Fa un quants milions d’anys, una dona es va posar dempeus i va esgalgar a córrer amb la canalla cap a la cova. Plovia a bots i barrals, i feia un fred que pelava, així que la bona senyora, patidora com una mare, va deixar que l’homo sapiens continués amb l’evolució de l’espècie al ritme que cregués oportú, i, cames ajudeu-me, va arribar al refugi amb els xiquets a coll. I així va ser com va aparèixer el primer cas de bipedisme de la història – o la prehistòria, segons com es miri.
El mal temps va durar massa dies, i tothom estava nerviós. Per acabar-ho d’adobar, l’homo sapiens s’havia estimat més aprofitar per acabar de collir mançanes, i la nostra Eva el donava per perdut, així que els ànims no estaven per tirar coets.
Els xiquets no paraven d’enredar, ara l’un estirava del cabell a l’altre, ara l’altre plorava, com que no hi havia tele, esclar, les hores es feien llargues. La més petita portava tot el matí picant pedra amb un pal. La mare estava dels nervis, i prou feina tenia a pensar què faria de dinar, així que quan van saltar les espurnes i la flameta no s’apagava, en comptes de donar-li una cleca va xisclar: ja ho tinc, faré estofat de mamut! I així va ser com es va descobrir el foc.
En poques setmanes, mare i xiquets van contribuir a fer un pas de gegant per a la Humanitat, sense ser-ne conscients.
Aquesta història que m’acabo d’inventar podria ser ben bé certa. Hi ha gent al món que s’omple la boca cada dia amb petites conquestes, i n’hi ha d’altres que, sense fer soroll, endrecen el país.
Ahir, sense anar més lluny, es va celebrar el dia del treball, que commemora la tasca de l’homo sapiens que es va quedar a collir mançanes. No vull posar en dubte les penúries del pobre home, al bell mig d’una glaciació de dos parells de nassos, que consti! Però paga la pena recordar que va nàixer com a reivindicació dels tres vuit: vuit hores de treball, vuit d’educació i vuit de descans. Carai! I qui s’ocupa de la intendència domèstica, de treure mocs, canviar bolquers i posar ordre familiar?
Com que algú s’havia fet la mateixa pregunta que faig jo ara, fa unes quantes dècades es van inventar el dia de la dona treballadora, per commemorar una data tràgica en què van morir les obreres d’una fàbrica tèxtil de Nova York que reivindicaven millores laborals. Històricament, ha estat una data de lluita pel sufragi universal, per la igualtat salarial, la no discriminació i altres drets. És una mena de jo també sóc sapiens.
Això no treu que hi ha moltes persones invisibles, com l’Eva d’aquest conte, que han fet una important aportació a la nostra història quotidiana, i que no tenen cap dia consagrat, ni tan sols un minut de glòria.
Per això, avui, un diumenge com qualsevol altre, se m’ha ocorregut dedicar-los una estona.
El mal temps va durar massa dies, i tothom estava nerviós. Per acabar-ho d’adobar, l’homo sapiens s’havia estimat més aprofitar per acabar de collir mançanes, i la nostra Eva el donava per perdut, així que els ànims no estaven per tirar coets.
Els xiquets no paraven d’enredar, ara l’un estirava del cabell a l’altre, ara l’altre plorava, com que no hi havia tele, esclar, les hores es feien llargues. La més petita portava tot el matí picant pedra amb un pal. La mare estava dels nervis, i prou feina tenia a pensar què faria de dinar, així que quan van saltar les espurnes i la flameta no s’apagava, en comptes de donar-li una cleca va xisclar: ja ho tinc, faré estofat de mamut! I així va ser com es va descobrir el foc.
En poques setmanes, mare i xiquets van contribuir a fer un pas de gegant per a la Humanitat, sense ser-ne conscients.
Aquesta història que m’acabo d’inventar podria ser ben bé certa. Hi ha gent al món que s’omple la boca cada dia amb petites conquestes, i n’hi ha d’altres que, sense fer soroll, endrecen el país.
Ahir, sense anar més lluny, es va celebrar el dia del treball, que commemora la tasca de l’homo sapiens que es va quedar a collir mançanes. No vull posar en dubte les penúries del pobre home, al bell mig d’una glaciació de dos parells de nassos, que consti! Però paga la pena recordar que va nàixer com a reivindicació dels tres vuit: vuit hores de treball, vuit d’educació i vuit de descans. Carai! I qui s’ocupa de la intendència domèstica, de treure mocs, canviar bolquers i posar ordre familiar?
Com que algú s’havia fet la mateixa pregunta que faig jo ara, fa unes quantes dècades es van inventar el dia de la dona treballadora, per commemorar una data tràgica en què van morir les obreres d’una fàbrica tèxtil de Nova York que reivindicaven millores laborals. Històricament, ha estat una data de lluita pel sufragi universal, per la igualtat salarial, la no discriminació i altres drets. És una mena de jo també sóc sapiens.
Això no treu que hi ha moltes persones invisibles, com l’Eva d’aquest conte, que han fet una important aportació a la nostra història quotidiana, i que no tenen cap dia consagrat, ni tan sols un minut de glòria.
Per això, avui, un diumenge com qualsevol altre, se m’ha ocorregut dedicar-los una estona.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada