Les coses de la Susanna Barquín

El Conseller Mascarell ha anunciat una ofensiva en defensa del català, a partir de 2012 – a tocar, tocar –, que inclou un pacte simbòlic amb l’Estat, en paral·lel al pacte fiscal. Bé. Confesso que m’estimula més l’anunci d’un possible Tercer Congrés Internacional de la Llengua Catalana el 2014. No per la data, sinó perquè de tant en tant cal que la llengua sigui objecte de reflexió, més enllà de la tertúlia dels membres de l’anomenat “Cazalla Party”. El 1906, mossèn Alcover va presidir el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, que va comptar amb representants d’Itàlia, França, Castella, València, Rosselló, Alguer i Mallorca – tal com consta en les actes de la sessió inaugural. La conclusió més important d’aquesta trobada acadèmica va ser la necessitat de disposar d’una norma única. Hem d’esperar fins al 1986 perquè se celebri el Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana, amb la necessitat latent i palesa de normalització. Es constitueixen set seccions d’estudi: a

Les converses d’autobús són sorprenents, perquè, envoltades de cares desconegudes, sense forma, sembla que les paraules es tornin anònimes, fins i tot invisibles. En diferents recorreguts, he sentit com es trencava una parella per telèfon mòbil, he parat l’orella a crítiques ferotges contra algú altre, un amic, un parent, un cap, un encarregat. He sabut quina orientació política tenen molts desconeguts, i he après que les llàgrimes són universals, com els mocs. L’altre dia vaig sentir com un grup de noies - no arribaven a la trentena -parlaven d’operacions per embellir els pits. Una altra noia, de fora del grup, hi va ficar cullerada, i així em vaig assabentar dels preus d’aquestes intervencions. Eren quarts de nou del matí, i encara em sobta que a aquestes hores, quan el perfum de la dutxa tot just ha arribat a la pell, es pugui ocupar el temps amb una disquisició tan elevada, pròpia d’un cas pràctic de l’ètica spinoziana. Ningú no sap el que pot un cos, aquesta és una de les frases m

Desperta Ferro! i Aragó, Aragó! són els crits de guerra més coneguts dels almogàvers. Els bramaven alhora que picaven al terra amb les ferres de batalla, i llavors representa que l’enemic agafava canguelis amb el sorollam i les espurnes que aixecaven. I és que, sense cridòria, no eren gran cosa, més aviat apareixien bruts i ronyosos, amb els cabells llargs i una barba crescuda, ennegrits pel sol i abillats de manera escassa, amb avarques als peus, tant si era estiu com hivern. Tot això passava els segles xiii i xiv. El corpus de sang, el 7 de juny de 1640, 500 segadors i un bon grapat de barcelonins van entrar al palau del virrei Dalmau de Queralt al crit de Muiren els traidors! , una clamor que ha estat actualitzada gràcies a la televisió, i també Muira el mal govern! , que ben bé es podia haver reciclat. Era l’època, per cert, en què el famós comte duc d’Olivares iniciava una ofensiva que li costaria el desterrament. Entre els segles xiii i xvi, quan algú presenciava un fet delict

La vigília de la Castanyada - que no s’enfadin el bisbes italians, sobretot! - el món va arribar als 7 mil milions de persones, i això vol dir que de cada mil habitants del planeta, 1,1 és català, o, per fer-ho rodó i no comencem a esquarterar la gent, de cada 10 mil terrícoles, 11 paguen impostos (o no) a Catalunya. El pes relatiu s’incrementa, i ha augmentat el 10% en l’última dècada, així que haurem de fer allò que diu la tradició: com més serem, més riurem. He llegit que el ciutadà mundial mig és un home xinès, de 28 anys, cristià, que viu en una ciutat, sap llegir i escriure, i treballa en el sector serveis. I el ciutadà català mig? Com és? No ho sé, però si ens posem a dibuixar-lo, segur que surt algú de 40 anys, que viu a la Regió Metropolitana de Barcelona, coneix la llengua del país, però segurament no l’usa habitualment, no parla fluidament cap llengua estrangera, mira la televisió un bon grapat d’hores al dia, perquè ha reduït despesa en el capítol d’oci, llegeix premsa més

Un dels escrits que més vegades he llegit ha estat el Metàleg Per què es desordenen les coses , de l’antropòleg Gregory Bateson. És planer, senzill i, alhora, profund, perquè les reflexions que hi conté m’acompanyen durant una bona temporada i en molts contextos. Una filla pregunta al seu pare per què les coses es desordenen, si sembla que no hi hagi ningú que es dediqui a remoure-les, sinó més aviat a ordenar-les: pareix que les coses es desordenin soles. El pare explica que hi ha un ordre per a cada persona, i que l’ordre es representa de poques maneres. El desordre, en canvi, disposa d’un marge molt més ampli per manifestar-se. I això és el que em fa l’efecte que passa amb el meu poble, Fraga, i la seva adscripció natural, Lleida: un desordre provocat a base d’ordenacions. A la primeria del segle xix, el poder polític espanyol estava fornit de persones que volien posar ordre, perquè els semblava que seria més eficient governar amb una estructura territorial que respongués a criteris

El curs escolar 2000-2001 es va iniciar a la Franja amb un projecte nou, que tenia com a objectiu posar a l’abast dels professionals de l’ensenyament un banc d’activitats culturals en català. Escriptors, músics i altres artistes, tallers, conferències i exposicions eren algunes de les propostes que podien utilitzar els docents per acostar les manifestacions culturals de les comarques catalanoparlants de l’Aragó i de tot el territori lingüístic català als alumnes de les escoles de primària, instituts de secundària i centres d’adults de la Franja, a més de les biblioteques. El mes de setembre es va eliminar aquest Projecte d’Animació Cultural, que va rebre el nom de Jesús Moncada, a les escoles de la Franja. Ja se n’han fet ressò els diaris. A més, el director general de Cultura d’Aragó, en una entrevista publicada el 6 de juny d’enguany, es mostra contrari a la intervenció de l’Estat en la cultura amb l’argument que produeix desmoralització i corrupció dels artistes, ja que les subvenci

Una vegada em van demanar que escrivís quatre paraules sobre el meu amic Anton Abad, cantautor de Saidí i pagès, o viceversa, que tant se val. És fill de la boira, de la terra aspra i esquerpa que obliga a viure en l’anhel constant. No hi vaig haver de pensar gaire, perquè, d’alguna manera, parlava de somnis i de resignacions compartides. L’Anton escriu i canta cançons de frontera, de llindar de llengua, de la pàtria d’entranyes, sí, com Lo pagès, que insisteix que “la vida són quatre coses, i qui no ho sap, perquè no vol”. I canta també a La xiqueta de Fraga, resum del neguit i el desassossec interior per alguna cosa que no arriba mai. “Pels carrers de Fraga camina la xiqueta, té els cabells llargs i la mirada dolça, espera algú que no sap quan vindrà. Pel Cegonyer, pregunta si l'han vist, la gent li contesta: No, no, no. Pel Cegonyer, pregunta si l'han vist. A la vora del Cinca, a l'ombra de la figuera, pregunta a les pedres, les pedres no contesten. A la vora del Cinca,

La reducció en cuina consisteix a concentrar un líquid, per exemple vi o vinagre, que s’espesseix a foc intens o lent, segons el sabor que es busqui. A vegades també es parla de glaça, que és aquell suc caramel·litzat que queda a la cassola després de rostir carn o peix. La reducció potencia el sabor del líquid, i es pot utilitzar per amanir altres plats. És un procés similar al mètode científic clàssic, que divideix un objecte complex en parts simples per analitzar-ne la naturalesa, i, a partir dels resultats de les parts, explicar-ne el conjunt. Així, un científic podria observar el comportament i la naturalesa d’una reducció de vi del Priorat o de Costers del Segre i, a partir de les conclusions extretes, amb aquesta i altres reduccions, enunciar una llei sobre el comportament de les reduccions de vi negre. En ciències socials, el mètode reduccionista s’ha aplicat en escoles com el conductisme: s’ha aïllat un individu i s’ha delimitat el context per observar-ne el comportament. La s

Ocupada, però no massa, en la qüestió sobre si és més glamurós prendre un Manhattan en un pub prefabricat o sortir al carrer a fumar, llegeixo el manifest que va publicar Le Nouvel Observateur, i que van reproduir diaris de tot el món: “Nosaltres, presidents o dirigents d’empreses, homes o dones de negocis, financers, professionals o ciutadans rics, volem la instauració d’una contribució excepcional sobre els contribuents francesos més afavorits. Aquesta contribució s’hauria de calcular en proporcions raonables, per evitar efectes econòmics no desitjats, com ara la fuita de capitals o l’increment de l’evasió fiscal. Som conscients d’haver-nos beneficiat plenament d’un model francès i un entorn europeu amb el qual estem compromesos, i volem contribuir a preservar-lo. Aquesta contribució no és una solució per ella mateixa: cal inscriure-la en un esforç més global de reforma, tant sobre la despesa com sobre els ingressos. En el moment en què el dèficit de les finances públiques i la persp

Avui és l’últim dia de vacances. Realment, i per ser estrictes, les vaig acabar divendres, però formo part de la munió de persones que allarguen fins al cap de setmana la percepció de parèntesi amb la normalitat. Ara toca matinar, abandonar les xancletes i els pantalons curts, els vespres amb una copa de vi a la fresca i la intensitat de les hores en família. Les vacances acaben just quan la prima de risc, el dèficit públic, la balança fiscal, les eleccions generals i la unitat de la llengua començaven a importar un rave davant del goig de jugar a saltar les onades amb les nenes i atrapar una carícia del meu home. Sóc una privilegiada, sí, perquè he pogut dedicar uns dies al descans, i quan penso en això, en aquesta gràcia, no ho faig per comparació amb qui ha continuat amb les cabòries de cada dia per arribar a final de mes amb un salari d’atur o amb una pensió escassa, sinó en els pobres dirigents europeus, que havien de fer front a la incertesa dels mercats borsaris i els atacs del

L’altre dia em vaig assabentar que al Japó tenen un terme per descriure les persones que no toleren el menjar ni el beure massa calents. Els diuen nekojita , que vol dir, literalment, llengua de gat. Tots els occidentals tenim llengua de gat, segons els japonesos, perquè el nostre paladar és sensible, i ens estimem més les menges temperades. També és cert que, al país del sol naixent, quan diuen calent parlen amb propietat, i es refereixen a temperatures altes de veritat, de les que cremen. A casa, que no coneixíem l’expressió nekojita fins fa quatre dies, el que fem amb les llengües de gat és menjar-les per berenar. Com que, a més, són fàcils de fer, no ens hi estem. Agafem mantega i sucre en la mateixa proporció i batem la mescla fins que quedi cremosa, després hi afegim clares d’ou a punt de merenga – tres per cada 100 grams de mantega -, farina en la mateixa proporció que la mantega i el sucre, i unes gotes de vainilla líquida. Ho barregem tot amb cura, amb una espàtula de fusta

Els anys que en comptes de crisi hi havia misèria, les dones van inventar la trampa, un record d’infantesa que sobreviu en algunes taules – a la meva, sense anar més lluny. La truita amb trampa va ser un enginy per allargar les menges elementals quan eren escasses. N’hauria de dir cuina creativa d’allò que feien les nostres jaies – o padrines – però ara la creativitat sembla un espai reservat a l’abundància, el glamur i la projecció mediàtica, per això pareix més idoni anomenar-la cuina de subsistència. Es baten ous i s’hi afegeix farina fins a formar una pasta suau sense grumolls, després una mica de julivert picat i alls tendres, si es vol. En una paella, es cou la mescla en forma rodona. Després, es talla a triangles o a daus i es col·loca a la cassola per allargar el tall, de peix o de carn, amb suc. Els ous de la truita es poden canviar per aigua quan la cosa està més que magra. També hi ha versions amb molla de pa remullada amb llet en comptes de farina. He de dir que l’abadej

Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó

Imagino algú que ha sortit a comprar el diari, cap a les 10, perquè és diumenge, i no cal matinar. A casa, espera un esmorzar relaxat, acompanyat de la lectura dels titulars i alguns articles que criden l’atenció. Al costat, a la taula amanida amb cafè i torrades, algú altre fa un cop d’ull al suplement dominical. Després intercanviaran lectura. Penso en algú assegut al sofà, que passa fulles mentre algú altre prepara un dinar de festa, perquè és diumenge i s’ha de notar en alguna cosa. Estic gairebé segura que hi ha qui ha deixat el diari fastiguejat perquè els néts, vinguts de Barcelona ara que s’ha acabat el curs, no paren de fer nosa. Troba a faltar el silenci de l’hivern, encara que també hagi de confessar que se li fa etern el temps sense la canalla. Al taulell del bar, amb una gota de greix i tantes empremtes que ni la científica més televisiva pot desxifrar, segur, hi ha una revista que descansa al costat de la premsa del dia i espera un nou lector de pas. Hem deixat enrere

Era en un hotel de Xian, la ciutat de l’espectacular jaciment on es troben els Guerrers de Terracota. Havia anat al lavabo i vaig tirar de la cadena, però, com si m’hagués convertit de cop i volta en el Peter Sellers de The Party, l’aigua va començar a vessar pels costats del vàter, sense control, i a mi em va quedar cara d’espant. Una neboda meva, al cubicle del costat, xisclava perquè un rierol amenaçava de mullar-li les sabates, li vaig dir que era jo, i, com si el fet que fos el meu inodor canviés res, es va posar a riure. Vaig avisar una senyora que hi havia a prop dels serveis femenins, i de seguida va arribar una altra senyora, es va agenollar, i amb una baieta va recollir l’escampall. No sé què ha passat, li vaig dir, en català, esclar, perquè no parlo xinès, jo només he tirat de la cadena perquè hi havia un paper, i ha començat a vessar l’aigua. La senyora ni em mirava, perquè l’altra, des de dalt, li devia dir una cosa així com espavila que això ha de quedar net ja. És un d

Menjar, diuen, és una experiència sensorial multidimensional. Per això, quan les meves filles diuen mama, tinc gana, jo els demano que parlin amb propietat: noies, no sigueu tan vulgars, digueu que desitgeu gaudir d’una vivència complexa dels sentits. I això és el que vaig fer fa uns dies, arran de la invitació per assistir a la presentació del Caragol Tour a Barcelona, conegut científicament com Helix aspersa viator (tothom sap que la ciència s’escriu en llatí, encara que ningú no n’entengui ni un borrall). Com que em disposava a participar d’un esdeveniment promocional i, sobretot, gastronòmic, vaig preparar a consciència vista, olfacte, oïda, tacte, gust. Vaig triar companyia, vaig repassar els meus valors ètics i culturals, vaig revisar que no hi hagués cap sorpresa en l’estat general de salut - mocs, tos, panxa, etc. - i vaig enfilar cap a l’acte. Tot en ordre: alguns coneguts i saludats, altres desconeguts que van deixar de ser-ho, i uns quants que ho segueixen sent. Una altra

Una amiga m’ensenya fotos d’un viatge a Sant Petersburg. N’hi ha algunes de l’Hermitage, el gran museu que va incorporar el Palau d’Hivern dels tsars i una immensa col•lecció d’obres d’art. Em captiva una d’una pintura i li pregunto de qui és. No ho sap, però confessa que a ella també li va agradar molt. Per sort, en l’era de la informació, amb perseverança i una mica de paciència, tot és possible, i descobreixo El amants, de Gulio Romano, un deixeble de Rafael que va treballar com a assistent del gran pintor italià en molts frescos de les galeries del Vaticà, seguint el disseny del mestre. Els amants mostra un home i una dona asseguts sobre un llit, nus, a penes coberts per un tros de llençol, ella amb la iniciativa, ell que es deixa fer, enredats en preliminars evidents de joc íntim. Al costat dret, una vella amb el cap cobert, descalça, ha obert la porta i guaita des del llindar. La meva amiga diu que els va semblar la sogra que enxampa la parella. Oh, no, no, li dic, impossible, n

La Yasmin Davidds és una autora d’èxit i una de les veus més influents entre la comunitat llatina dels Estats Units. Filla d’immigrants, la seva vida és similar a la qualsevol dona criada en un barri hispà de Califòrnia fins que es desfà, a poc a poc, de les lloses d’una educació basada en l’abnegació. Tots els obstacles i les desgràcies que ha salvat al llarg dels anys, diu, han tingut com a propòsit ensenyar-li el camí de la independència. El seu discurs, el que repeteix en llibres, conferències i seminaris són multitud de maneres de transmetre un sol missatge: la gent et tracta com tu deixes que et tractin. Seria un error menysprear la Yasmin Davidds i entaforar-la en el calaix de l’autoajuda, perquè el lideratge que exerceix té un objectiu primordial, i és que les dones llatines obtinguin una formació que les faci més lliures. Per això, per exemple, ha gestionat milers de dòlars en beques d’estudis, i treballa en programes de creixement personal amb un públic que sovint es troba

He llegit que hi ha un astrònom rus, Leonid Sokolov, que vaticina que, tal dia com avui, d’aquí a 25 anys, un meteorit de 25 milions de tones i 270 metres de diàmetre pot impactar amb la Terra i engegar-ho tot a dida. La projecció del científic es basa en càlculs de la NASA. L’agència nordamericana no dóna gaire importància a aquest resultat desastrós, perquè, afirmen, la probabilitat és d’un entre 250 mil que arribi a impactar amb el nostre planeta. Com que no sé si aquesta probabilitat és alta o baixa, i com que vaig llegir en el seu dia L’home anumèric, de John Allen Paulos - un llibre molt recomanable per accedir a l’alfabetisme dels números - i com que, a més, resto importància tant a les declaracions de l’un com a les de l’altre, m’he dedicat a comparar magnituds, a veure si així ho tinc més clar. Resulta que la probabilitat que em toqui la grossa de Nadal és d’un entre 14 milions i mig. És molt més baixa que l’eventualitat del meteorit i, tanmateix, un munt de gent, per inèrci

Hi havia una vegada tres germans porquets que vivien al bosc. Un llop emprenyador els empaitava a tota hora, i per això van decidir fer-se una casa. El petit, un gandul, se la va fer de palla. El mitjà, treballador però no gaire, de fusta. El gran, en canvi, es va esmerçar en una casa de totxo amb xemeneia, i tant li va fer si podia jugar o no, la qüestió era treballar en un bon refugi. En una versió prou estesa, el germà gran renya als petits perquè no fan prou bé la feina, i els adverteix de les conseqüències. En altres versions, el porquet gran no diu res i va a la seva. En la majoria, el porquet gran queda com un imbècil que treballa i la resta se n’aprofita. Quan arriba el llop, d’una bufada fa caure la casa de palla, i el porquet mandrós es refugia a casa del mitjà. Amb dues bufades, la casa de fusta se’n va en orris, i els dos porquets, cames ajudeu-me, entren a la casa de totxos del gran, acaçats pel llop. Bufa que et bufaràs, com que la casa és sòlida, no cau. La bèstia pret

Una nit, una festa d’alta volada, amb tot de gent elegant, celebrant alguna cosa, ves a saber què, i entre la multitud, una senyora que, de ben segur, no pertanyia a aquest maleït 45% de població femenina que pateix d’incontinència urinària, perquè si no, hagués posat remei abans. La cosa és que, entre copa i copa, va i l’esfínter davanter de la senyora es rebel•la, i un líquid groguenc amenaça de transformar una estona de lleure i bona relació en una situació de ridícul supí. Per sort, un cavaller de l’escola antiga, d’aquells que es dedicaven a salvar la donzella del dracs dolents, apareix amb una copa de cava i la llença sobre el vestit de la dama, de manera que el cercle acusador queda dissimulat, i els ulls dels convidats reproven el matusser sobrevingut, i obliden que la senyora s’havia pixat a sobre. A l’estiu, amb les begudes fredes, els canvis de ritme i una dieta de jutjat de guàrdia, el cos fa de les seves. La incontinència de fluids, en forma de suors, orins o femtes de ba

L’altre dia vaig viure el primer patiment de la meva filla petita. Té dos anys i mig, i es troba en ple procés de transició del bolquer al bací. Era al vespre, just abans d’anar al llit. S’asseia i s’aixecava de la gibrella compulsivament, jo era davant seu, i l’agafava per la cintura i l’abraçava cada cop. Tenia la mirada desorientada i una expressió de pànic que va evolucionar cap a la sorpresa i, finalment, el plor. Vam celebrar que havia aconseguit una fita important en la seva vida - havia fet caca – i les llàgrimes van desaparèixer en un riure joiós i satisfet. Va patir molt en el trànsit de sobreposar-se al domini del cos, i l’alegria posterior arrossegava encara una mica d’angoixa. La dignitat humana, diu el Sant Pare, és l’únic capital que paga la pena de salvar, i la meva nena s’inicia en la construcció de la dignitat, que té a veure, diuen, amb l’harmonia entre el cos i l’ànima com a condició per viure en llibertat. El control del cos, de les apetències, dels desigs, de le

Proveu de dir “glocal”, així, amb èmfasi en la primera síl•laba. A que sembla que estigueu fent gàrgares? Jo ho faig quan em rento les dents: omplo la boca d’aigua i gloooocal! Després em miro a l’espill, amb un somriure que no ho és, per veure que no m’hagi deixat cap resta sospitosa, i llavors em sento refermada culturalment. Perquè això vol dir glocal, ser un mateix en un món que tendeix a la uniformitat. Normalment, després d’aquest ritual, me’n vaig a dormir. Anit, però, vaig incorporar un canvi en els costums, i em vaig emportar al llit una còpia de l’últim rànquing de les 50 ciutats del món amb més qualitat de vida. Primer vaig buscar Barcelona. Lloc 44, no està malament, si no fos que l’any passat, i l’anterior, era al 42. Després, òbviament, Madrid. Ai, ai, ai! Lloc 48, igual que l’any passat. Lleida no apareix. Potser no té prou qualitat de vida, direu. O potser no s’ha ofert als del rànquing. La número ú del món és Viena. Carai, quina qualitat de vida, oh, quina enveja fa

Em va trucar un conegut perquè volia que li donés un cop de mà en un tema professional. Va proposar que quedéssim per dinar, i vam acordar un dia que ens anava bé a tots dos. Us diré que a mi no m’agraden els àpats tipus reunió, perquè dinar, o sopar, mereixen una atenció que es desvia quan les converses no són de l’alçada de la cuina, amb afers aliens al plat, però com que també sóc voluble, sóc capaç d’acceptar situacions molestes. El dia de la cita, a les set del matí, vaig rebre un sms d’anul•lació de la trobada a causa d’un funeral. Tot i que m’acabava de llevar i encara no havia fet cafè, vaig esclatar a riure, perquè em vaig adonar, de cop, que els últims tres o quatre anys, aquella persona havia utilitzat la mateixa justificació vàries vegades per anular cites que, sempre, havien estat iniciativa seva. Déu haver matat bona part del seu entorn, d’això no tinc dubtes, i mira que era, i és, molt més fàcil no haver encetat el camí que haver de raonar com un mal pagador. He d’anar

La infanta Margarida va ser una peça important en les negociacions polítiques entre Àustria i Espanya fa més de 350 anys. Velázquez la va pintar des de ben petita, perquè el seu oncle i promès, l’emperador Leopold I, veiés com creixia. La Menina va ser emperadriu per matrimoni, i si el seu germà Carles II hagués mort infant, hauria estat reina per dret de successió. Va ser objecte de desig dels poderosos, per amuntegar més poder, però no va ser subjecte de gran cosa, perquè no podia prendre cap decisió que no fos la submissió al pare i rei, al marit i emperador. Una altra Margarida, també innocent i també massa jove, es va trobar en el camí d’un vell rejovenit que acabava de signar un pacte amb el diable. Faust volia trobar satisfacció a un neguit interior, a una ànsia de conèixer un plaer que l’acontentés. Va conèixer la Margarida, una adolescent ingènua, i la va seduir. Quan va quedar embarassada, la va abandonar, i ella va fer el que feien altres dones en aquella època: va matar el

Quan érem petits, no ens podíem banyar fins dues hores després d’haver dinat, i, amb una mica de sort, això passava a les cinc de la tarda. Sempre havia pensat que era una estratagema dels pares per fer la migdiada, una astúcia pactada i generalitzada, perquè tota una generació vam haver de renunciar a jugar a l’aigua en la franja que més venia de gust: la prohibida. Encara hi ha molts que ho recorden, i han creat una pàgina al Facebook amb més de set mil inscrits que també esperaven dues hores abans de banyar-se per fer la digestió. Anys després, hem descobert que el que genera problemes és la diferència tèrmica brusca, i fer exercici mentre el cos està concentrat a assimilar el menjar. Quan érem petits, mai de la vida fèiem pipí a la piscina, perquè tothom sabia que l’aigua es tornava vermella al voltant de l’autor del delicte. A més, a la porta dels col•legis hi havia homes dolents que enganyaven a la canalla amb caramels. Més tard, quan ens fèiem grans, els mateixos homes dolents

Hi havia una vegada un rei juganer que va plantejar un enigma als tres consellers savis que tenia. Si l’encertaven, continuarien amb la feina, si no, la perdrien. El rei va posar els tres savis en filera índia, i els va ensenyar tres barrets blancs i dos de negres. Posaria un barret a cada cap, de manera que només poguessin veure el barret que portava el del davant: el primer savi no veuria cap barret, el segon, en veuria un, i el tercer, dos. El joc consistia a esbrinar de quin color era el barret que portaven. Si un d’ells s’equivocava, anaven tots al carrer. El rei els va posar els tres barrets blancs i va preguntar a l’últim savi de la filera, que no va dir res. El segon també va callar. El primer, de seguida va respondre: blanc! Com ho saps? Va etzibar el rei. Fàcil, majestat. Hi ha tres barrets blancs i dos de negres. Si el tercer savi hagués vist dos barrets negres, hagués contestat que el seu era blanc, sense dubtar-ne. Com que no va contestar, hi ha dues possibilitats: va v

Sóc miop des de que tenia set o vuit anys, i en fa més de trenta-cinc que no hi veig a qualsevol distància. Per entendre’ns, tinc una visió curta de les coses, i per al mig i llarg termini necessito una pròtesi que m’ajudi a reordenar la llum. Les ulleres m’han facilitat el gaudi d’un punt de vista més enllà del context immediat, i han arribat a formar part del meu cos, de mi, de la mateixa manera que en forma part un dit, un colze o el nas. Ara que he traspassat alguna frontera, els ulls s’han tornat una mica rígids, han perdut la flexibilitat de l’infant i s’acosten a la intransigència madura. Em costa enfocar la vista quan he de canviar de sobte la mirada d’un horitzó proper a un de més allunyat. Si llegeixo, em fan nosa les lents, i si miro la pantalla de l’ordinador, les necessito per saber què hi ha escrit. Em calen ulleres per anar pel carrer, per reconèixer la gent i el camí, però em molesten quan he de tallar les ungles a les meves filles o em volen ensenyar on s’han fet mal

Un matí de primavera, em barallava amb la meva filla gran - en aquells moments única i petita - perquè s’acabés l’esmorzar, portar-la a l’escola i arribar al despatx a una hora prou prudent perquè no em sortissin els colors. Enmig del caos, va sonar el telèfon mòbil i una veu femenina es va presentar: era una editora de Saragossa que volia que participés en un festival de poesia. Per festival el que tinc ara a casa, vaig pensar, però amb el to més educat que nostrosenyor ha tingut a bé dotar-me, li vaig dir que li trucaria un parell d’hores més tard. I això vaig fer, vaig marcar el número cap a les 10, i ella de seguida em va explicar el bo i millor del sarau literari que preparava l’editorial que dirigia, i que volien que participés amb la presentació d’un poema meu. Quan va acabar de parlar, li vaig dir gràcies, però és que jo no escric poesia. No en va tenir prou, em va extorsionar, jo que no, que només escric narrativa, i ella que vinga, que tothom té un poema al calaix, i jo que

Portava un vestit de diumenge, encara que no ho fos. Era festa, això sí, festa major, per ser més exactes. Americana fosca, pantalons foscos, massa llargs, tan llargs que descansaven, més aviat badallaven sobre les sabates. Camisa blanca, un pèl gran per al cos escàs que embolicava, i una corbata de cerimònia excessiva, brillant, passada de moda. Semblava ben bé un candidat a model del Sartorialist, el blog de moda del Scott Shuman, on es pot gaudir de fotografies de persones anònimes amb vestuaris interessants, a vegades extravagants, i mai convencionals. Tanmateix, era un regidor de poble en una missa plena de tricornis, bandes, senyores amb colònia, senyors amb colls empresonats i xiquets ploraners per avorriment. Com que d’una cosa me’n vaig a una altra, i com que no tenia gran cosa més a fer que contemplar l’estampa desajustada, la imatge d’altres homes abillats de diumenge, amb vestits impossibles, va amartellar-me el cap. August Sander, el fotògraf social dels Retrats del segl

Per raons que no venen al cas (no perquè em negui a compartir la meva intimitat, sinó perquè seria massa llarg d’explicar), porto setmanes amunt i avall a la recerca d’un indret tranquil on teclejar lletres que, llegides, siguin intel•ligibles, i, si pot ser, que formin paraules i frases harmonioses (això és molt demanar, ja ho sé, però no s’ha de defallir en l’intent). La cosa és que no tinc habitació pròpia. “No tens habitació a casa teva?” em preguntava sorpresa una dona de la redacció d’aquesta revista. No, no tinc habitació pròpia. Em sento com una d’aquelles dones de què parlava la Virginia Wolf, que no havien reeixit perquè havien de gargotejar papers a la taula de la cuina entre corredisses de nens i fums de cassoles. El 1929, l’any del crack, del tret de sortida a l’inici de la gran crisi econòmica del segle XX a Occident, la Wolf publicava Una habitació pròpia, un assaig sobre la dona i la novel•la, un resum de la perplexitat en què es troba algú davant d’una història d’una

Rebo un noticiari que explica la història d’una noia, la Vanessa, que ha conegut un noi, Mario, en un local de Madrid, i n’ha perdut el número de telèfon. La Vanessa grava un vídeo per demanar si algú li pot facilitar el contacte del noi, el penja a Youtube i l’enllaça a un perfil de Facebook creat exprés. Explica que es diu Mario, morè i amb ulls clars, i comenta que condueix un cotxe d’una marca en concret (per si algú no n’és coneixedor, adjunta fotos en alta qualitat del cotxe). La història de la Vanessa circula per internet i es reforça amb la penjada de tres mil cartells fotocopiats a la cerca de Mario. Moltes persones donen ànims i consells a la Vanessa perquè trobi al noi dels seus somnis: guapo i amb cotxe car. Altres sospiten i l’acusen directament de fer publicitat de la marca (sempre hi ha descreguts!). Altres (sempre n’hi ha, també, de poca-soltes) deixen anar paraules d’un mal gust no reproduïble. Per sort, o desgràcia, un periodista s’interessa pel tema, entrevista la

Estic asseguda en un butaca anatòmica que déu valdre 15 mil euros. Tinc la boca ben oberta i no puc tancar-la ni empassar saliva, perquè m’han bloquejat la mandíbula amb una mena de blandi blub que no s’estira gaire, enganxat entre dents i queixals. Porto un tub que aspira les secrecions acumulades a sota de la llengua, perquè, de veritat, que no puc tancar la boca. No sé on mirar. Hi ha un llum prou potent per molestar que em va directe als ulls, així que tombo la mirada cap a un costat o un altre, segons el cas. El dentista porta una estona treballant sobre un queixal que es portava malament, i jo, de tant en tant, el miro de gairó. Em fa l’efecte que s’ho passa bé amb la feina, i penso, com se li pot ocórrer a algú dir: jo, de gran, vull ser dentista. Suposo que els pares no li posarien gaire problemes, perquè en l’imaginari hi ha la idea que els dentistes es guanyen molt bé la vida, si més no, els honoraris que cobren et deixen garratibat. Després, esclar, hi ha la butaca anatòmi

Poso un gat viu en una capsa opaca d’acer, acompanyat d’un comptador Geiger i una substància radioactiva, i m’asseguro que el gat no pugui tocar res. Marco el temps: una hora. La substància radioactiva tendeix a decaure, però no tinc cap seguretat que ho faci, així que pot ser que hi hagi algun àtom que es desintegri i emeti radioactivitat o no. Si es desintegra, el comptador Geiger activarà un martell que li donarà un cop al gat que el matarà. Si la substància no es desintegra, el martell no s’activarà i el gat no morirà. Com que no sé el que passa dins de la capsa, mentre no l’obri, el gat està mort i viu alhora. Ara bé la cosa, que en el moment en què poso punt i final a l’experiment, l’estat potencialment dual del gat entra en coherència amb el meu estat de persona que no té res millor a fer i es defineix: viu o mort, aquesta és la qüestió, com diria l’amic Hamlet. La idea és que, segons una interpretació ben estesa en el món científic, jo em puc haver trobar el gat mort, però é

Fa un parell de mesos, va aparèixer al mercat un nou cercador web que va revolucionar qualsevol concepte que tingués qualsevulla persona sobre el que ha de ser un cercador. Al contrari que Google, Inframutt, que així es diu la criatura, presenta els últims resultats, els menys rellevants, els menys populars i els menys importants. Inframutt, una eina inútil es miri com es miri, es publicita com la nova oportunitat per al fracassat, una versió postmoderna i cibernètica d’aquella sentència bíblica sobre els últims, que algun dia seran els primers. A dues setmanes de les eleccions nacionals de Catalunya, i amb mesos de bombardeig electoralista a les esquenes, ens hem atipat de sentir que la crisi econòmica és una crisi de valors, o que no som davant d’una crisi econòmica, sinó d’una crisi de valors, o que una persona no és que hagi perdut la feina, o no és que no pugui pagar la hipoteca, sinó que, en realitat, és víctima de la manca de moral social. Hem assistit, i això no s’ha acabat,

Un matí, una tarda, un migdia - sembla que això passa a qualsevol hora - quan a primera vista les coses són al seu lloc i la vida proporciona tantes satisfaccions com pot, que tampoc no cal demanar la lluna, arriba des del fons més profund de les entranyes una sensació freda: em faig gran sense adonar-me’n. I ara a què ve això? Tinc dues alternatives, penso, endinsar-me en el camí de la reflexió sobre el pas del temps i la lleugeresa de l’existència i preguntar-me si la felicitat és una circumstància o un objectiu a assolir, o bé fer un cafè. Decideixo fer un cafè i espolsar la mala llet sobre algú que no té més culpa que ser al mig o al costat en aquell moment precís. La tardor, o la tardagor, com diem al meu poble, és bastant insuportable, els dies es fan curts i el sol perd força. Si, a més, hi afegim la cegallosa - boira en diuen alguns - llavors la visió de qualsevol cosa ha de ser, per pèsols, entelada i enterbolida. L’hivern que acaba de començar, i que arriba, com sempre, e