Retrobar la cuina

Treballar, menjar bé i no perdre els nervis és el títol d’un article que vaig escriure fa gairebé nou anys, en una època en què les prioritats eren diferents, quan el temps era un bé molt preuat, i moltes butxaques es podien permetre el luxe de comprar hores de feina domèstica per dedicar-les a l’oci. No renego del contingut d’aquell article, perquè la indústria agroalimentària ha esmerçat esforços en recerca i innovació per presentar als consumidors una oferta de preparacions alimentàries saboroses, fàcils i ràpides de preparar. En aquests moments, però, les preferències han variat a una bona part de les cases. Per això, i perquè veig que les generacions joves pateixen d’una mancança important en la cultura culinària, em permeto demanar a les senyores que veu aixecar el país en èpoques d’escassetat, les que us trencàveu la closca per preparar menges equilibrades – encara que no sabéssiu ben bé la teoria, però la pràctica, carai, la pràctica, que bé que la portàveu! – les que estiràveu els jornals precaris i aconseguíeu, oh meravella, posar cada dia el plat a taula, que ens ensenyeu a fer-ho. Som en una època d’ajustos, i cal ser creatius. No és el pitjor moment de la nostra història, però sí que es fa necessari fer memòria i transmetre com es preparen els menús setmanals amb un pressupost més ajustat. La nostra història gastronòmica és plena d’imaginació i misèria, així que, ara que les coses van bé, però no tant com ens agradaria, serà fàcil que apareguin nous artistes de la cuina, i que llibres fonamentals com La Teca, d’Ignasi Domènech, presideixin la lectura de fogons. I, justament, del cuiner català Ignasi Domènech és una recepta de truita de patates sense ous ni patates, que recull l’historiador Carlos Azcoytia: es frega el fons d’un plat amb un gra d’all, s’hi afegeixen tres o quatre gotes d’oli, sal, quatre cullerades de farina, una culleradeta de bicarbonat, un polsim de pebre blanc en pols, i vuit o deu cullerades d’aigua. Es bat la pasta fins que no hi hagi grumolls, i es deixa reposar deu minuts, de manera que s’obté una equivalència a cinc ous. A part, s’agafa la pela gruixuda de tres taronges, es ratlla la part colorada fins que només queda la blanca, que es talla en trossets petits i aplanats, com si fossin patates. Les peles es posen a bullir dues o tres hores, per matar-ne el gust, s’escorren, se salen i es posen a fregir amb una mica de ceba. Després, es barregen les no-patates amb els no-ous i es fa la truita. Ignasi Domènech, per cert, va publicar La Teca l’any 1924, i va viure fins al 1956, amb la qual cosa va haver de patir, també, els anys negres del segle xx, els 40, quan Néstor Lujan es preguntava quins menús es poden construir en una setmana amb oli, cafè i mongetes seques, o quins plats es poden cuinar amb bacallà, pasta de sopa i sucre blanc. Amb aquestes lectures, segur que retrobarem la cuina i admirarem la creativitat de debò.