La vigília de la Castanyada - que no s’enfadin el bisbes italians, sobretot! - el món va arribar als 7 mil milions de persones, i això vol dir que de cada mil habitants del planeta, 1,1 és català, o, per fer-ho rodó i no comencem a esquarterar la gent, de cada 10 mil terrícoles, 11 paguen impostos (o no) a Catalunya. El pes relatiu s’incrementa, i ha augmentat el 10% en l’última dècada, així que haurem de fer allò que diu la tradició: com més serem, més riurem.
He llegit que el ciutadà mundial mig és un home xinès, de 28 anys, cristià, que viu en una ciutat, sap llegir i escriure, i treballa en el sector serveis.
I el ciutadà català mig? Com és? No ho sé, però si ens posem a dibuixar-lo, segur que surt algú de 40 anys, que viu a la Regió Metropolitana de Barcelona, coneix la llengua del país, però segurament no l’usa habitualment, no parla fluidament cap llengua estrangera, mira la televisió un bon grapat d’hores al dia, perquè ha reduït despesa en el capítol d’oci, llegeix premsa més que llibres, viu en un pis de propietat (encara?), i es mostra decadent o indignat segons com li va la fira.
No sabem si és susceptible, perquè l’Idescat no ha acabat l’estudi sobre hàbits i condicions de vida de la població, i, a més, crec que no havien contemplat aquesta variable en les enquestes. Tanmateix, l’ínclit (m’agrada aquesta paraula) Peces - Barba ens ha encomanat que ens ho fem mirar, perquè no sabem encaixar brometes.
Gràcies a aquest polític, que va formar part de la redacció de la Constitució espanyola, el català mig coneix una mica més la història del nostre país. I això perquè, de broma, poma, va decidir explicar al món que havia estat un error enviar les tropes del comte duc d’Olivares a Catalunya en comptes de fer-ho a Portugal.
Diuen que la duquessa d’Alba es va fer una fissura a la pelvis quan sortia del bany, i que per això ha hagut d’ajornar per més endavant el viatge de noces. Però jo no n’estic segura, que això fos un accident domèstic. Podria ser ben bé que a l’actual comtessa duquessa d’Olivares tampoc no li fessin gràcia les sortides jocoses del Peces - Barba, més que res perquè ja li va costar prou fer les paus amb els flamencs.
I, tornant als comptes, el 20 d’octubre es va celebrar el dia mundial de l’estadística, coincidint amb la segona jornada de vaga general a Grècia, provocada, probablement, per un tema de números. I és que, cal recordar-ho, els humans som, per sobre de tot, numèrics. No endebades, a l’escrit més antic de què es té constància no hi ha ni una sola lletra: tot són números.
Per això, valdria la pena que més d’una vegada ens dediquéssim a comptar fins a deu, com deien les jaies, abans de parlar, així mesuraríem el que diem i no caldria després demanar disculpes.
Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada