Hi havia una vegada un rei juganer que va plantejar un enigma als tres consellers savis que tenia. Si l’encertaven, continuarien amb la feina, si no, la perdrien.
El rei va posar els tres savis en filera índia, i els va ensenyar tres barrets blancs i dos de negres. Posaria un barret a cada cap, de manera que només poguessin veure el barret que portava el del davant: el primer savi no veuria cap barret, el segon, en veuria un, i el tercer, dos.
El joc consistia a esbrinar de quin color era el barret que portaven. Si un d’ells s’equivocava, anaven tots al carrer.
El rei els va posar els tres barrets blancs i va preguntar a l’últim savi de la filera, que no va dir res. El segon també va callar. El primer, de seguida va respondre: blanc! Com ho saps? Va etzibar el rei. Fàcil, majestat. Hi ha tres barrets blancs i dos de negres. Si el tercer savi hagués vist dos barrets negres, hagués contestat que el seu era blanc, sense dubtar-ne. Com que no va contestar, hi ha dues possibilitats: va veure dos barrets blancs, i, per tant, el meu és blanc, o en va veure un de blanc i un de negre.
En aquest segon cas, qui porta el negre? Si el meu hagués estat el negre, el segon l’hagués vist i hauria pensat que si ell també el portés negre l’últim no hagués tingut dubtes. Per tant, o bé ell el portava blanc o bé el portava negre. Si ell també en portés un de negre, l’últim hagués respost blanc sense vacil•lar, i com que tots dos van tenir dubtes, el meu havia de ser blanc.
Tots tres eren savis, però només un estava en situació de respondre correctament. Tots tres eren savis, i la saviesa va fer que el tercer i el segon callessin perquè el primer pogués resoldre l’enigma.
A més, el rei havia introduït un sistema de cooperació entre els tres savis que consistia a condemnar-los a tots si un d’ells errava. No s’hi valia mentir!
Deia Maquiavel que els éssers humans es divideixen en tres grups: els que pensen, els que no pensen però són capaços d’entendre els que pensen, i els que ni pensen ni entenen.
Maquiavel defensava la necessitat d’un lideratge fort, d’un estadista que sabés enfrontar-se als problemes per resoldre’ls abans que no fossin massa grans. Un líder massa tou o massa preocupat per ell mateix podia portar el grup al desordre i a la desorientació, en canvi, un líder ferm, que posés per davant els problemes del grup abans que els propis podia portar el grup pel camí de l’èxit.
Tants caps, tants barrets és una frase que va fer famosa en Serafí Pitarra, poeta i dramaturg barceloní. Ve a dir que cadascú ha de pagar segons la despesa feta.
Ara que Catalunya es troba davant d’un problema previsible, callar o lluitar, més que mai cal que cadascú es posi el barret que li toqui, blanc o negre, de savi o d’interpretador, i tirem endavant en el camí de l’èxit.
Cal, això sí, que fem cas del missatge de Maquiavel: lideratge prou fort per saber on volem anar. Sense embuts.
El rei va posar els tres savis en filera índia, i els va ensenyar tres barrets blancs i dos de negres. Posaria un barret a cada cap, de manera que només poguessin veure el barret que portava el del davant: el primer savi no veuria cap barret, el segon, en veuria un, i el tercer, dos.
El joc consistia a esbrinar de quin color era el barret que portaven. Si un d’ells s’equivocava, anaven tots al carrer.
El rei els va posar els tres barrets blancs i va preguntar a l’últim savi de la filera, que no va dir res. El segon també va callar. El primer, de seguida va respondre: blanc! Com ho saps? Va etzibar el rei. Fàcil, majestat. Hi ha tres barrets blancs i dos de negres. Si el tercer savi hagués vist dos barrets negres, hagués contestat que el seu era blanc, sense dubtar-ne. Com que no va contestar, hi ha dues possibilitats: va veure dos barrets blancs, i, per tant, el meu és blanc, o en va veure un de blanc i un de negre.
En aquest segon cas, qui porta el negre? Si el meu hagués estat el negre, el segon l’hagués vist i hauria pensat que si ell també el portés negre l’últim no hagués tingut dubtes. Per tant, o bé ell el portava blanc o bé el portava negre. Si ell també en portés un de negre, l’últim hagués respost blanc sense vacil•lar, i com que tots dos van tenir dubtes, el meu havia de ser blanc.
Tots tres eren savis, però només un estava en situació de respondre correctament. Tots tres eren savis, i la saviesa va fer que el tercer i el segon callessin perquè el primer pogués resoldre l’enigma.
A més, el rei havia introduït un sistema de cooperació entre els tres savis que consistia a condemnar-los a tots si un d’ells errava. No s’hi valia mentir!
Deia Maquiavel que els éssers humans es divideixen en tres grups: els que pensen, els que no pensen però són capaços d’entendre els que pensen, i els que ni pensen ni entenen.
Maquiavel defensava la necessitat d’un lideratge fort, d’un estadista que sabés enfrontar-se als problemes per resoldre’ls abans que no fossin massa grans. Un líder massa tou o massa preocupat per ell mateix podia portar el grup al desordre i a la desorientació, en canvi, un líder ferm, que posés per davant els problemes del grup abans que els propis podia portar el grup pel camí de l’èxit.
Tants caps, tants barrets és una frase que va fer famosa en Serafí Pitarra, poeta i dramaturg barceloní. Ve a dir que cadascú ha de pagar segons la despesa feta.
Ara que Catalunya es troba davant d’un problema previsible, callar o lluitar, més que mai cal que cadascú es posi el barret que li toqui, blanc o negre, de savi o d’interpretador, i tirem endavant en el camí de l’èxit.
Cal, això sí, que fem cas del missatge de Maquiavel: lideratge prou fort per saber on volem anar. Sense embuts.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada