Les coses de la Susanna Barquín

Són quarts de tres de la tarda, i encara no he dinat. Va de poc, perquè, d’aquí a una estona, quan acabem de repassar algunes qüestions de feina, anirem a un menjador que hi ha al Campus d’Alimentació de Santa Coloma de Gramenet. En el trajecte, des d’un despatx de professor que, abans, havia estat cel·la de pacient mental, fins al menjador, passem per un cami agradable, amb plantes i arbres a banda i banda, i edificis que semblen tan ben acomodats a l’entorn com si haguessin crescut amb arrels, tronc i branques. Diversos pavellons aïllats formen un conjunt de petites edificacions noucentistes que havien servit com a casa de salut i benestar, com el descrivia l’arquitecte que havia rebut l’encàrrec de la Mancomunitat. S’hi han afegit alguns edificis nous sense destorbs, perquè, com diríem, s’han integrat en l’entorn, i ara, el centre de salut mental es redueix a un pavelló funcional, i la resta són centres docents i de serveis. L’amfitrió explica durant el trajecte a peu que el conjunt

Què llegeix, senyor? pregunta Poloni, i Hamlet respon paraules, paraules, paraules . Calúmnies, afegeix més endavant. D’alguna manera, les paraules, el llenguatge, modelen la realitat, ens l’expliquen, ens l’expliquem, i l’entenem d’una forma o d’una altra segons les paraules, paraules, paraules que utilitzem. A través del llenguatge, construïm el relat de la nostra realitat, de la nostra vida, i de la vida del veí. Amb les paraules, podem transformar un paisatge erm en un refugi dolç de la infantesa perduda. I, al contrari, podem transformar un apunt de bellesa en un femer. Aquesta potestat, com aquell que diu divina, ens permet ser creatius, babaus, dominants, manipuladors o crèduls. Hi ha paraules que porten incorporada una càrrega emocional gran, i n’hi ha d’altres que, de tant usar-les en qualsevol context, han perdut valor. És el cas del vocable entranyable, que inicialment es refereix a un afecte molt íntim, tant, que hauria de ser reservat a l’amor matern o filial, i, tanmatei

Quan teníem tres o quatre anys, ens agradava jugar a fer-nos invisibles. Ens tapàvem els ulls amb les mans, i ningú no ens podia veure. Havíem fet màgia! Em fa gràcia quan els veig, ara, són uns altres nens amb el mateix joc, i riuen divertits perquè pensen que no els veu ningú. La matèria, diuen els científics quàntics, es fa visible a la mirada de l’observador, que la modela i crea una nova realitat que no hi era només pel fet d’haver-hi posat atenció. Després, qui sap què passa quan els ulls s’entretenen en una altra partícula. Hi ha d’altres, no tan científics, que defensen que l’invisible només ho és per a l’observador, que la matèria, l’objecte en aquest altre argot, havia estat sempre a la vista, que era invisible només per a un observador entretingut en un altre afer. Semblen línies de pensament allunyades, gairebé paral·leles, però segurament és un efecte òptic, perquè sí, quan ens hi fixem, canviem les coses, ni que sigui per l’efecte que té l’atenció sobre algun assumpte, i

Dijous. M'he llevat a les 6 del matí, mitja hora abans de l'habitual, per poder ser a Lleida a les 9 i, abans, preparar l'esmorzar de les meves filles. Penso que, si prospera la proposta d'endarrerir una hora tota l'activitat, a mi em tocarà llevar-me a dos quarts de sis. Potser arribo a ser tan competitiva com un britànic, no sé, fins ara no m'he atansat als alemanys, i mira que tenim la mateixa hora. Aparco el cotxe en una zona habilitada i vaig a la meva. Com que encara sóc del fus horari nefast, no m'he posat les piles, per molt que faci més de tres hores que he fet el primer cafè. Suposo que per això em despisto en les coses que m'atrapen i no estic al cas del lloc exacte on he deixat el cotxe, perquè no m’interessa especialment. A les 8 del vespre, em disposo a trobar el cotxe, amb la imaginació fent tombarelles només de pensar en una dutxa que s'encarregui de deixar enrere les calors de l'exterior, i em porti de pet al meu petit món domèst

Un xitxarel·lo és un aprenent d'home, algú que encara no ho és, que potser ho serà, qui sap, però que de moment no té formalitat. No hi ha xitxarel·les, que jo sàpiga, per cert. Xitxarel·lo és un insult, d'aquells que, quan el pronuncies, ja l'has suavitzat, perquè quan passa pel paladar i la llengua i les dents amb les x i tx i, a sobre, la geminada, no té la contundència d'altres insults més sonors. Xitxarel·lo és, ara, també, un vi. Un dia, l'Albert, que dóna voltes i voltes a veure si pot transmetre com és de diferent, de singular, el que fa, va decidir que un dels seus vins havia de ser un xitxarel·lo. Es tracta, esclar, d'un vi jove, no podia ser un gran reserva, ni tan sols un criança, havia de ser jove, i havia de ser divertit. Havia de ser, a més, xarel·lo, una varietat autòctona del Penedès que resisteix a la sequera i a la calor. Com que no li falta imaginació, va pensar que seria bo que el seu xitxarel·lo estigués acompanyat. Per això, va decidir ret

Passem per un poble de construcció relativament recent, a la vora d'un pantà. El poble vell va quedar a sota de l'aigua, i només quan baixa el nivell de reserves, apareixen el campanar i teulades mig enderrocades. No és el cas d'enguany, perquè hi ha prou aigua, així que deixem el poble vell per un altre dia. Mengem un gelat i algú, finalment, pronuncia la frase fatídica: aquest poble es veu artificial. Ja hi som. Algú coneix algun poble, ciutat, fins i tot llogaret que sigui natural? Doncs no, així que aquest n'és un tan artificial com qualsevol altre, replico. Però no tinc gaire èxit, perquè l'altre insisteix. Sí, ja, tots els pobles són artificials, però aquests nous semblen més artificials que els altres, no sé, no tenen història. Pobles que no tenen història s'aplica a les construccions nascudes després que un pantà anorreï les anteriors, a Nova York en particular i a totes les ciutats nord-americanes en general. No tenen història? Personalment, n'hi ve

Les formigues són insectes que viuen en una societat molt organitzada, amb un objectiu: proveir d'aliments el formiguer. La reina de les formigues es dedica a pondre ous, les formigues mascles, a fertilitzar la reina, i la resta, a conservar l'espècie. Un exèrcit de formigues ben arrenglerades surt del formiguer amb un pla ben dissenyat, que consisteix a seguir l'olor que han deixat les del davant fins arribar a la font d'aliments, agafar la càrrega i tornar al formiguer amb el rastre de les precedents. Un dels entreteniments dels infants és fer trontollar les desfilades de formigues. No hi fa res. Una obrera experta aconseguirà trobar una ruta alternativa i deixarà un rastre perfumat perquè la resta de formigues esbrini el camí de tornada. Al formiguer, també hi ha feina. Cal fer tasques de manteniment dels habitacles, alimentar les larves i defensar la barraca. Les abelles tenen una organització similar, perquè també són insectes socials que viuen en colònies, i també

Les vuit del matí d'un dia laborable. Sóc al cotxe, camí de Lleida. Escolto una tertúlia de ràdio que em distreu de l'arrenca, semàfor, carril a l'esquerra, semàfor, arrenca, de la sortida de Barcelona. Aturada per un vermell just abans d'agafar la Diagonal, sento un ritme de rerefons com de pel·lícula americana. Veig a l'esquerra un grup de persones que corren esportivament, però dubto que la remor provingui d'ells, i no crec en absolut que sigui cosa de la ràdio. Miro els que corren mentre al fons els tertulians parlen de l'endemà. La remor es fa intel·ligible, i, sí, prové de la meva dreta. No m'havia adonat que sóc davant del quarter del Bruc, i veig un grup de nois vestits amb pantalons com de camuflatge - o a mi m'ho sembla, potser és l'uniforme de diari, però com que no conec aquests temes més que pel cine.. - i samarreta verda militar, botes, cabell curt. Està clar que són estadants del quarter del Bruc. Canten cançons, per dir-ho d'a

Cerco en la pàgina web de l'Institut Nacional d'Estadística, una de les meves preferides, la paraula residus. Apareix, primer, un enllaç sobre estadístiques de medi ambient; a sota, enllaços a l'Enquesta de Població Activa. No em veig capaç de fer valoracions sobre el logaritme del cercador, i no tinc cap intenció de veure si realment l'Enquesta de Població Activa conté residus, així que vaig directament al medi ambient. Les últimes dades publicades corresponen a l'any 2010, i porten data d'agost de 2012. No són ben bé notícia, però què hi farem, no hi ha res més actualitzat. M'assabento que Catalunya va encapçalar la generació de residus perillosos, i Castella - Lleó la de no perillosos. Això del perill, se m'ocorre, deu ser segons es miri, perquè Aznar i Zapatero... ah, no, que no era l'Enquesta de Població Activa, que eren els residus industrials. Continuo, a veure si trobo el que busco. Apareix, per fi, una nota referida al nombre de llars que se

Aquest estiu jo també he triat Victus com a lectura. Ho vaig fer abans que ell, moltes setmanes abans que Mariano. Vaig anar a una llibreria que hi ha als Jardins Salvador Espriu, dits Jardinets de Gràcia per tots els barcelonins de naixement i adopció, i vaig comprar-ne l'edició en català. Quan vaig arribar a casa i el meu home va veure el llibre, em va increpar, per què no l'has agafat en llengua original? Doncs perquè em venia més de gust llegir-lo en català, vaig contestar. I durant setmanes he hagut de contestar el mateix a totes les persones que m'han informat que l'original és en castellà. Si ja m'està bé, contesto, però a mi em venia més de gust llegir-lo en català. Queda clar? En Mariano i jo hem compartit pàgines durant dies d'esbarjo en una mena de lectura a quatre mans. Ell en castellà, jo en català. Ell des de la distància, jo des de la proximitat que sento cap a una ciutat que és la meva des de fa anys, gairebé trenta. O més, perquè la primera veg

La tardor de 1994 vaig encetar una feina nova, en una empresa de la Generalitat adscrita al Departament d'Agricultura, i, pocs dies després del primer, vaig agafar una trucada que demanava pel director general. Qui li truca, sisplau, vol deixar algun encàrrec? Són en Maluquer, Xavier Maluquer, va dir, i immediatament després em va preguntar si era nova a la casa. Sí, era nova, i m'acabava de fer molt petita de cop. Va ser una conversa curta i concentrada, diferent de les moltes converses llargues que vindrien després. En Maluquer va esdevenir Xavier amb els anys, amb la confiança, amb una certa proximitat. Vaig aprendre amb ell i gràcies a ell què volia dir el servei públic a l'Administració de la Generalitat a través de dues sentències: hem d'atendre tothom a tota hora, sense excuses; i tot el que passa a Catalunya és competència nostra, digui el que digui la normativa. La manera d'interpretar aquesta visió del món públic no és tan difícil. Es tracta de no engega

Al bell mig de la calor, encara amb la ressaca de l'anunci d'un any sense estiu, decideixo que, definitivament, les persones no tenim memòria. Si més no, memòria meteorològica. Abans - i ves a saber quan era abans - les estacions de l'any eren tan capritxoses com ara, i si algú en té dubtes, només cal que consulti l'històric de l'Observatori Meteorològic. Passa que ens agrada rememorar altres temps, degudament modelats i maquillats, i decidim que aquell abans mantenia un ordre que ens feia sentir segurs: plovia, nevava, feia fred o calor segons un manament establert, sense arbitrarietats. La història oral, que són aquelles vivències que ens transmeten els nostres, són plenes de fets, sentiments i emocions. També de creativitat i d'imaginació. Les persones ens volem explicar contínuament, i ens agrada que les peces encaixin, per això, quan expliquem una anècdota, farcim els buits i omplim els silencis, perquè el resultat sigui satisfactori per a nosaltres o per a

Escolto una conferència sobre comercialització d'aliments, amb atenció, perquè la conversa sobre les coses de menjar forma part del meu petit univers. Son quarts de vuit del vespre, i la sala de l'Institut d'Estudis Catalans, a l'antiga Casa de Convalescència, em sembla un lloc curiós per parlar de mercaderies. Ha plogut molt des de que Martí l'Humà va veure posar la primera pedra en el recinte de l'Hospital, i encara va caldre esperar dos-cents anys perquè s'encetés la construcció de la sala on sóc aquest vespre. La vida de Barcelona també ha canviat, per això, malgrat els esforços de l'arquitecte per refrescar l'ambient amb les fórmules de construcció de l'època, la veritat és que s'agraeix que s'encengui de tant en tant l'aire condicionat. Escolto amb atenció el ponent, que parla des del coneixement pràctic i l'anàlisi minuciosa de dades de primera mà. Afirma que el consumidor d'alimentació més marquista que hi ha és el de

Espero asseguda a la fresca del carrer que la meva filla surti del vestidor de la piscina. Han fet jornada de portes obertes, i els pares hem pogut comprovar els avenços que han fet els nens durant el curs. Al marge d'animar cadascú al seu, la conversa gira tossuda sobre la calor que fa a les grades, aquella calor de baf d'aigua remenada amb clor. Frases curtes, gestos de disgust i, a l'instant, un aplaudiment, una salutació, i tornem al cansament, a la contrarietat. Una mare amb un nen que a penes camina mira de trobar algú que és a la piscina. Porta un mocador al cap, com si fos el cabell que no hi és, i li falten dibuixos a les celles. No fa pena, fa goig. Saludo una mare que es recupera d'un vessament cerebral. Una mobilitat que torna mica en mica, la llum a uns ulls que semblaven definitivament liquidats, i una parla més clara. Tot un èxit després d'un any d'esforç. No fa pena, fa goig. Per fi, que bé, quin goig la brisa que corre al carrer, encara que l

Sempre els mateixos opinadors a tot arreu, em deia una amiga, i, al final, haurem de tenir opinió pròpia. Cert és que a les pantalles de televisió, zapping cap aquí, zapping cap allà, trobem moltes cares repetides de dilluns a diumenge, i a les pàgines d'opinió dels diaris, és fàcil veure les mateixes firmes. Opinen de tot i a tot arreu, i els que som d'anar per casa ens preguntem com és possible tenir temps per haver pensat, no dic sospesat, sobre coses tan diferents, a vegades tan llunyanes. La resposta podria ser l'argumentari. L'argumentari és una mena de llista de missatges que han d'utilitzar els membres d'un grup per vendre un producte i fer-ho de forma unitària. Forma part de les tècniques de vendes i, per tant, també s'utilitza en política i, per tant, també en debats d'opinió. Els missatges de l'argumentari són curts i concentrats, perquè no es dispersi l'atenció de qui els ha de rebre. I es repeteixen en totes les plataformes de comuni

Ernesto Sábato, físic i escriptor argentí, nascut el 1911 i mort el 2011, va escriure que no es pot lluitar durant anys amb un enemic poderós sense acabar per assemblar-s'hi. Independentment del context en què l'escriu, el fenomen psicològic, com l'anomena, és un perill que hem de tenir present, cal ser previnguts, perquè pot digerir actituds que inicialment eren nobles. Per això, una bona fórmula és estar ben relacionats amb la intel·ligència, que el mateix Sábato desgrana com la capacitat de reconèixer i esmenar errors, més que de no cometre'ls – que això és propi de dogmàtics. Sábato va ser una persona compromesa en la defensa dels drets humans, que va denunciar els horrors comesos per la dictadura militar al seu país, i va confiar sempre en la intel·ligència per superar el perill d'assemblar-se a l'enemic. Marcelino Menéndez Pelayo, historiador, escriptor, estudiós de la literatura, va nàixer a Cantàbria el 1856, i va morir el 1912. Deixeble de Milà i Fontan

Fa uns dies, dinava a Solsona amb una persona que, fins feia poques hores, m'era desconeguda. I, esclar, la cortesia obliga a exercir l'art de la conversa, diferent de petar la xerrada o, fins i tot, de dialogar. L'art de la conversa és com una creació efímera, perquè la melodia, per molt ben travada que estigui, s'esvaeix tan bon punt les persones que componen una reunió es diuen passi-ho bé. Seria una barreja de música i teatre, amb un bon toc de superficialitat i de positura. Per això, em sorprèn que bona part del dinar s'amanís entorn al compromís dels escriptors, que és un tema poc frívol. Per descarregar responsabilitats al company de taula, confessaré que la principal culpable del desviament vaig ser jo, sobretot perquè, de conversa, no en sé gaire. Crec, en un sentit profund, el que aporta, diguem-ne, la fe, que escriure és interpretar els sentiments, les emocions, el paisatge, les relacions, les misèries i les virtuts del nostre món a través de la paraula,

Em llevo encara amb el bon regust d'un Sant Jordi ple d'esdeveniments culturals, al voltant del Dia de la Faldeta que, com algú encara ignora, se celebra a Fraga el diumenge més proper a Sant Jordi. El mes d'abril hi ha com un desassossec per fer presentacions de llibres, xerrades, debats, exposicions i un delit d'actes que tenen – o haurien de tenir –l'estètica com a prioritat gairebé exclusiva. Hi ha hagut moments, incrèdula de mi, que he pensat que això de la cultura passaria a segon o tercer terme, tan ocupats com estem en arribar a final de més. I, oh, sorpresa! L'espectacle continua ben viu. El meu germà diu que és a causa del teorema de Makinavaja, que afirma que en aquest món podrit i sense ètica, a les persones sensibles només ens queda l'estètica. Potser sí, no ho nego, però a mi m'agrada pensar que Sant Jordi és com el pa amb tomàquet, un prodigi, un senyal d'identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, com deia Vàzquez Montalban

Al camp, es passa el rasclet per anivellar i allisar la terra. Es treuen les males herbes i les pedres, de manera que el resultat sigui una terra fina i sense terrossos. Amb un bon adob, llavor seleccionada i la cura periòdica, obtindrem els fruits desitjats. El raspall, el passem per netejar o fregar diferents superfícies, com les dents, la fusta o el cabell. El que hàgim raspallat queda més suau. Suposo que per això raspallem també persones, perquè quedin més suaus i ens facin més cas, encara que per fer-ho serà millor no utilitzar cap raspall. Enguany, a més de l’any Espriu, és l’any Raspall, l’any Joana Raspall, perquè aquesta escriptora i bibliotecària va nàixer el mateix any que en Salvador Espriu. La diferència principal és vital, perquè la Joana Raspall participa en els actes del centenari del seu naixement. La Raspall ha dedicat anys a la seva passió, a la llengua i a les lletres catalanes. Potser perquè va nàixer l'any que l'Institut d’Estudis Catalans va publicar les

Ya, Lazarito, hijo, pero tú no cuentas, tú no tienes criterio. ¿Tú sabes lo que es eso, el criterio? ¿Lo ves? Si no sabes lo que es, cómo vas a tener… Criterio viene del latín criterio y significa… pues eso. Criterio, la misma palabra lo dice. Aquest és Santa, el líder del grup d'aturats que protagonitzen Los lunes al sol . Amb aquesta escena, no sabrem què és el criteri, però podrem percebre la proximitat que es desprèn dels diàlegs entre persones que han hagut de construir una identitat nova que els permeti fugir de la manca d'identitat sobrevinguda. Els diàlegs de la pel·lícula són plens de paraulotes que estrenyen els lligams del grup i, sovint, suavitzen la conversa perquè la impregnen d'emoció i companyonia. Vi baccio mille volte. La mia anima baccia la vostra, mio cazzo, mio cuore sono innamorati di voi. Baccio el vostro gentil culo e tutta la vostra persona . (Et beso mil vegades. La meva ànima besa la teva, la meva titola, el meu cor estan enamorats de tu. Beso e

Despenjo l’auricular i marco un número. Tres senyals i el so de despenjar. M’identifico, saludo i demano a qui hi ha a l’altra banda del cable si és un bon moment per parlar o està enfeinat. Sí, estava pensant. Doncs seré breu, dic, i demano disculpes per destorbar. No passa res. És estrany que algú confessi que pensa, sí, potser sí que sóc estrany, però de tant en tant, sobretot a la tarda, dedico un temps a pensar. Bé, deu ser per això que et van bé les coses, m’atreveixo a opinar, i sento el riure a l’altra banda. Que no tinc temps per pensar que no tinc temps per pensar no tinc temps per pensar que no tinc temps per pensar, cantava Mazoni fa uns anys, i suposo que ara hauria de variar la lletra, perquè ha passat de moda. Els apòstols de la nova era afirmen que el lema de les empreses ha de ser innovar o morir, perquè els resultats no canvien si es continuen fent les coses de la mateixa manera, i esclar, sembla una evidència. Prendre uns instants de calma i serenor, sentir el diàleg

En Pere és un conegut d'aquells, que quan te’l trobes, és capaç de parlar durant tres quarts d'hora seguits sense que tu puguis ficar-hi cullerada. Al principi, perquè et quedes astorat de com la resposta a què tal com anem no es limita a allò tan estès de bé, o, simplement, anar fent. Després, perquè no saps com aturar el disparador de paraules inconnexes i, finalment, perquè s’ha fet tard i l’únic que vols és seguir amb les teves coses. En Pere és d'aquells coneguts capaços d'entabanar-te sense que te n'adonis, perquè arriba un moment que ja no saps què et diu, ni saps a què dius que sí, perquè t’has marejat fa estona. En Pere, com ho diria, és d'aquells coneguts que, quan me’l trobo, m’he oblidat de com és, i, quan aconsegueixo dir adéu, juro i prometo per tot el que és escrit que mai més li diré altra cosa que adéu. En Pere és contaminació acústica, perquè altera, confon i molesta. A més, l’exposició perllongada als efectes verborreics d'en Pere té unes

M’arriba des de Pequín una felicitació per l’any nou que va començar la setmana passada. M’arriba cada any per aquestes dates, quan fa dies que m’he oblidat dels dotze grans de raïm. Aquest que comença és l’any de la serp en el calendari tradicional xinès, i el festival que el commemora se celebra amb tot de focs d'artifici i desitjos d'aquells de tota la vida: salut, família, feina, sort. Perquè, ben mirat, les persones tenim el mateix anhel, siguem d'on siguem. La meitat catalana de la família que em felicita aprofita per mostrar preocupació per la situació difícil del país, comenta, però no com a xafarderia, ni amb ànim combatiu, ni tan sols resignació. La meitat catalana, que s’ha fet oriental a base d'anys de viure-hi, desitja que la feina m’ompli enmig de les dificultats del país. Així de concís. M’ho prenc com un aforisme, com una sentència que amaga aquella saviesa des de l’experiència, i descobreixo molts desitjos entrellaçats: desig de felicitat, desig de fein

L’altre dia, en la reunió de pares de P5, la senyo de mates i ciències ens va fer una explicació prou detallada dels conceptes que aprenen els nostres fills i de quina manera ho fan. Havíem d’entendre que els nens han d’iniciar de ben petits el camí cap als conceptes matemàtics, des del concret ara, i cap a l’abstracte més endavant, mica en mica. I també que han de començar amb una certa inquietud cap a l’experimentació i el raonament – a petita escala, esclar. Llavors, per il·lustrar què podem fer els pares a casa per incentivar el nen o la nena científics, la senyo ens va posar com a exemple el premi Nobel de Física Isidore Rabi. Aquest senyor havia explicat en una entrevista que era científic gràcies a la seva mare, que cada dia del món li preguntava, a la sortida de l’escola, has fet alguna bona pregunta avui? Per contra, les altres mares preguntaven als seus fills què has après avui? I això va marcar la diferència, perquè fer bones preguntes el va convertir en un científic. La sen

Jo ja m’entenc, sol dir una veïna de casa, com si volgués esdevenir el recordatori permanent de la cançó d'en Quimi Portet. A voltes, inclou una variació: jo ja sé el que em dic, i jo li contestaria si dubtes, nena, mira bé el meu alambí , i així podríem fer un duet i fer els cors dels Surfing Sirles. I és que les paraules serveixen per moltes més coses que parlar. Serveixen, sobretot, per fer del món un lloc més a l’abast, tan incommensurable ell, el món, tan inacabable aquesta realitat, que si no l’encapsulem en una llengua no hi ha manera de fer-nos-en a la idea. A vegades, diu algú, tinc pensaments que no es poden expressar en paraules. Llavors, hem de dir: doncs, mira, el dia que tinguis pensaments que no siguin paraules, vens i me'ls expliques, i, així, deixaran de ser-ho. Jo ja m’entenc, afegiria. Aquestes paraules que sovint no som capaços de dominar, perquè presenten matisos, detalls, fins i tot paranys que ens emboliquen i després no sabem com sortir-ne, ens acompanye

Llegia dies enrere un article que el meu amic José Antonio Montano va dedicar de retruc al ministre Wert, i principalment, tal com vaig entendre jo, als tertulians, que són cabeçuts, insistents en l’autoafirmació. Lluiten, afirma Montano, per tenir raó, no per fer coses, no per construir, sinó per tenir raó, i les paraules els serveixen més per picar-se que per debatre. Wert representa en aquest escenari el triomf de l’espectacle tertulià, un monstre ocupat en l’exhibicionisme i l’autobombo en un lloc on la incontinència verborreica genera més problemes que altra cosa. La lectura que fa Montano de l’afer Wert és probablement una de les més agudes i punxants, més quan està feta des de l’altra banda – mai millor dit – de l’espectre catalanista. No és tant Wert i l’afer el que m’ocupa a mi ara, ni tan sols Montano, a qui, sense permís, em permeto citar. M’interessa aquesta diferència entre el parlador i el faedor, entre les persones dedicades a opinar sobre qualsevol cosa i aquelles que c

L'altre dia vaig participar en un torneig de guinyot que se celebrava al meu poble, de parella amb el meu germà. Vaig ser l’única dona entre un munt de parelles masculines que em van tractar més que bé, sobretot perquè es van esforçar per comportar-se com creien que s’havien de comportar amb una senyora. I em feia gràcia aquest esforç, què voleu que us digui, i em feia gràcia també compartir alegries senzilles, les que donen endur-se l’última mà, cantar les vint o les quaranta, o sumar punts inesperats pispant algun as despistat. Cinc hores, si fa o no fa, entre bastos, espases, oros i copes, en un dels jocs que ens va ensenyar mon jaio quan érem petits i volia matar el temps mort a casa. Pel Segrià s’estila més la botifarra, però el guinyot recorre l’Ebre com si fos un altre camí de sirga, el de les tardes d’oci, de companyonia, amb alguna baralla més enllà de les cartes, perquè també hi ha algun mal perdre. En el guinyot, les regles són simples, i hi ha també càstigs, que es diue