent en cada moment, les desobediències, les relacions de poder o els corrents d'opinió organitzats prenien espai a les intrigues de palau. Imagino que la Història, com la vida, és allò que passa mentre fem una altra cosa. I em pregunto si en algun lloc hi ha una persona corrent que

Opció 1: El preocupa gaire el gran nombre de joves que estan sense feina? Sí. I el preocupa gaire també l'augment de la delinqüència juvenil? Sí. Troba que falta disciplina a les escoles públiques? Sí. Pensa que els joves acceptarien un cert grau de lideratge i d'autoritat? Sí. Que són capaços d'acceptar el repte? Sí. Estaria a favor de restablir el servei militar? Jo diria que sí, em sembla. Sí o no? Sí. Opció 2. El preocupa el perill d'una guerra? Sí. El preocupa la carrera d'armament? Sí. Troba perillós donar armes als joves i ensenyar-los a matar? Sí. Troba malament obligar a la gent a utilitzar armes si ells no ho volen? Sí. Vostè s'oposaria al restabliment del servei militar? Sí. Si TV3, la teva o la nostra, reposa una altra vegada Si, ministre , aquella sèrie britànica que ens va ensenyar què volen dir ironia i sarcasme, recordarem el diàleg que he reproduït, i també que els resultats de les enquestes es poden cuinar com una cassola de tros o una catxipan

1984 és més que el títol d'una no-vel·la de George Orwell, on apareix per primera vegada el Gran Germà que tot ho vigila. (El Gran Germà seria dècades després, aquesta història ja la coneixem, un programa tristament exitós). El mes de gener de 1984, alguns diaris publicaven un resum dels minuts que la televisió pública espanyola havia dedicat l'any anterior al Govern espanyol, i els contrastaven amb el temps dedicat a l'oposició. Poc després, el 1989, van aparèixer els blocs informatius electorals, ara ja no dedicats a propaganda, sinó també a informació electoral. L'any 1996, el Sindicat de Periodistes de Catalunya va denunciar que els blocs informatius electorals trenquen amb el dret a informar segons criteris periodístics. A partir de llavors, les denúncies són constants, i cada vegada més periodistes es queixen de viure encotillats en un cronòmetre. Enguany, el Col·legi de Periodistes de Catalunya ha presentat una demanda davant del Tribunal Europeu dels Drets Human

La Vella Quaresma és una senyora gran, amb dos braços, set cames, nas gros i peus petits, cada un amb una sabata diferent. A una mà, porta un bacallà i, a l'altra, un cistell de verdures. Ni l'abundància de cames, ni les verdures, ni el bacallà sec ens han d'enganyar. La Vella Quaresma representa l'abstinència i el dejuni obligatoris, la penitència, vaja, abans de la Pasqua, la Mona i el corder. Cada setmana, des de que apareix el dimecres de Cendra, li cau una cama. Quan ja no en queda cap, donem per tancada la quarantena magra. No és temps de Quaresma, ni de Castanyera, però sí és temps magre. Tan magre que el vell es fa més vell, i cada dia fa més nosa. La Vella Quaresma és com la vella política: carregada d'anys i de cames. La vella política és com la Vella Quaresma, que s'ha de cremar perquè arribi un temps nou. Tal dia com avui, quan en queden menys per al 27, la vella política ha perdut alguna cama, s'aferra a les arengades i al bacallà sec, i amaga q

Quan era petit, tenia mal de queixal, i sabia que, si li ho deia a la meva mare, em donaria alguna cosa que em calmaria el dolor aquella nit perquè pogués dormir. Però no li ho deia... almenys no fins que el dolor era massa fort. Sabia que l'endemà em portaria al dentista. Jo volia que el dolor es calmés immediatament, però no ho podia aconseguir fins que no m'arreglaven la dent de manera permanent. Clive Staples Lewis, autor d'aquestes paraules, va nàixer el mateix dia que jo, 68 anys abans. No tenim gaire més en comú, llevat, potser de coincidències en alguns aspectes, en algunes maneres de mirar o de sentir. C. S. Lewis va escriure un bon grapat de novel·les, algunes d'elles amb èxit més que notable al cinema. Les paraules sobre el mal de queixal pertanyen a l'adaptació de les seves intervencions en les tertúlies de ràdio que va organitzar la BBC durant la Segona Guerra Mundial. Es poden trobar a la versió en castellà amb el títol Mero cristianismo . El mal de q

Uns dies després de la jornada electoral de maig (encara queden més cites enguany), i després de la constitució (o no) de les corporacions locals i autonòmiques que havien passat examen, tinc ganes de dir la meva. Algú pot pensar que l'oportunitat de manifestar-me (en el sentit d'exposar opinió) va ser el 24 de maig, però a mi em queden coses al pap. Sobretot me'n queda una que em neguiteja especialment. M'explico. D'una banda, estic contenta que Compromís formi part del Govern del País Valencià, sobretot perquè una formació important d'aquesta coalició és el Bloc Nacionalista Valencià, el Bloc, els valencianistes progressistes, amb l'Enric Morera com a cap visible. Són com un H&S. Llegits, sobretot llegits, perseverants i educats. Crec que aquests atributs són els que marquen més distància respecte dels predecessors. Ni se'ls passa pel cap qüestionar la unitat lingüística ni el corredor mediterrani, i en això també són diferents dels anteriors. He d

Only for ladies, please . Aquesta és la frase que li va quedar gravada a un amic que va anar de vacances a Dubai. Estava tan absort i sorprès, comentava, amb la descoberta que el metro tenia classe or, assimilable al business, que s'havia colat a la secció especial per a dones i nens. Estava entre vagó i vagó, recolzat, encara en tràmit de recuperació per l'impacte, i una senyora li va espetegar, deia, una tirallonga en anglès. Com que ell li va respondre amb una mirada d'incomprensió, la senyora va anar per feina: only for ladies, please , amb cara de pocs amics. A Londres, el Pink Ladies no és una varietat de poma, almenys no en exclusiva. Es tracta d'un club per a senyores centrat en un servei de taxi que va més enllà del trasllat d'un punt a un altre de la ciutat. Per exemple, recullen un nen de l'interior d'un local i el traslladen fins al lloc de destinació a mans d'un adult, o s'asseguren que el nen entri al col·legi. A algunes ciutats de Mèx

L'any 2010, la Unesco, l'organització de les Nacions Unides per a l'Educació, la Cultura i la Ciència, va publicar l' Àtles de les llengües del món en perill d'extinció . Es tracta d’això, d’un mapa on es poden trobar les 2.500 llengües que en aquell moment estaven amb l'aigua al coll. Un recorregut ociós sobre l'edició en línia em permet saber que a Alemanya estaven registrades 13 llengües moribundes, mentre que a França la llista arribava a 26. Déu n’hi do! A Suècia, 9, a Noruega, 6 i als Estats Units 191, fregant l'Índia, que encapçala el rànquing amb 197, i per sobre de la Federació Russa, que queda amb un poc menyspreable 131. Amb aquest panorama, l'Estat espanyol es troba entre els amables, ja que només 5 de les llengües que s'hi parlen apareixen amb llum vermella: el basc com a vulnerable, i l'aragonès, l'astur lleonès, el gascó i el guanxe en perill. Després de fer-hi tombs, he conclòs que aquest Àtles va ser el llibre de capçale

És dissabte a la tarda. Posem que som a la cuina amb un paquet de farina, aigua, oli, sal i llevat. Contemplem aquests productes sense presses, perquè són la matèria primera d'una elaboració. Formen el temperament d'una pizza, per exemple, o d'una coca de recapte, posem per cas, que ens ajudarà a sentir-nos millor després d'una jornada de mandra elevada a l'enèsima potència. És important contemplar els ingredients un a un, amb detall i paciència. Que no se'ns escapi res perquè no tornarem a veure l'essència de la pizza o de la coca en aquest estat virginal mai més. Quan estiguem segurs de conèixer l'ànima del sopar, podem mesclar ingredients per a fer una massa que treballarem amb les mans, deixarem reposar i aplanarem amb un corró. Amb aquest procés, hem incorporat un bon manat de caràcter, però encara tenim feina. Sobre la massa fina, incorporem altres ingredients: tomàquets, més oli, botifarra, escalivada, sardines, ou ferrat, formatge, tonyina... Dep

L'escatologia – dit de la complaença malaltissa a contemplar, tocar, parlar, escriure, etc. sobre els excrements - defineix, probablement millor que cap altra disciplina, l'esperit, la voluntat i el fet diferencial d'una cultura tan antiga com el cagar (amb perdó). Molt s'ha escrit sobre la figura del caganer, que ha encetat un periple internacional que podria superar Sant Jordi i, fins i tot, la Sagrada Família o la Mare de Déu de Montserrat com a emblemes nacionals. Al costat del caganer, la tradició de fer cagar el tronc - o el tió - que s'escau a les mateixes dates. Més enllà de les fronteres, sobta que els Nadals, festes tan sagrades, tinguin aquesta pinzellada fecal a Catalunya. Sobta i fa gràcia, i per això els caganers es venen fins i tot al Japó o als Estats Units. Esclar que hi ha contribuït, i molt, l'esperit d'alguna empresa fabricant de caganers, que va idear el salt a partir de figures actuals i internacionals, com el president dels Estats Unit

Al vespre, veig un reportatge a la televisió sobre les violacions a l'Índia. Només un tros, justament quan entrevisten alguns advocats que expliquen com pot ser que les dones violades perdin els judicis. Diuen que allà la justícia es basa en els testimonis de la gent, i sembla que és senzill aconseguir falsos testimonis a canvi d'alguna cosa; diners, s'entén. Després entrevisten un violador que confessa davant de la càmera que ha violat una dona per a deshonrar-la, perquè no es pugui casar amb ningú. Sense remordiments, perquè afirma no tenir-ne cap ni un, continua amb el seu raonament: les violen o les cremen amb àcid perquè ningú no s'hi vulgui casar. Condemnar aquestes paraules des d'Occident és gairebé obligatori. I condemnar una dona violada, vexada, cremada, a l'exclusió social ha de ser també inconcebible des de la nostra societat estant. La civilització ens fa persones millors, més empàtiques, menys rígides, més comprensives. I, sobretot, menys mesquines

Diuen que va escriure George Bernard Shaw que l'ésser humà pot escalar fins als cims més elevats, però no hi pot viure gaire temps. Sigui o no sigui Shaw l'autor d'aquestes paraules, el cert és que des del primer dia, només entrar per la porta de l'escola bressol, aprenem que tota la vida estarem acompanyats d'escaladors arribistes ( homo ascensis ) i llepaculs ( homo reptilis ). Els cims seran o no seran, tindrem o no tindrem ganes de fer-lo, però ells no desapareixen. En paraules de Florian Reyes, l'arribista és aquell que entra darrere teu en una porta giratòria, i en surt el primer. El llepaculs, en canvi, és un esclau per voluntat pròpia, que afalaga per a aconseguir un profit. Disposa d'una capacitat innata per ensumar el moment adequat per a arrossegar-se i aconseguir alguna engruna. Arribista i llepaculs no són incompatibles, i es coneixen nombrosos casos de persones que fan compatibles ambdós atributs sense complexos. Als Estats Units, país on també

No, jo dic no, diguem no , cantava Raimon fa més de cinquanta anys, i encara ara hem de repetir la lliçó a veure si ens queda i passem l'examen amb nota. Dir no és difícil. Quan som petits, quan tot just aprenem a parlar, una de les primeres notes que pronunciem és justament no. Pares i padrins ens ensenyen a dir si. Després, aprenem a dir meu, i formem un conjunt amb no i amb meu, sobretot davant d'altres nens. Llavors, pares i padrins ens ensenyen a compartir i a assentir. Hem de ser bons jans, encara que pel camí ens oblidem de ser el que som. Quan som grans, la cantarella que tantes vegades hem sentit s'ha incrustat en la forma de ser, i regalem afirmacions i compartim l'esmorzar encara que ens morim de gana. Dir no costa molt. Cada vegada que ens enfrontem a una situació que ens obliga a caixa o faixa, ens estressem, i hem de fer cursets d'assertivitat, aprendre una altra vegada a contestar educadament el que volem contestar, i assumir que l'altre potser no

Dia 1. Sóc a cinc mil quilòmetres de casa, comptats en línia recta. Poc més de set mil si comptem en distància de vol, i gairebé tres dies en cotxe si tingués el mal cap d'haver arribat conduint, que no és el cas. A hores d'ara, tots sabem que Catalunya i el procés són a les planes dels diaris internacionals, i que si sortim de casa és fàcil que ens preguntin pel procés. I justament això és el que em va passar, que em van preguntar pel procés. M'hagués agradat que fos una conversa occidental, del tipus quines possibilitats creus que teniu o similars, que tenen a veure amb la tàctica o, si algú m'apura, amb l'estratègia. No va ser el cas. Al meu davant tenia un interlocutor de l'orient llunyà, i la tàctica i l'estratègia no li interessaven. Tampoc la història o la cultura, i ni tan sols l'economia. Li interessava el relat. Per això, em va convidar diverses vegades a definir Catalunya en tres paraules. Li vaig explicar que som bons en biomedicina, que teni

La Cinta i el Pep surten de la consulta amb una rialla de llum cadascun. Els acaben de dir que serà nen, i la prova no enganya. Encara no han pronunciat paraula, però porten una conversa d'emocions i gestos com feia temps. Finalment, és la Cinta qui parla. I si li diem Pere? El Pep arronsa el nas. Oriol, Gerard, Max, Arnau, Francesc, Pau, Lluís, Marc, Andreu. Acaben d'emprendre una de les aventures més feixugues: trobar el nom del nen que ha de nàixer. Seuen a taula en una cafeteria. Al costat, dos nois joves parlen amb passió del nou projecte que han emprès. Han de trobar un nom adequat, insisteix un d'ells, perquè amb el nom, diu, triarem identitat. Ha de ser curt, diu l'altre, sí, respon el primer, i ha de mostrar el que som, i també el que volem. El televisor de fons emet imatges d'una senyora compungida que demana que no li facin res a la Kate. La policia li ha recomanat que repeteixi el nom de la filla segrestada perquè el malfactor la vegi com una persona. Di

Feia massa temps que no ens vèiem, encara que això no té gaire importància en algunes relacions d'amistat, perquè hi ha bons lligams, d'aquells que no es malmeten per qualsevol detall, com ara la distància. Tot i això, està bé el directe, petar la xerrada, modular la veu, acompanyar-la amb gestos i ganyotes, i sentir el riure franc. M'explicava que havia canviat de feina, i això és sempre un repte i, per tant, una il·lusió. Continuava en el mateix ram, relacionat amb els llibres. Jo no he canviat de feina, però també hi havia novetats per compartir. Així que una cosa porta a l'altra, i el comportament de les persones apareix com a tema, o subtema de conversa, i arribem a un punt comú: la relació entre humans i micos. Les persones tendim a patir de la síndrome del mico babuí, m'agrada dir. I explico que el babuí és un primat que comparteix amb l'ésser humà un parell de característiques – més del 90% de l'ADN també, però com que això passa amb les rates de cla