Les coses de la Susanna Barquín

Benvolguda senyora vicepresidenta del Govern espanyol, o Soraya, com li diu tothom, escric aquestes lletres per felicitar-la per la manera de despatxar les crítiques a la decisió d’assumir el càrrec que ocupa 10 dies després de ser mare. Quan vaig llegir l’entrevista que va publicar una revista digital a mitjans del mes passat, vaig somriure: “jo vaig prendre aquesta decisió amb qui l’havia de prendre, que era amb la meva família”, una resposta ferma, sí senyora. Fa un parell de mesos que les xarxes socials fan córrer la carta publicada en un blog per una persona que es defineix com a mare, i que la deixa a caldo. Escriu la bloggera que li va bullir la sang, li grinyolaven les dents i, fins i tot, es va enclavar les ungles a les mans quan la va veure somrient a la tele. I tot perquè, segons ella, vostè no hauria d’haver tornat a la feina després del que ha costat aconseguir el permís de maternitat. La polèmica va pujar tant de to, i es van afirmar tantes barbaritats, que els sindicats ...

A les voltes de Nadal, vaig anar amb el meu home al dinar anual de la Casa de Fraga a Barcelona. Com que vam arribar justos de temps, de seguida vam seure on tocava, davant per davant d’un matrimoni jubilat. Vam fer les presentacions de rigor, i ella em va preguntar de quina casa era. Vaig haver de tirar de la memòria familiar per traslladar-me a una explicació de 50 anys enrere, perquè aquella parella havia cristal·litzat els records, i la relació de famílies que tenien al cap havia restat intacta des de 1960, l’any en què van marxar. Sí, anaven a Fraga periòdicament, i tenien casa al mont, però s’havien perdut l’evolució quotidiana. Jo també he perdut alguna cosa pel camí, tot i que la freqüència de viatges és més gran i visc en l’era de la comunicació ràpida. Tanmateix, com ells, he guanyat un altre poble, més gran, i ara som barcegatins, cadascú a la nostra manera. Em va agradar descobrir que ella i la meva mare havien estat veïnes, i que guardava un record agradable d’aquell temps...