Les coses de la Susanna Barquín

Diria que a l'estiu sempre aprenc alguna cosa nova. A la resta d'estacions segurament també, però potser és durant les vacances, quan el tedi fa que les hores siguin més llargues del normal, que paro atenció als detalls, més que res per distreure'm. L'aprenentatge d'enguany va arribar de manera inesperada. Uns coneguts ens van convidar a sopar a casa seva. El meu home i jo vam aparèixer amb una ampolla de vi - Costers del Segre, faltaria més - i un pastís. Ens van fer passar a la terrassa i seure en una taula on hi havia pa amb tomàquet, embotits i alguns capricis. Fins aquí, tot convencional. Extremadament convencional diria. Després del ritual d'obrir el vi, tastar-lo i fer els comentaris de rigor, ens trobàvem amb una llesca de pa amb tomàquet a la mà quan l'amfitriona ens ofereix una mena de fuet acompanyat d'un tasteu això. Estic convençuda que el fuet és una de les aportacions més rellevants que hem fet a la Humanitat. En més d'una ocasió he or

Fred Astaire a tres quarts de tres. Algunes copes després d'ofegar penes, es posa a ballar claqué sobre la barra del bar. És un heroi de vacances. Tripula un bombarder B-29 que vola fins a Europa, llença bombes i torna als Estats Units. O no torna. L'enxampa l'artilleria o algun caça nazi, i final de la història. Fred ha conegut un cel ple d'explosions i de morts, i ha tornat de permís, s'ha perdut pels carrers de Nova York, i ara plora el desamor d'una fotògrafa, Joan Leslie, que vol anar al front. La pel·lícula: El límit és el cel ( The sky’s the límit ). Wayne W. Dyer, el psicoterapeuta que no volia retornar les persones a la normalitat, sinó ajudar-les a desenvolupar les potencialitats, va escriure The sky’s the límit . Va voler convèncer-nos que els únics límits que hi ha són els que ens marquem nosaltres mateixos. Hillary Clinton és la candidata del Partit Demòcrata a la presidència dels Estats Units perquè when there are no ceilings, the sky's the li

Dissabte al migdia. Pugem al cotxe i prenem rumb a la casa de colònies. La meva filla petita està tipa de sortir de convis, i ja va anar de colònies fa un temps. Ara hi torna perquè vol, perquè ha insistit, i ja ens està bé, així que no ens queixem. Preparar la bossa – sempre me n'oblido – és una mena de suplici. Triar la roba, comprar el que falta, marcar-ho tot – tot! – amb el nom. La roba de cada dia, dins una bossa de plàstic, que no calgui remenar per trobar una samarreta: bossa diària, i acabem aviat. Una bossa més de recanvi, no fos cas. Vuit pantalons curts, vuit samarretes, vuit mudes interiors, pijames, impermeable, banyador, xancletes, tovallola, necesser. Un jersei per si de cas. Un altre jersei per si de cas s'embruta el primer. I pantalons llargs, no sigui que faci fresca o calguin per alguna activitat. Vambes. I unes altres vambes també. I llanterna per jugar. Protecció solar, anti-mosquits, anti-polls. Sembla que no hi falta res. El peluix. Fa una estona que he