Un dels escrits que més vegades he llegit ha estat el Metàleg Per què es desordenen les coses, de l’antropòleg Gregory Bateson. És planer, senzill i, alhora, profund, perquè les reflexions que hi conté m’acompanyen durant una bona temporada i en molts contextos.
Una filla pregunta al seu pare per què les coses es desordenen, si sembla que no hi hagi ningú que es dediqui a remoure-les, sinó més aviat a ordenar-les: pareix que les coses es desordenin soles.
El pare explica que hi ha un ordre per a cada persona, i que l’ordre es representa de poques maneres. El desordre, en canvi, disposa d’un marge molt més ampli per manifestar-se. I això és el que em fa l’efecte que passa amb el meu poble, Fraga, i la seva adscripció natural, Lleida: un desordre provocat a base d’ordenacions.
A la primeria del segle xix, el poder polític espanyol estava fornit de persones que volien posar ordre, perquè els semblava que seria més eficient governar amb una estructura territorial que respongués a criteris que denominaven racionals. Per això, hi va haver diversos intents de divisió provincial, fins que va arribar la definitiva amb Javier de Burgos.
El 1812, quan Catalunya es va annexionar a l’Imperi francès, es va crear el departament de les Boques de l’Ebre, vigent fins al 1814, que comprenia totes les terres regades per l’Ebre, el camp de Tarragona, Fraga i Mequinensa, amb prefectura a Lleida.
La divisió provincial espanyola de 1822 va assignar Fraga a Saragossa, tot i que hi va haver discussions, perquè es pretenia crear la província de Barbastre, i que Fraga hi estigués inclosa.
El 1833, el decret signat per Javier de Burgos varia la divisió provincial anterior, i estableix que Fraga s’assigna a Osca. El 1842, Fermín Caballero va treballar en una nova ordenació territorial espanyola, que, per les convulsions polítiques del moment, no va arribar a Corts, i que incloïa Fraga i la Llitera a la província de Lleida.
Anys més tard, el franquisme va estudiar una divisió territorial fonamentada en les conques fluvials, i el 1966 saltaven les alarmes quan es va conèixer el projecte de creació de la regió de la Vall de l’Ebre, que deslligava Lleida de Catalunya i la incloïa amb l’Aragó.
En el meu ordre, en allò que ara se’n diu l’imaginari, els de Fraga anem a Lleida quan al poble no hi ha el que necessitem, i, quan la cosa és grossa, cap a Barcelona.
Com que he llegit a Bateson, sé que el meu ordre no és universal. Tot i això, penso que la solució a l’anomenat conflicte sanitari, que reordena els pacients segons criteris provincials, s’hauria de resoldre d’alguna de les dues maneres possibles: que l’Estat pagui el que toca o que Fraga, definitivament, formi part de la província de Lleida. A la fi, tots els ordres són artificials i producte del moment polític que es viu.
Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada