Fred Astaire a tres quarts de tres. Algunes copes després d'ofegar penes, es posa a ballar claqué sobre la barra del bar. És un heroi de vacances. Tripula un bombarder B-29 que vola fins a Europa, llença bombes i torna als Estats Units. O no torna. L'enxampa l'artilleria o algun caça nazi, i final de la història. Fred ha conegut un cel ple d'explosions i de morts, i ha tornat de permís, s'ha perdut pels carrers de Nova York, i ara plora el desamor d'una fotògrafa, Joan Leslie, que vol anar al front. La pel·lícula: El límit és el cel (The sky’s the límit).
Wayne W. Dyer, el psicoterapeuta que no volia retornar les persones a la normalitat, sinó ajudar-les a desenvolupar les potencialitats, va escriure The sky’s the límit. Va voler convèncer-nos que els únics límits que hi ha són els que ens marquem nosaltres mateixos.
Hillary Clinton és la candidata del Partit Demòcrata a la presidència dels Estats Units perquè when there are no ceilings, the sky's the limit. És la primera dona candidata per un partit gran en aquell país, i va voler remarcar el trencament del sostre de vidre.
La nominació de Clinton, es miri com es miri, és un avenç. Però diuen les enquestes que les dones joves no estan especialment emocionades amb aquesta gran passa. Llegeixo que la periodista de la BBC Katty Kay opina que moltes dones joves viuen l’ascens de Hillary amb indiferència perquè la veuen com una política de la vella escola. Em fa gràcia això, sobretot perquè moltes segurament han crescut amb el sostre de vidre esberlat pel que consideren vella escola, i troben que qualsevol dona pot arribar a la presidència de la potència mundial quan ho cregui adequat.
Potser seria un bon moment per a explicar-los que Hillary Clinton va participar com a advocada en el Comitè d'investigació de l'ex president Nixon, i que va haver d'enganxar una nota a la taula de treball que posava: no sóc aquí per a portar-vos cafè. Potser seria bon moment per a explicar-los quantes vegades les dones de més de 50 hem hagut de penjar-nos al front la mateixa nota o semblant. Perquè, noies, malgrat els estudis, malgrat les capacitats i les habilitats, ens han mirat i ens han vist com a auxiliars.
En algun moment anterior – deu fer dos o tres anys - he defensat la candidatura de Condolezza Rice a la presidència dels Estats Units, però sembla que ella s'ha estimat més seguir com a professora de Ciències Polítiques a Stanford, i sembla que el Partit Republicà s'ha estimat més Donald Trump. Per cert, que Trump tampoc no ha aconseguit que Condi l'acompanyi com a candidata a la vicepresidència.
El cel és el límit, va dir la Clinton. I ara imaginava una campanya amb les dues, Hillary i Condi, com a candidates... Són tres quarts de tres, per cert, i no sé ballar claqué, però sí somniar.
Diria que a l'estiu sempre aprenc alguna cosa nova. A la resta d'estacions segurament també, però potser és durant les vacances, quan el tedi fa que les hores siguin més llargues del normal, que paro atenció als detalls, més que res per distreure'm. L'aprenentatge d'enguany va arribar de manera inesperada. Uns coneguts ens van convidar a sopar a casa seva. El meu home i jo vam aparèixer amb una ampolla de vi - Costers del Segre, faltaria més - i un pastís. Ens van fer passar a la terrassa i seure en una taula on hi havia pa amb tomàquet, embotits i alguns capricis. Fins aquí, tot convencional. Extremadament convencional diria. Després del ritual d'obrir el vi, tastar-lo i fer els comentaris de rigor, ens trobàvem amb una llesca de pa amb tomàquet a la mà quan l'amfitriona ens ofereix una mena de fuet acompanyat d'un tasteu això. Estic convençuda que el fuet és una de les aportacions més rellevants que hem fet a la Humanitat. En més d'una ocasió he or...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada