Desperta Ferro! i Aragó, Aragó! són els crits de guerra més coneguts dels almogàvers. Els bramaven alhora que picaven al terra amb les ferres de batalla, i llavors representa que l’enemic agafava canguelis amb el sorollam i les espurnes que aixecaven. I és que, sense cridòria, no eren gran cosa, més aviat apareixien bruts i ronyosos, amb els cabells llargs i una barba crescuda, ennegrits pel sol i abillats de manera escassa, amb avarques als peus, tant si era estiu com hivern. Tot això passava els segles xiii i xiv.
El corpus de sang, el 7 de juny de 1640, 500 segadors i un bon grapat de barcelonins van entrar al palau del virrei Dalmau de Queralt al crit de Muiren els traidors!, una clamor que ha estat actualitzada gràcies a la televisió, i també Muira el mal govern!, que ben bé es podia haver reciclat. Era l’època, per cert, en què el famós comte duc d’Olivares iniciava una ofensiva que li costaria el desterrament.
Entre els segles xiii i xvi, quan algú presenciava un fet delictiu, havia de cridar Via fora!, i llavors s’aixecava la clamor del sometent, i tots els homes entre 16 i 60 anys hi havien d’acudir. El sometent va ser dissolt amb el Decret de Nova Planta, que va derogar també altres institucions. Via fora els adormits va servir com a títol d’un opuscle contra els borbons i en favor de la restitució de les institucions catalanes, publicat al segle xviii.
Jerom! (no Jerónimo) és el crit dels paracaigudistes americans quan salten des de l’avió, un record de la lluita dels indis apatxes, que no sé com ho deien (dubto que ho fessin en anglès) quan lluitaven.
Bring wood! We need more wood, Timber! Cridava Groucho Marx des de la caldera del tren, mentre l’altre desfeia els vagons a la pel·lícula Go West, el 1940.
Aux barricades! cridaven els parisencs l’agost de 1944, espentejats per un de Gaulle cap de la Resistència, que confiava en un aixecament popular abans de l’entrada dels aliats a la capital per assegurar-ne l’èxit. Mentrestant, Hitler, al seu búnquer, preguntava si cremava París.
Natres parlem xapurreau! és el crit de guerra encunyat a La Freixneda per una veïna, la Montse, que formava part del públic en el plenari municipal que havia aprovat una moció de censura contra l’alcalde. L’alcalde entrant parlava, deia, en català. La qüestió és que tots dos ho feien amb el mateix accent del poble. Això ha passat aquest mes de novembre de 2011.
Quan vagi a La Freixneda, tornaré a seure a la plaça a fer un beure i contemplar les portalades, ara de pedra, i recordaré un altre cop com s’hi passejava, entre capellà i milicià, un Miguel Bosé ajudant de Durruti a la pel·lícula Libertarias, quan la plaça estava encalcinada i blava. I pensaré en la Montse, que passa a la història dels crits de guerra, encara que no sigui dels més reeixits.
Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada