Passa al contingut principal

Ordre desordenat

Un dels escrits que més vegades he llegit ha estat el Metàleg Per què es desordenen les coses, de l’antropòleg Gregory Bateson. És planer, senzill i, alhora, profund, perquè les reflexions que hi conté m’acompanyen durant una bona temporada i en molts contextos. Una filla pregunta al seu pare per què les coses es desordenen, si sembla que no hi hagi ningú que es dediqui a remoure-les, sinó més aviat a ordenar-les: pareix que les coses es desordenin soles. El pare explica que hi ha un ordre per a cada persona, i que l’ordre es representa de poques maneres. El desordre, en canvi, disposa d’un marge molt més ampli per manifestar-se. I això és el que em fa l’efecte que passa amb el meu poble, Fraga, i la seva adscripció natural, Lleida: un desordre provocat a base d’ordenacions. A la primeria del segle xix, el poder polític espanyol estava fornit de persones que volien posar ordre, perquè els semblava que seria més eficient governar amb una estructura territorial que respongués a criteris que denominaven racionals. Per això, hi va haver diversos intents de divisió provincial, fins que va arribar la definitiva amb Javier de Burgos. El 1812, quan Catalunya es va annexionar a l’Imperi francès, es va crear el departament de les Boques de l’Ebre, vigent fins al 1814, que comprenia totes les terres regades per l’Ebre, el camp de Tarragona, Fraga i Mequinensa, amb prefectura a Lleida. La divisió provincial espanyola de 1822 va assignar Fraga a Saragossa, tot i que hi va haver discussions, perquè es pretenia crear la província de Barbastre, i que Fraga hi estigués inclosa. El 1833, el decret signat per Javier de Burgos varia la divisió provincial anterior, i estableix que Fraga s’assigna a Osca. El 1842, Fermín Caballero va treballar en una nova ordenació territorial espanyola, que, per les convulsions polítiques del moment, no va arribar a Corts, i que incloïa Fraga i la Llitera a la província de Lleida. Anys més tard, el franquisme va estudiar una divisió territorial fonamentada en les conques fluvials, i el 1966 saltaven les alarmes quan es va conèixer el projecte de creació de la regió de la Vall de l’Ebre, que deslligava Lleida de Catalunya i la incloïa amb l’Aragó. En el meu ordre, en allò que ara se’n diu l’imaginari, els de Fraga anem a Lleida quan al poble no hi ha el que necessitem, i, quan la cosa és grossa, cap a Barcelona. Com que he llegit a Bateson, sé que el meu ordre no és universal. Tot i això, penso que la solució a l’anomenat conflicte sanitari, que reordena els pacients segons criteris provincials, s’hauria de resoldre d’alguna de les dues maneres possibles: que l’Estat pagui el que toca o que Fraga, definitivament, formi part de la província de Lleida. A la fi, tots els ordres són artificials i producte del moment polític que es viu.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Fuet

Diria que a l'estiu sempre aprenc alguna cosa nova. A la resta d'estacions segurament també, però potser és durant les vacances, quan el tedi fa que les hores siguin més llargues del normal, que paro atenció als detalls, més que res per distreure'm. L'aprenentatge d'enguany va arribar de manera inesperada. Uns coneguts ens van convidar a sopar a casa seva. El meu home i jo vam aparèixer amb una ampolla de vi - Costers del Segre, faltaria més - i un pastís. Ens van fer passar a la terrassa i seure en una taula on hi havia pa amb tomàquet, embotits i alguns capricis. Fins aquí, tot convencional. Extremadament convencional diria. Després del ritual d'obrir el vi, tastar-lo i fer els comentaris de rigor, ens trobàvem amb una llesca de pa amb tomàquet a la mà quan l'amfitriona ens ofereix una mena de fuet acompanyat d'un tasteu això. Estic convençuda que el fuet és una de les aportacions més rellevants que hem fet a la Humanitat. En més d'una ocasió he or...

Colònies

Dissabte al migdia. Pugem al cotxe i prenem rumb a la casa de colònies. La meva filla petita està tipa de sortir de convis, i ja va anar de colònies fa un temps. Ara hi torna perquè vol, perquè ha insistit, i ja ens està bé, així que no ens queixem. Preparar la bossa – sempre me n'oblido – és una mena de suplici. Triar la roba, comprar el que falta, marcar-ho tot – tot! – amb el nom. La roba de cada dia, dins una bossa de plàstic, que no calgui remenar per trobar una samarreta: bossa diària, i acabem aviat. Una bossa més de recanvi, no fos cas. Vuit pantalons curts, vuit samarretes, vuit mudes interiors, pijames, impermeable, banyador, xancletes, tovallola, necesser. Un jersei per si de cas. Un altre jersei per si de cas s'embruta el primer. I pantalons llargs, no sigui que faci fresca o calguin per alguna activitat. Vambes. I unes altres vambes també. I llanterna per jugar. Protecció solar, anti-mosquits, anti-polls. Sembla que no hi falta res. El peluix. Fa una estona que he ...

Malentès

Malentès no és el mateix que mal entès, entre altres coses perquè malentès és un substantiu i mal entès està format per un adverbi i un participi, concretament del verb entendre. Exemples que poden donar llum a la diferència serien: això ho tenia mal entès, i ara que m'ho has explicat, ho tinc clar; hi ha hagut un malentès entre nosaltres, i, si en tornem a parlar, potser ho aclarim. També hi ha diferències entre mal de cap i maldecap. El primer, és un mal empipador, com el mal de panxa o el mal d'esquena; el segon, és una preocupació que neguiteja o fa mandra i que en tot cas, si fa mal, és més aviat a l'esperit. El mal de cap, també el maldecap, poden produir patiment. El malentès pot produir maldecap. Tenir mal de cap pot ser motiu per haver mal entès alguna cosa. Quines coses tenen les paraules, segur que per això la paraula, la lletra, que tants malentesos i tants maldecaps poden produir, són també una bona fórmula per a asserenar l'esperit. No hi ha mal que no gua...