Passa al contingut principal

Eva i el foc

Fa un quants milions d’anys, una dona es va posar dempeus i va esgalgar a córrer amb la canalla cap a la cova. Plovia a bots i barrals, i feia un fred que pelava, així que la bona senyora, patidora com una mare, va deixar que l’homo sapiens continués amb l’evolució de l’espècie al ritme que cregués oportú, i, cames ajudeu-me, va arribar al refugi amb els xiquets a coll. I així va ser com va aparèixer el primer cas de bipedisme de la història – o la prehistòria, segons com es miri.
El mal temps va durar massa dies, i tothom estava nerviós. Per acabar-ho d’adobar, l’homo sapiens s’havia estimat més aprofitar per acabar de collir mançanes, i la nostra Eva el donava per perdut, així que els ànims no estaven per tirar coets.
Els xiquets no paraven d’enredar, ara l’un estirava del cabell a l’altre, ara l’altre plorava, com que no hi havia tele, esclar, les hores es feien llargues. La més petita portava tot el matí picant pedra amb un pal. La mare estava dels nervis, i prou feina tenia a pensar què faria de dinar, així que quan van saltar les espurnes i la flameta no s’apagava, en comptes de donar-li una cleca va xisclar: ja ho tinc, faré estofat de mamut! I així va ser com es va descobrir el foc.
En poques setmanes, mare i xiquets van contribuir a fer un pas de gegant per a la Humanitat, sense ser-ne conscients.
Aquesta història que m’acabo d’inventar podria ser ben bé certa. Hi ha gent al món que s’omple la boca cada dia amb petites conquestes, i n’hi ha d’altres que, sense fer soroll, endrecen el país.
Ahir, sense anar més lluny, es va celebrar el dia del treball, que commemora la tasca de l’homo sapiens que es va quedar a collir mançanes. No vull posar en dubte les penúries del pobre home, al bell mig d’una glaciació de dos parells de nassos, que consti! Però paga la pena recordar que va nàixer com a reivindicació dels tres vuit: vuit hores de treball, vuit d’educació i vuit de descans. Carai! I qui s’ocupa de la intendència domèstica, de treure mocs, canviar bolquers i posar ordre familiar?
Com que algú s’havia fet la mateixa pregunta que faig jo ara, fa unes quantes dècades es van inventar el dia de la dona treballadora, per commemorar una data tràgica en què van morir les obreres d’una fàbrica tèxtil de Nova York que reivindicaven millores laborals. Històricament, ha estat una data de lluita pel sufragi universal, per la igualtat salarial, la no discriminació i altres drets. És una mena de jo també sóc sapiens.
Això no treu que hi ha moltes persones invisibles, com l’Eva d’aquest conte, que han fet una important aportació a la nostra història quotidiana, i que no tenen cap dia consagrat, ni tan sols un minut de glòria.
Per això, avui, un diumenge com qualsevol altre, se m’ha ocorregut dedicar-los una estona.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Fuet

Diria que a l'estiu sempre aprenc alguna cosa nova. A la resta d'estacions segurament també, però potser és durant les vacances, quan el tedi fa que les hores siguin més llargues del normal, que paro atenció als detalls, més que res per distreure'm. L'aprenentatge d'enguany va arribar de manera inesperada. Uns coneguts ens van convidar a sopar a casa seva. El meu home i jo vam aparèixer amb una ampolla de vi - Costers del Segre, faltaria més - i un pastís. Ens van fer passar a la terrassa i seure en una taula on hi havia pa amb tomàquet, embotits i alguns capricis. Fins aquí, tot convencional. Extremadament convencional diria. Després del ritual d'obrir el vi, tastar-lo i fer els comentaris de rigor, ens trobàvem amb una llesca de pa amb tomàquet a la mà quan l'amfitriona ens ofereix una mena de fuet acompanyat d'un tasteu això. Estic convençuda que el fuet és una de les aportacions més rellevants que hem fet a la Humanitat. En més d'una ocasió he or...

Per sucar-hi pa

Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó...

Trampa

Els anys que en comptes de crisi hi havia misèria, les dones van inventar la trampa, un record d’infantesa que sobreviu en algunes taules – a la meva, sense anar més lluny. La truita amb trampa va ser un enginy per allargar les menges elementals quan eren escasses. N’hauria de dir cuina creativa d’allò que feien les nostres jaies – o padrines – però ara la creativitat sembla un espai reservat a l’abundància, el glamur i la projecció mediàtica, per això pareix més idoni anomenar-la cuina de subsistència. Es baten ous i s’hi afegeix farina fins a formar una pasta suau sense grumolls, després una mica de julivert picat i alls tendres, si es vol. En una paella, es cou la mescla en forma rodona. Després, es talla a triangles o a daus i es col·loca a la cassola per allargar el tall, de peix o de carn, amb suc. Els ous de la truita es poden canviar per aigua quan la cosa està més que magra. També hi ha versions amb molla de pa remullada amb llet en comptes de farina. He de dir que l’abadej...