Les coses de la Susanna Barquín

Curiositats de la vida, jo que pensava, com molta gent, que el castellà era oficial a Espanya des del temps de la picor, i resulta que no, que és una cosa de fa quatre dies. Casualment, em cau a la pantalla un estudi del lingüista Fernando González Ollé, que ha treballat amb molt rigor l'estatus jurídic de la llengua, i situa al 1931 la primera oficialitat del castellà a la història. L'any 1939, es deroga, per causes prou conegudes, la legislació anterior, i, per tant, també l'oficialitat del castellà. Curiosament, i d'acord amb l'estudi de González Ollé, també resta sense cobertura jurídica formal l'oficialitat de l'idioma, i això és així fins a la Constitució del 1978, que recull novament aquesta formalitat. Algú dirà que el castellà era oficial de facto , tot i que no ho fos de iure , i llavors sabrem que és algú lletrat, o saberut. Cert que el facto , el costum, el gest, la manera de fer del poder, representen una pressió cap al conjunt de la població qu

Hauríem de tenir trenta dues dents. Si som petits, vint, però ja no ho som, així que n'hauríem de tenir trenta dues. Cada dent té una funció. N'hi ha que tallen, altres que esquincen, i altres que trituren i molen. Incisives, canines, premolars i molars. Les incisives són planes, primes i esmolades. En tenim vuit. Són les del davant, a dalt i a baix. Les canines són punxegudes, i en tenim quatre: dues a dalt i dues a baix. Les premolars tenen dues puntes i dues arrels. Els molars, que es dediquen a mastegar, tenen tres puntes i dues o tres arrels. Finalment, hi ha els queixals del seny. Hi ha gent que no en té, perquè no li han crescut, o perquè els han arrencat. Total, trenta dues dents. Si descomptem les del seny, perquè molesten o no surten, serien vint-i-vuit. Tanmateix, les estadístiques diuen que la mitjana de dents és de 25,7. Quan el cos envelleix, també ho fan les dents, això és així, i poca cosa es pot fer, més enllà de comprar recanvis a cal dentista. Però hi ha altr

El procés de reflexió interna que viu Convergència genera expectatives entre l'opinió pública i publicada. No hauria de sorprendre el seguiment que se'n fa, ni tampoc el debat intern, perquè es tracta del partit polític més gran, per nombre de militants, i el que ha dirigit les polítiques del nostre país durant la major part dels últims 35 anys. Repensar la manera en què s'ha d'organitzar internament, la forma en què s'ha de presentar davant de la ciutadania, els eixos que han de prioritzar les propostes polítiques per als reptes i les fites a curt i a mig termini van més enllà d'una qüestió interna. Convergència és un referent per a una majoria de la població, sigui o ni sigui simpatitzant, votant o militant, i el que s'hi cogui durant els propers mesos modularà també, esperem, la manera de fer política. És l'oportunitat oportuna de Convergència. Que les cúpules dels partits han acumulat massa poder de decisió no és una novetat: hi ha moltes veus que fa