L’altre dia vaig viure el primer patiment de la meva filla petita. Té dos anys i mig, i es troba en ple procés de transició del bolquer al bací. Era al vespre, just abans d’anar al llit. S’asseia i s’aixecava de la gibrella compulsivament, jo era davant seu, i l’agafava per la cintura i l’abraçava cada cop. Tenia la mirada desorientada i una expressió de pànic que va evolucionar cap a la sorpresa i, finalment, el plor. Vam celebrar que havia aconseguit una fita important en la seva vida - havia fet caca – i les llàgrimes van desaparèixer en un riure joiós i satisfet. Va patir molt en el trànsit de sobreposar-se al domini del cos, i l’alegria posterior arrossegava encara una mica d’angoixa.
La dignitat humana, diu el Sant Pare, és l’únic capital que paga la pena de salvar, i la meva nena s’inicia en la construcció de la dignitat, que té a veure, diuen, amb l’harmonia entre el cos i l’ànima com a condició per viure en llibertat.
El control del cos, de les apetències, dels desigs, de les emocions, ha estat present en la història del nostre Occident, tant perquè la religió imperant, hereva de la tradició menyspreadora de la carn, adoctrinava contra els impulsos i les emocions que no considerava nobles, com perquè, després, quan la ciència social va erigir-se en norma, va decidir que les passions ofegaven la llibertat.
Des de fa gairebé 30 anys, les persones no tenim una intel•ligència, en tenim moltes. Els americans – concretament un psicòleg, en Howard Gardner -, que ho estudien tot, van disseccionar l’ànima i van arribar a la conclusió que hi ha vuit intel•ligències diferents, una d’elles, la corporal, que no és la del cos, sinó la del control del cos: és l’habilitat per processar el coneixement a través de les sensacions corporals, d’utilitzar el cos per expressar idees i sentiments, amb tot el que suposa de coordinació, equilibri, flexibilitat, elasticitat força o velocitat. És a dir, que el contorsionista, o la costurera, són ésser corporalment intel•ligents, com James Bond o la Isadora Duncan.
El cos continua sent tan talòs com sempre, és la consciència, l’ànima, la que disposa de noblesa i discerniment.
La dignitat, diuen, és una qualitat moral que té a veure amb l’equilibri i el decor, amb la correcció i l’excel•lència en el comportament, però, sobretot, és una conquesta per esdevenir autònoms i lliures. Viure i morir amb dignitat és situar-se en una posició de tria, i escollir allò que ens fa més lliures.
Som en temps convulsos, el cos vol casa, plat i futur, i hi ha ànimes intel•ligents que no tenen poder d’elecció, i la dignitat se’n va a fer punyetes. La reforma laboral que es discuteix, els expedients de regulació d’ocupació, l’atur, la incertesa, són obstacles a l’autonomia i malmeten l’equilibri de cos i ànima. Per això, cada dia més, les consultes dels metges de família són plenes de persones desorientades, que han perdut la senda de la dignitat.
La dignitat humana, diu el Sant Pare, és l’únic capital que paga la pena de salvar, i la meva nena s’inicia en la construcció de la dignitat, que té a veure, diuen, amb l’harmonia entre el cos i l’ànima com a condició per viure en llibertat.
El control del cos, de les apetències, dels desigs, de les emocions, ha estat present en la història del nostre Occident, tant perquè la religió imperant, hereva de la tradició menyspreadora de la carn, adoctrinava contra els impulsos i les emocions que no considerava nobles, com perquè, després, quan la ciència social va erigir-se en norma, va decidir que les passions ofegaven la llibertat.
Des de fa gairebé 30 anys, les persones no tenim una intel•ligència, en tenim moltes. Els americans – concretament un psicòleg, en Howard Gardner -, que ho estudien tot, van disseccionar l’ànima i van arribar a la conclusió que hi ha vuit intel•ligències diferents, una d’elles, la corporal, que no és la del cos, sinó la del control del cos: és l’habilitat per processar el coneixement a través de les sensacions corporals, d’utilitzar el cos per expressar idees i sentiments, amb tot el que suposa de coordinació, equilibri, flexibilitat, elasticitat força o velocitat. És a dir, que el contorsionista, o la costurera, són ésser corporalment intel•ligents, com James Bond o la Isadora Duncan.
El cos continua sent tan talòs com sempre, és la consciència, l’ànima, la que disposa de noblesa i discerniment.
La dignitat, diuen, és una qualitat moral que té a veure amb l’equilibri i el decor, amb la correcció i l’excel•lència en el comportament, però, sobretot, és una conquesta per esdevenir autònoms i lliures. Viure i morir amb dignitat és situar-se en una posició de tria, i escollir allò que ens fa més lliures.
Som en temps convulsos, el cos vol casa, plat i futur, i hi ha ànimes intel•ligents que no tenen poder d’elecció, i la dignitat se’n va a fer punyetes. La reforma laboral que es discuteix, els expedients de regulació d’ocupació, l’atur, la incertesa, són obstacles a l’autonomia i malmeten l’equilibri de cos i ànima. Per això, cada dia més, les consultes dels metges de família són plenes de persones desorientades, que han perdut la senda de la dignitat.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada