Passa al contingut principal

Emprenendors

Què llegeix, senyor? pregunta Poloni, i Hamlet respon paraules, paraules, paraules. Calúmnies, afegeix més endavant. D’alguna manera, les paraules, el llenguatge, modelen la realitat, ens l’expliquen, ens l’expliquem, i l’entenem d’una forma o d’una altra segons les paraules, paraules, paraules que utilitzem. A través del llenguatge, construïm el relat de la nostra realitat, de la nostra vida, i de la vida del veí. Amb les paraules, podem transformar un paisatge erm en un refugi dolç de la infantesa perduda. I, al contrari, podem transformar un apunt de bellesa en un femer. Aquesta potestat, com aquell que diu divina, ens permet ser creatius, babaus, dominants, manipuladors o crèduls. Hi ha paraules que porten incorporada una càrrega emocional gran, i n’hi ha d’altres que, de tant usar-les en qualsevol context, han perdut valor. És el cas del vocable entranyable, que inicialment es refereix a un afecte molt íntim, tant, que hauria de ser reservat a l’amor matern o filial, i, tanmateix, s’utilitza per a qualsevol cosa. També és el cas de la paraula emprenedor, que arriba plena de glamur, i s’instal·la en les nostres vides com una espasa de Damocles que ens recorda que nosaltres no tenim coratge, o que sí que el tenim i no estem sols. Abans, quan hi havia empresaris, el relat era menys compromès. L’empresari era un senyor que pertanyia a una elit determinada, i, la resta, a treballar. Compte que no m’oblido dels que van empenyorar i invertir suor i estalvis per fer créixer una idea i posar-la en valor. Però estic convençuda que el relat era més simple. Ara no, ara un emprenedor és diferent, no és un empresari, encara que ho sigui. Un emprenedor és qualsevol de nosaltres, el veí del davant, la noia aquella que, mira-la, semblava més poruga, o el cosí de no sé qui, o l’amiga, o el company de classe. Hi ha qui critica que s’hagi desplaçat el mot empresari i hagi pres protagonisme el vocable emprenedor, com si fos un maquillatge propi del políticament correcte, o de la moda del parlar. Hi ha qui ha volgut veure el canvi de paraules com la voluntat d’embellir l’empresari, que respon més a la figura d’aquell senyor que amassa diners a base de la suor de la majoria, i que després no vol fer cap tipus de retorn. Jo crec que parlar d’emprenedors va més enllà d’una moda, i va més enllà del pur maquillar un paisatge. No es tracta d’un eufemisme, que, llavors, seria directament una mentida. L’emprenedor ve per modelar la realitat, la nostra, i explicar-nos que tots, qualsevol, podem tenir iniciativa o coratge. La propera onada de canvi potser ve per deixar d’anomenar empresaris als gestors d’empresa, i, així, tal vegada, comencem a dibuixar un altre món. Només amb paraules, això sí.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Fuet

Diria que a l'estiu sempre aprenc alguna cosa nova. A la resta d'estacions segurament també, però potser és durant les vacances, quan el tedi fa que les hores siguin més llargues del normal, que paro atenció als detalls, més que res per distreure'm. L'aprenentatge d'enguany va arribar de manera inesperada. Uns coneguts ens van convidar a sopar a casa seva. El meu home i jo vam aparèixer amb una ampolla de vi - Costers del Segre, faltaria més - i un pastís. Ens van fer passar a la terrassa i seure en una taula on hi havia pa amb tomàquet, embotits i alguns capricis. Fins aquí, tot convencional. Extremadament convencional diria. Després del ritual d'obrir el vi, tastar-lo i fer els comentaris de rigor, ens trobàvem amb una llesca de pa amb tomàquet a la mà quan l'amfitriona ens ofereix una mena de fuet acompanyat d'un tasteu això. Estic convençuda que el fuet és una de les aportacions més rellevants que hem fet a la Humanitat. En més d'una ocasió he or...

Per sucar-hi pa

Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó...

Trampa

Els anys que en comptes de crisi hi havia misèria, les dones van inventar la trampa, un record d’infantesa que sobreviu en algunes taules – a la meva, sense anar més lluny. La truita amb trampa va ser un enginy per allargar les menges elementals quan eren escasses. N’hauria de dir cuina creativa d’allò que feien les nostres jaies – o padrines – però ara la creativitat sembla un espai reservat a l’abundància, el glamur i la projecció mediàtica, per això pareix més idoni anomenar-la cuina de subsistència. Es baten ous i s’hi afegeix farina fins a formar una pasta suau sense grumolls, després una mica de julivert picat i alls tendres, si es vol. En una paella, es cou la mescla en forma rodona. Després, es talla a triangles o a daus i es col·loca a la cassola per allargar el tall, de peix o de carn, amb suc. Els ous de la truita es poden canviar per aigua quan la cosa està més que magra. També hi ha versions amb molla de pa remullada amb llet en comptes de farina. He de dir que l’abadej...