Les coses de la Susanna Barquín

Diuen que va escriure George Bernard Shaw que l'ésser humà pot escalar fins als cims més elevats, però no hi pot viure gaire temps. Sigui o no sigui Shaw l'autor d'aquestes paraules, el cert és que des del primer dia, només entrar per la porta de l'escola bressol, aprenem que tota la vida estarem acompanyats d'escaladors arribistes ( homo ascensis ) i llepaculs ( homo reptilis ). Els cims seran o no seran, tindrem o no tindrem ganes de fer-lo, però ells no desapareixen. En paraules de Florian Reyes, l'arribista és aquell que entra darrere teu en una porta giratòria, i en surt el primer. El llepaculs, en canvi, és un esclau per voluntat pròpia, que afalaga per a aconseguir un profit. Disposa d'una capacitat innata per ensumar el moment adequat per a arrossegar-se i aconseguir alguna engruna. Arribista i llepaculs no són incompatibles, i es coneixen nombrosos casos de persones que fan compatibles ambdós atributs sense complexos. Als Estats Units, país on també

No, jo dic no, diguem no , cantava Raimon fa més de cinquanta anys, i encara ara hem de repetir la lliçó a veure si ens queda i passem l'examen amb nota. Dir no és difícil. Quan som petits, quan tot just aprenem a parlar, una de les primeres notes que pronunciem és justament no. Pares i padrins ens ensenyen a dir si. Després, aprenem a dir meu, i formem un conjunt amb no i amb meu, sobretot davant d'altres nens. Llavors, pares i padrins ens ensenyen a compartir i a assentir. Hem de ser bons jans, encara que pel camí ens oblidem de ser el que som. Quan som grans, la cantarella que tantes vegades hem sentit s'ha incrustat en la forma de ser, i regalem afirmacions i compartim l'esmorzar encara que ens morim de gana. Dir no costa molt. Cada vegada que ens enfrontem a una situació que ens obliga a caixa o faixa, ens estressem, i hem de fer cursets d'assertivitat, aprendre una altra vegada a contestar educadament el que volem contestar, i assumir que l'altre potser no

Dia 1. Sóc a cinc mil quilòmetres de casa, comptats en línia recta. Poc més de set mil si comptem en distància de vol, i gairebé tres dies en cotxe si tingués el mal cap d'haver arribat conduint, que no és el cas. A hores d'ara, tots sabem que Catalunya i el procés són a les planes dels diaris internacionals, i que si sortim de casa és fàcil que ens preguntin pel procés. I justament això és el que em va passar, que em van preguntar pel procés. M'hagués agradat que fos una conversa occidental, del tipus quines possibilitats creus que teniu o similars, que tenen a veure amb la tàctica o, si algú m'apura, amb l'estratègia. No va ser el cas. Al meu davant tenia un interlocutor de l'orient llunyà, i la tàctica i l'estratègia no li interessaven. Tampoc la història o la cultura, i ni tan sols l'economia. Li interessava el relat. Per això, em va convidar diverses vegades a definir Catalunya en tres paraules. Li vaig explicar que som bons en biomedicina, que teni