El curs escolar 2000-2001 es va iniciar a la Franja amb un projecte nou, que tenia com a objectiu posar a l’abast dels professionals de l’ensenyament un banc d’activitats culturals en català. Escriptors, músics i altres artistes, tallers, conferències i exposicions eren algunes de les propostes que podien utilitzar els docents per acostar les manifestacions culturals de les comarques catalanoparlants de l’Aragó i de tot el territori lingüístic català als alumnes de les escoles de primària, instituts de secundària i centres d’adults de la Franja, a més de les biblioteques.
El mes de setembre es va eliminar aquest Projecte d’Animació Cultural, que va rebre el nom de Jesús Moncada, a les escoles de la Franja. Ja se n’han fet ressò els diaris.
A més, el director general de Cultura d’Aragó, en una entrevista publicada el 6 de juny d’enguany, es mostra contrari a la intervenció de l’Estat en la cultura amb l’argument que produeix desmoralització i corrupció dels artistes, ja que les subvencions públiques eviten que l’artista s’enfronti als gustos del públic.
Per sort, hi ha economistes que entenen que les tendències de mercat no es poden entendre sense aprofundir en la cultura d’un segment de consumidors. Justament aquesta és una gran aportació de la cultura a les decisions empresarials.
Per sort, molts sabem que no ens estimula allò que ignorem, sinó que ens entusiasmem amb una matèria com més la coneixem. Justament per això, tastem una tapa de literatura, degustem una bona pel·lícula, fem una mossegada a una obra de teatre i, si ens agrada, hi tornem.
En períodes de crisi hi ha ajust de pressupostos, també dels públics, això és una obvietat. Ara bé, les vaques magres representen l’oportunitat de gestionar més acuradament i amb més creativitat els recursos de què disposem, amb els ajustos necessaris, esclar. Hauria de ser també una obvietat que la creativitat no es crea, però sí s’estimula.
Tips com estem tots de sentir a parlar de la necessitat d’innovar en tots els aspectes, hauríem de començar a replicar que la innovació és fruit de la creativitat, i que la cultura n’és la base fonamental que permet desenvolupar aquesta capacitat humana. Per això, el suport públic a les iniciatives culturals s’ha de començar a entendre en termes d’inversió i no de subvenció.
En aquesta línia, amb la desaparició del Projecte Jesús Moncada d’Animació Cultural, no s’han esborrat subvencions, s’han eliminat inversions a la creativitat que, després, es podia convertir en diners a través de la innovació. Perquè, al final, sí, és qüestió de balanços, i la cultura també és rendible.
Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada