Les coses de la Susanna Barquín

Diria que a l'estiu sempre aprenc alguna cosa nova. A la resta d'estacions segurament també, però potser és durant les vacances, quan el tedi fa que les hores siguin més llargues del normal, que paro atenció als detalls, més que res per distreure'm. L'aprenentatge d'enguany va arribar de manera inesperada. Uns coneguts ens van convidar a sopar a casa seva. El meu home i jo vam aparèixer amb una ampolla de vi - Costers del Segre, faltaria més - i un pastís. Ens van fer passar a la terrassa i seure en una taula on hi havia pa amb tomàquet, embotits i alguns capricis. Fins aquí, tot convencional. Extremadament convencional diria. Després del ritual d'obrir el vi, tastar-lo i fer els comentaris de rigor, ens trobàvem amb una llesca de pa amb tomàquet a la mà quan l'amfitriona ens ofereix una mena de fuet acompanyat d'un tasteu això. Estic convençuda que el fuet és una de les aportacions més rellevants que hem fet a la Humanitat. En més d'una ocasió he or

Fred Astaire a tres quarts de tres. Algunes copes després d'ofegar penes, es posa a ballar claqué sobre la barra del bar. És un heroi de vacances. Tripula un bombarder B-29 que vola fins a Europa, llença bombes i torna als Estats Units. O no torna. L'enxampa l'artilleria o algun caça nazi, i final de la història. Fred ha conegut un cel ple d'explosions i de morts, i ha tornat de permís, s'ha perdut pels carrers de Nova York, i ara plora el desamor d'una fotògrafa, Joan Leslie, que vol anar al front. La pel·lícula: El límit és el cel ( The sky’s the límit ). Wayne W. Dyer, el psicoterapeuta que no volia retornar les persones a la normalitat, sinó ajudar-les a desenvolupar les potencialitats, va escriure The sky’s the límit . Va voler convèncer-nos que els únics límits que hi ha són els que ens marquem nosaltres mateixos. Hillary Clinton és la candidata del Partit Demòcrata a la presidència dels Estats Units perquè when there are no ceilings, the sky's the li

Dissabte al migdia. Pugem al cotxe i prenem rumb a la casa de colònies. La meva filla petita està tipa de sortir de convis, i ja va anar de colònies fa un temps. Ara hi torna perquè vol, perquè ha insistit, i ja ens està bé, així que no ens queixem. Preparar la bossa – sempre me n'oblido – és una mena de suplici. Triar la roba, comprar el que falta, marcar-ho tot – tot! – amb el nom. La roba de cada dia, dins una bossa de plàstic, que no calgui remenar per trobar una samarreta: bossa diària, i acabem aviat. Una bossa més de recanvi, no fos cas. Vuit pantalons curts, vuit samarretes, vuit mudes interiors, pijames, impermeable, banyador, xancletes, tovallola, necesser. Un jersei per si de cas. Un altre jersei per si de cas s'embruta el primer. I pantalons llargs, no sigui que faci fresca o calguin per alguna activitat. Vambes. I unes altres vambes també. I llanterna per jugar. Protecció solar, anti-mosquits, anti-polls. Sembla que no hi falta res. El peluix. Fa una estona que he

Hi havia un temps en què pensàvem que els llibres gruixuts, amb conceptes abstractes i propostes que calia estudiar més que llegir, eren propis de països de clima fred. Desconec si aquesta llegenda encara és viva, però no m'estranyaria gens. Els mediterranis teníem aquesta creença, fonamentada en una barreja de complex d'inferioritat, mandra i trajectòria literària dels nostres, més donats al pensament senzill i, sobretot, a la poesia. Amb el temps, vam descobrir que hi ha pensadors i escriptors frívols i profunds a tot arreu, faci fred o calor, comptin versos o oblidin els punts. Vam descobrir també que els professors, quan sabien alemany, patien un impuls irremeiable de fer ostentació del domini d'aquella llengua. Alguns ens vam atipar de sentir que Werden significava voluntat però també esdevenir, i, per tant, portava inherent un concepte dinàmic de la voluntat que vindria a ser com una voluntat de ser que, alhora, esdevé. No sabíem – jo encara no sé – quina diferència

Llegia l'altre dia que un somni es transforma en un objectiu quan marquem data al calendari. Segur que establir un moment en el temps serveix per a començar a concretar i a treballar perquè aquell somni pugui ser una realitat. Tanmateix, hi ha un aspecte més rellevant encara, i és el desig. Ja ho diuen: vigila amb el que desitges, perquè es podria complir. Somnis, desigs, metes, objectius, propòsits són paraules que inclouen dinamisme i energia, però no signifiquen el mateix. El desig és la força que empeny a fer o a imaginar un somni a tocar dels dits, i és també l'impuls que impel·leix a mantenir la tenacitat per a no defallir quan les coses es torcen. Els objectius serien somnis amb data, si, i també passats pel turmix del raciocini. Els somnis tendeixen a ser abstractes, eteris. Els objectius són assequibles, encara que siguin grans i a llarg termini. Les metes són objectius d'anar per casa. Els cal també un polsim d'il·lusió, un grapat de desig, un saltejat d'e

Malentès no és el mateix que mal entès, entre altres coses perquè malentès és un substantiu i mal entès està format per un adverbi i un participi, concretament del verb entendre. Exemples que poden donar llum a la diferència serien: això ho tenia mal entès, i ara que m'ho has explicat, ho tinc clar; hi ha hagut un malentès entre nosaltres, i, si en tornem a parlar, potser ho aclarim. També hi ha diferències entre mal de cap i maldecap. El primer, és un mal empipador, com el mal de panxa o el mal d'esquena; el segon, és una preocupació que neguiteja o fa mandra i que en tot cas, si fa mal, és més aviat a l'esperit. El mal de cap, també el maldecap, poden produir patiment. El malentès pot produir maldecap. Tenir mal de cap pot ser motiu per haver mal entès alguna cosa. Quines coses tenen les paraules, segur que per això la paraula, la lletra, que tants malentesos i tants maldecaps poden produir, són també una bona fórmula per a asserenar l'esperit. No hi ha mal que no gua

Em preparo a consciència per a un viatge a Teheran. No és una qüestió de visat, ni de passaport en regla, ni de bitllets, ni tan sols de disponibilitat. No. Aquestes són qüestions de tràmit, sense importància. Al principi, era un viatge qualsevol, a una capital desconeguda, sí, però un viatge sense més transcendència. I, de cop, s'acosten els últims dies, les últimes hores, i amb aquesta immediatesa arriba també el neguit. No és por, de cap manera, és una inquietud pel vestuari, pel gest, pel to. No tinc gaire roba adient per a anar-hi, i la que tinc és insuficient, així que vaig a un centre comercial i començo l'odissea. Per a enllestir ràpid, he decidit portar vestits amples i pantalons amples també a sota. Es tracta de cobrir el cos i amagar les formes, però per a mi es tracta també de no renunciar a la roba occidental. Com que és un viatge de feina, penso en la combinació de pantalons, levita i camisa llarga. Imagino que no pot ser complicat agafar una peça d'aquí, una

El cínic va nàixer a la Grècia clàssica, en un moment en què la depravació i la corrupció eren àmpliament practicades. El cínic es va revoltar contra aquella situació, i ho va fer d'una forma singular: va reivindicar el desvergonyiment i les lleis de la natura. El cínic vivia al carrer, i ho feia com a exemple d'humiltat i senzillesa. Menyspreava els béns materials i, sobretot, les convencions socials. Es podria dir que el cínic entenia els costums com una forma d'etiqueta que esclavitza, i el camí de la llibertat consistia a fugir de l'establert i mostrar-se públicament - impúdicament també - lliure. El cínic clàssic era un defensor de la veritat. El cínic actual és fals i mentider. Aquell deia el que pensava independentment de les conseqüències. Aquest, no sap el que pensa, perquè a tota hora està pendent de l'impacte de les paraules i dels fets. Imagino el cínic clàssic com un gran innocent, que pensava que podia canviar el món si dormia, menjava, pixava i cagava

Curiositats de la vida, jo que pensava, com molta gent, que el castellà era oficial a Espanya des del temps de la picor, i resulta que no, que és una cosa de fa quatre dies. Casualment, em cau a la pantalla un estudi del lingüista Fernando González Ollé, que ha treballat amb molt rigor l'estatus jurídic de la llengua, i situa al 1931 la primera oficialitat del castellà a la història. L'any 1939, es deroga, per causes prou conegudes, la legislació anterior, i, per tant, també l'oficialitat del castellà. Curiosament, i d'acord amb l'estudi de González Ollé, també resta sense cobertura jurídica formal l'oficialitat de l'idioma, i això és així fins a la Constitució del 1978, que recull novament aquesta formalitat. Algú dirà que el castellà era oficial de facto , tot i que no ho fos de iure , i llavors sabrem que és algú lletrat, o saberut. Cert que el facto , el costum, el gest, la manera de fer del poder, representen una pressió cap al conjunt de la població qu

Hauríem de tenir trenta dues dents. Si som petits, vint, però ja no ho som, així que n'hauríem de tenir trenta dues. Cada dent té una funció. N'hi ha que tallen, altres que esquincen, i altres que trituren i molen. Incisives, canines, premolars i molars. Les incisives són planes, primes i esmolades. En tenim vuit. Són les del davant, a dalt i a baix. Les canines són punxegudes, i en tenim quatre: dues a dalt i dues a baix. Les premolars tenen dues puntes i dues arrels. Els molars, que es dediquen a mastegar, tenen tres puntes i dues o tres arrels. Finalment, hi ha els queixals del seny. Hi ha gent que no en té, perquè no li han crescut, o perquè els han arrencat. Total, trenta dues dents. Si descomptem les del seny, perquè molesten o no surten, serien vint-i-vuit. Tanmateix, les estadístiques diuen que la mitjana de dents és de 25,7. Quan el cos envelleix, també ho fan les dents, això és així, i poca cosa es pot fer, més enllà de comprar recanvis a cal dentista. Però hi ha altr

El procés de reflexió interna que viu Convergència genera expectatives entre l'opinió pública i publicada. No hauria de sorprendre el seguiment que se'n fa, ni tampoc el debat intern, perquè es tracta del partit polític més gran, per nombre de militants, i el que ha dirigit les polítiques del nostre país durant la major part dels últims 35 anys. Repensar la manera en què s'ha d'organitzar internament, la forma en què s'ha de presentar davant de la ciutadania, els eixos que han de prioritzar les propostes polítiques per als reptes i les fites a curt i a mig termini van més enllà d'una qüestió interna. Convergència és un referent per a una majoria de la població, sigui o ni sigui simpatitzant, votant o militant, i el que s'hi cogui durant els propers mesos modularà també, esperem, la manera de fer política. És l'oportunitat oportuna de Convergència. Que les cúpules dels partits han acumulat massa poder de decisió no és una novetat: hi ha moltes veus que fa

Travesso la Gran Via de Barcelona un matí de sol hivernal, i allí mateix em quedaria, amb aquella llum tan llum i aquella escalfor tan escalfor, que tant gust dóna el mes de març, just quan arriba el fred. Però he de travessar, i de pressa, si vull acabar el dia sencera. A mig camí, un pare amb un cotxet de nadó creua en sentit contrari. El miro a ell, miro el petit, i el torno a mirar a ell. Porta camisa a quadres, texans amb la vora doblegada, com si no hagués trobat qui li arreglés, i una barba llarga, ben cuidada. És un pare hipster . No n'hi ha dubte. Imagino el nen d'aquí a pocs mesos petant la xerrada a la guarderia amb els companys. Mon pare això, ma mare allò altre, un que explica, l'altre que replica. Ell ho té fàcil. Mon pare és hipster . Tots el miraran i li demanaran detalls, en serà el centre d'atenció durant una bona estona, segur, sobretot per la barba. Ben mirat, ara que hi penso, no sé com la porta tan ben posada. Tan fàcil que seria que el nen li hagu

L’any 2010, Darek Fidyka, bomber de 36 anys, va rebre 18 ganivetades d'un company convençut que havia tingut un afer amb la seva dona, i el va deixar paraplègic. Fa quatre anys, l'equip de neurocirurgians de Breslau, a Polònia, li va practicar un auto-transplantament de cèl·lules mare obtingudes del bulb olfactiu. Mesos després que li injectessin primer les cèl·lules a la medul·la i després teixit nerviós del turmell, el bomber tornava a caminar. Geoffrey Reisman, investigador de l'Institut de Neurologia del University College de Londres, afirma que les fibres nervioses proven en tot moment de regenerar-se, però han de trobar un canal per a transitar. És com si un motorista arribés a una carretera tallada, i, a través d'altres rutes, trobés finalment la seva destinació. La regeneració espontània d'un bosc és la facultat de reconstrucció natural, després de la destrucció total o parcial de la coberta forestal. Un peu, quatre llavors espargides pel vent i paciència, m

Tu rai va anar a beure aigua al riu, amb tant mala sort que se'l va emportar el corrent i es va ofegar. La gent que el va veure encara li va dir tu rai que no patiràs set. Aquesta història, que recordava més llarga – segur que me n'he menjat una part – la contava mon jaio quan algú deixava anar l'expressió tu rai en qualsevol context. Fa temps que tinc ganes d'imitar-lo, i utilitzar la mateixa anècdota del pobre tu rai, però em trobo que ja ningú no utilitza rai, ni tu rai, sinó cap problema els lletraferits, o això és lo de menys els que donen cops de peu a tort i a dret. Hi ha expressions i frases que han quedat oblidades en un parell de dècades a tot tirar. Curiós que hagi coincidit amb l'extensió de la normalització lingüística. Potser també ha coincidit amb l'accés massiu a mitjans de comunicació de tota mena, i vés a saber què més. No deixa de sorprendre'm, però, que, com més normalització més pobresa lingüística, encara que no hi hagi una correlació p

Rosalind Franklin va ser una investigadora anglesa de primer nivell. Parlava de manera directa, mirava als ulls amb impaciència i treballava de forma incansable. El 1953, el seu col·lega Wilkins, tímid, de poques paraules i amb tendència a evitar el contacte visual, va ensenyar a James Watson la fotografia 51, una imatge que va prendre amb raig X l'equip de Franklin i que confirmava l'estructura de doble hèlix de l'ADN. Wilkins i Franklin no es portaven bé. És probable que Franklin menystingués a Wilkins, i se sap que Wilkins l'acusava d'actuar amb aires de superioritat. El cert és que James Watson i Francis Crick van aconseguir l'informe confidencial de Rosalind Franklin sobre el model helicoidal, i van publicar, juntament amb Maurice Wilkins, els avenços que apuntava Franklin. L'any 1962, Watson, Crick i Wilkins van rebre el Premi Nobel de Fisiologia i Medicina, i no van fer cap esment a Rosalind Franklin, que havia mort 4 anys abans. Hem de dir que aquest

He acabat l'any amb colors, i podria dir que això m'ha permès encetar-ne un altre amb l'arc de Sant Martí a les pupil·les. A mitjans de desembre, vaig assistir a un taller sobre perfils personals com aquell que diu de rossegons, carregada de desgana i escepticisme, i em vaig emportar cap a casa una manera diferent de mirar. Només acabar les dues jornades, em semblava que les persones eren vermelles, blaves, grogues o verdes, una combinació de colors i una inclinació a la preferència cromàtica a l'hora d'enfrontar-se a la vida. La culpa és d'una empresa escocesa que va desenvolupar un sistema de coneixement i autoconeixement sobre els comportaments de les persones, el llenguatge verbal, el no verbal i la disposició del seu entorn semblant a la col·lecció de sèries de Pantone. Des de llavors, imagino als personatges públics com si fossin material de dibuix de primària, i jo, una nena amb llapis a les mans. Blau. Persones que s'ho pensen molt abans d'actuar