Passa al contingut principal

Retrobar la cuina

Treballar, menjar bé i no perdre els nervis és el títol d’un article que vaig escriure fa gairebé nou anys, en una època en què les prioritats eren diferents, quan el temps era un bé molt preuat, i moltes butxaques es podien permetre el luxe de comprar hores de feina domèstica per dedicar-les a l’oci. No renego del contingut d’aquell article, perquè la indústria agroalimentària ha esmerçat esforços en recerca i innovació per presentar als consumidors una oferta de preparacions alimentàries saboroses, fàcils i ràpides de preparar. En aquests moments, però, les preferències han variat a una bona part de les cases. Per això, i perquè veig que les generacions joves pateixen d’una mancança important en la cultura culinària, em permeto demanar a les senyores que veu aixecar el país en èpoques d’escassetat, les que us trencàveu la closca per preparar menges equilibrades – encara que no sabéssiu ben bé la teoria, però la pràctica, carai, la pràctica, que bé que la portàveu! – les que estiràveu els jornals precaris i aconseguíeu, oh meravella, posar cada dia el plat a taula, que ens ensenyeu a fer-ho. Som en una època d’ajustos, i cal ser creatius. No és el pitjor moment de la nostra història, però sí que es fa necessari fer memòria i transmetre com es preparen els menús setmanals amb un pressupost més ajustat. La nostra història gastronòmica és plena d’imaginació i misèria, així que, ara que les coses van bé, però no tant com ens agradaria, serà fàcil que apareguin nous artistes de la cuina, i que llibres fonamentals com La Teca, d’Ignasi Domènech, presideixin la lectura de fogons. I, justament, del cuiner català Ignasi Domènech és una recepta de truita de patates sense ous ni patates, que recull l’historiador Carlos Azcoytia: es frega el fons d’un plat amb un gra d’all, s’hi afegeixen tres o quatre gotes d’oli, sal, quatre cullerades de farina, una culleradeta de bicarbonat, un polsim de pebre blanc en pols, i vuit o deu cullerades d’aigua. Es bat la pasta fins que no hi hagi grumolls, i es deixa reposar deu minuts, de manera que s’obté una equivalència a cinc ous. A part, s’agafa la pela gruixuda de tres taronges, es ratlla la part colorada fins que només queda la blanca, que es talla en trossets petits i aplanats, com si fossin patates. Les peles es posen a bullir dues o tres hores, per matar-ne el gust, s’escorren, se salen i es posen a fregir amb una mica de ceba. Després, es barregen les no-patates amb els no-ous i es fa la truita. Ignasi Domènech, per cert, va publicar La Teca l’any 1924, i va viure fins al 1956, amb la qual cosa va haver de patir, també, els anys negres del segle xx, els 40, quan Néstor Lujan es preguntava quins menús es poden construir en una setmana amb oli, cafè i mongetes seques, o quins plats es poden cuinar amb bacallà, pasta de sopa i sucre blanc. Amb aquestes lectures, segur que retrobarem la cuina i admirarem la creativitat de debò.

Comentaris

  1. Bona recepta la de la truita de patates sense ous ni patates, però potser que comencem en fites una mica menys ambicioses.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Fuet

Diria que a l'estiu sempre aprenc alguna cosa nova. A la resta d'estacions segurament també, però potser és durant les vacances, quan el tedi fa que les hores siguin més llargues del normal, que paro atenció als detalls, més que res per distreure'm. L'aprenentatge d'enguany va arribar de manera inesperada. Uns coneguts ens van convidar a sopar a casa seva. El meu home i jo vam aparèixer amb una ampolla de vi - Costers del Segre, faltaria més - i un pastís. Ens van fer passar a la terrassa i seure en una taula on hi havia pa amb tomàquet, embotits i alguns capricis. Fins aquí, tot convencional. Extremadament convencional diria. Després del ritual d'obrir el vi, tastar-lo i fer els comentaris de rigor, ens trobàvem amb una llesca de pa amb tomàquet a la mà quan l'amfitriona ens ofereix una mena de fuet acompanyat d'un tasteu això. Estic convençuda que el fuet és una de les aportacions més rellevants que hem fet a la Humanitat. En més d'una ocasió he or...

Per sucar-hi pa

Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó...

Trampa

Els anys que en comptes de crisi hi havia misèria, les dones van inventar la trampa, un record d’infantesa que sobreviu en algunes taules – a la meva, sense anar més lluny. La truita amb trampa va ser un enginy per allargar les menges elementals quan eren escasses. N’hauria de dir cuina creativa d’allò que feien les nostres jaies – o padrines – però ara la creativitat sembla un espai reservat a l’abundància, el glamur i la projecció mediàtica, per això pareix més idoni anomenar-la cuina de subsistència. Es baten ous i s’hi afegeix farina fins a formar una pasta suau sense grumolls, després una mica de julivert picat i alls tendres, si es vol. En una paella, es cou la mescla en forma rodona. Després, es talla a triangles o a daus i es col·loca a la cassola per allargar el tall, de peix o de carn, amb suc. Els ous de la truita es poden canviar per aigua quan la cosa està més que magra. També hi ha versions amb molla de pa remullada amb llet en comptes de farina. He de dir que l’abadej...