Passa al contingut principal

Malentès

Malentès no és el mateix que mal entès, entre altres coses perquè malentès és un substantiu i mal entès està format per un adverbi i un participi, concretament del verb entendre. Exemples que poden donar llum a la diferència serien: això ho tenia mal entès, i ara que m'ho has explicat, ho tinc clar; hi ha hagut un malentès entre nosaltres, i, si en tornem a parlar, potser ho aclarim. També hi ha diferències entre mal de cap i maldecap. El primer, és un mal empipador, com el mal de panxa o el mal d'esquena; el segon, és una preocupació que neguiteja o fa mandra i que en tot cas, si fa mal, és més aviat a l'esperit. El mal de cap, també el maldecap, poden produir patiment. El malentès pot produir maldecap. Tenir mal de cap pot ser motiu per haver mal entès alguna cosa. Quines coses tenen les paraules, segur que per això la paraula, la lletra, que tants malentesos i tants maldecaps poden produir, són també una bona fórmula per a asserenar l'esperit. No hi ha mal que no guareixi una hora de lectura, diu que va dir algú. I entre mal de cap i maldecap, proposo la lectura d'El malentès, una obra teatral d'Albert Camus que passa, coses de la vida, al País de la Boira. Un hostal enmig de les muntanyes, una mare i una filla que frisa per marxar al País de la Llum, un fill que torna de fer fortuna. La filla, que s'ha acostumat a matar els hostes i quedar-se els diners per a poder abandonar aquella vida i aquell indret. El fill que s'allotja a l'hostal d'incògnit, amb l'esperança, o no, que mare i germana el reconeguin malgrat els anys. La germana que fa de les seves. Mare i filla que s'assabenten que el mort, l'assassinat, és sang de la seva sang, aquell que se'n va anar i no havia donat senyals de res en anys. Quin malentès! Ella, filla, que pensava que era un hoste, i havia matat el seu germà; ella, mare, que pateix ara pel fill que no sabia que era fill. Quin patiment. I quina solitud tràgica. Ja ho va dir, i ho va escriure Camus, arribat un cert punt de patiment o d'injustícia, ningú no pot fer per ningú, i llavors el dolor és solitari. Camus parla de mort, de fratricidi en aquest cas, per malentès, perquè volia escriure una tragèdia. La vida, tràgica a vegades, no és tan dràstica, però sí és plena de patiments, de maldecaps i malentesos. És plena, sobretot, de solitud, perquè si hi ha una veritat és la deserció dels altres quan algú es troba envaït d'una aflicció immensa. Ningú no vol estar malament, i el dolor no atrau companys, com si fes por que la melancolia o la tristesa es poguessin encomanar com un poll. Qui pateix, pateix encara més perquè només compta amb el dolor, i aquest amic que s'instal·la a l'ànima com si fos casa seva, engrandeix encara més la pena, i la transforma en suplici. I, tal vegada, tot hagi començat amb un malentès.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Fuet

Diria que a l'estiu sempre aprenc alguna cosa nova. A la resta d'estacions segurament també, però potser és durant les vacances, quan el tedi fa que les hores siguin més llargues del normal, que paro atenció als detalls, més que res per distreure'm. L'aprenentatge d'enguany va arribar de manera inesperada. Uns coneguts ens van convidar a sopar a casa seva. El meu home i jo vam aparèixer amb una ampolla de vi - Costers del Segre, faltaria més - i un pastís. Ens van fer passar a la terrassa i seure en una taula on hi havia pa amb tomàquet, embotits i alguns capricis. Fins aquí, tot convencional. Extremadament convencional diria. Després del ritual d'obrir el vi, tastar-lo i fer els comentaris de rigor, ens trobàvem amb una llesca de pa amb tomàquet a la mà quan l'amfitriona ens ofereix una mena de fuet acompanyat d'un tasteu això. Estic convençuda que el fuet és una de les aportacions més rellevants que hem fet a la Humanitat. En més d'una ocasió he or...

Per sucar-hi pa

Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó...

Trampa

Els anys que en comptes de crisi hi havia misèria, les dones van inventar la trampa, un record d’infantesa que sobreviu en algunes taules – a la meva, sense anar més lluny. La truita amb trampa va ser un enginy per allargar les menges elementals quan eren escasses. N’hauria de dir cuina creativa d’allò que feien les nostres jaies – o padrines – però ara la creativitat sembla un espai reservat a l’abundància, el glamur i la projecció mediàtica, per això pareix més idoni anomenar-la cuina de subsistència. Es baten ous i s’hi afegeix farina fins a formar una pasta suau sense grumolls, després una mica de julivert picat i alls tendres, si es vol. En una paella, es cou la mescla en forma rodona. Després, es talla a triangles o a daus i es col·loca a la cassola per allargar el tall, de peix o de carn, amb suc. Els ous de la truita es poden canviar per aigua quan la cosa està més que magra. També hi ha versions amb molla de pa remullada amb llet en comptes de farina. He de dir que l’abadej...