Les coses de la Susanna Barquín

L'escatologia – dit de la complaença malaltissa a contemplar, tocar, parlar, escriure, etc. sobre els excrements - defineix, probablement millor que cap altra disciplina, l'esperit, la voluntat i el fet diferencial d'una cultura tan antiga com el cagar (amb perdó). Molt s'ha escrit sobre la figura del caganer, que ha encetat un periple internacional que podria superar Sant Jordi i, fins i tot, la Sagrada Família o la Mare de Déu de Montserrat com a emblemes nacionals. Al costat del caganer, la tradició de fer cagar el tronc - o el tió - que s'escau a les mateixes dates. Més enllà de les fronteres, sobta que els Nadals, festes tan sagrades, tinguin aquesta pinzellada fecal a Catalunya. Sobta i fa gràcia, i per això els caganers es venen fins i tot al Japó o als Estats Units. Esclar que hi ha contribuït, i molt, l'esperit d'alguna empresa fabricant de caganers, que va idear el salt a partir de figures actuals i internacionals, com el president dels Estats Unit

Al vespre, veig un reportatge a la televisió sobre les violacions a l'Índia. Només un tros, justament quan entrevisten alguns advocats que expliquen com pot ser que les dones violades perdin els judicis. Diuen que allà la justícia es basa en els testimonis de la gent, i sembla que és senzill aconseguir falsos testimonis a canvi d'alguna cosa; diners, s'entén. Després entrevisten un violador que confessa davant de la càmera que ha violat una dona per a deshonrar-la, perquè no es pugui casar amb ningú. Sense remordiments, perquè afirma no tenir-ne cap ni un, continua amb el seu raonament: les violen o les cremen amb àcid perquè ningú no s'hi vulgui casar. Condemnar aquestes paraules des d'Occident és gairebé obligatori. I condemnar una dona violada, vexada, cremada, a l'exclusió social ha de ser també inconcebible des de la nostra societat estant. La civilització ens fa persones millors, més empàtiques, menys rígides, més comprensives. I, sobretot, menys mesquines