Sóc miop des de que tenia set o vuit anys, i en fa més de trenta-cinc que no hi veig a qualsevol distància. Per entendre’ns, tinc una visió curta de les coses, i per al mig i llarg termini necessito una pròtesi que m’ajudi a reordenar la llum.
Les ulleres m’han facilitat el gaudi d’un punt de vista més enllà del context immediat, i han arribat a formar part del meu cos, de mi, de la mateixa manera que en forma part un dit, un colze o el nas.
Ara que he traspassat alguna frontera, els ulls s’han tornat una mica rígids, han perdut la flexibilitat de l’infant i s’acosten a la intransigència madura. Em costa enfocar la vista quan he de canviar de sobte la mirada d’un horitzó proper a un de més allunyat. Si llegeixo, em fan nosa les lents, i si miro la pantalla de l’ordinador, les necessito per saber què hi ha escrit. Em calen ulleres per anar pel carrer, per reconèixer la gent i el camí, però em molesten quan he de tallar les ungles a les meves filles o em volen ensenyar on s’han fet mal.
Fa uns dies, l’oculista em va dir que invertim la major part del temps en la visió a llarga distància. Em vaig quedar parada, perquè creia que jo era com qualsevol altra persona, que no té cap problema per mirar-se el melic, però li cal un cop de mà per adonar-se que hi ha algú més a l’exterior de la pell pròpia. I va resultar que l’important era el més enllà.
Escric això en dues parts, una abans i una altra després d’una intervenció que m’ha permès deixar de banda unes companyes de viatge generoses fins ara, que només demanaven una mica de baf i un tros de paper de tant de tant. Les trobo a faltar, què voleu que us digui. Cada matí, quan sona el despertador, el tanco i allargo la mà per buscar-les. No hi són. Les he deixat colgades entre altres coses que un dia van fer servei i que ara s’han tornat inútils.
Em sorprenc encara quan passejo i puc interpretar les lletres que abans s’amagaven entre llums difuses de colors incerts. I sense crosses.
Llavors, trapelleries del sistema de pensament, recordo una periodista que vaig tenir l’honor de conèixer fa uns anys, l’Ana, una de les millors plomes del país veí – així ho reconeixen alguns manuals de l’ofici. Em deia que la llibertat és allò que hi ha darrere del mur, que hi ha qui mai no l’ha vist – el mur – i hi ha qui s’ha quedat paralitzat enmig de l’escalada. Quan algú aconsegueix saltar a l’altra banda, descobreix un món dur, però increïblement engrescador, on tu i només tu ets l’amo de la teva vida.
No he saltat el mur, a dures penes una totxana mal posada, però he deixat enrere un capítol de dependència, i ara surto enfora alliberada d’una esclavitud petita, esclavitud a la fi. I, la veritat, he de dir que més enllà del melic es veu molt bé.
Les ulleres m’han facilitat el gaudi d’un punt de vista més enllà del context immediat, i han arribat a formar part del meu cos, de mi, de la mateixa manera que en forma part un dit, un colze o el nas.
Ara que he traspassat alguna frontera, els ulls s’han tornat una mica rígids, han perdut la flexibilitat de l’infant i s’acosten a la intransigència madura. Em costa enfocar la vista quan he de canviar de sobte la mirada d’un horitzó proper a un de més allunyat. Si llegeixo, em fan nosa les lents, i si miro la pantalla de l’ordinador, les necessito per saber què hi ha escrit. Em calen ulleres per anar pel carrer, per reconèixer la gent i el camí, però em molesten quan he de tallar les ungles a les meves filles o em volen ensenyar on s’han fet mal.
Fa uns dies, l’oculista em va dir que invertim la major part del temps en la visió a llarga distància. Em vaig quedar parada, perquè creia que jo era com qualsevol altra persona, que no té cap problema per mirar-se el melic, però li cal un cop de mà per adonar-se que hi ha algú més a l’exterior de la pell pròpia. I va resultar que l’important era el més enllà.
Escric això en dues parts, una abans i una altra després d’una intervenció que m’ha permès deixar de banda unes companyes de viatge generoses fins ara, que només demanaven una mica de baf i un tros de paper de tant de tant. Les trobo a faltar, què voleu que us digui. Cada matí, quan sona el despertador, el tanco i allargo la mà per buscar-les. No hi són. Les he deixat colgades entre altres coses que un dia van fer servei i que ara s’han tornat inútils.
Em sorprenc encara quan passejo i puc interpretar les lletres que abans s’amagaven entre llums difuses de colors incerts. I sense crosses.
Llavors, trapelleries del sistema de pensament, recordo una periodista que vaig tenir l’honor de conèixer fa uns anys, l’Ana, una de les millors plomes del país veí – així ho reconeixen alguns manuals de l’ofici. Em deia que la llibertat és allò que hi ha darrere del mur, que hi ha qui mai no l’ha vist – el mur – i hi ha qui s’ha quedat paralitzat enmig de l’escalada. Quan algú aconsegueix saltar a l’altra banda, descobreix un món dur, però increïblement engrescador, on tu i només tu ets l’amo de la teva vida.
No he saltat el mur, a dures penes una totxana mal posada, però he deixat enrere un capítol de dependència, i ara surto enfora alliberada d’una esclavitud petita, esclavitud a la fi. I, la veritat, he de dir que més enllà del melic es veu molt bé.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada