L’altre dia, un conegut es va fer una ressonància magnètica després d’un accident lleu. La prova no tindria més interès si no fos que li van detectar un tros de metall al turmell. Li van preguntar si en algun moment de la vida li havien incrustat alguna pròtesi, i en dir que no, que mai ningú no havia manipulat res de res del cos, va aparèixer en l’horitzó la voluptuosa i flamant dimensió desconeguda. L’aparell funcionava a la perfecció, el turmell no havia sofert cap tipus d’intervenció, no hi havia cap senyal a la pell, i la imatge projectava un tros de metall allotjat a l’os de la grandària d’una moneda de 20 cèntims.
Es van repetir les proves en un altre centre, amb una altra màquina i un altre controlador, i els 20 cèntims van tornar a aparèixer. A hores d’ara, ningú no sap de què li venen a aquest noi les vel•leïtats biòniques.
M’ho explicava mentre buscàvem un restaurant alternatiu per dinar (ens vam trobar el rètol “es traspassa” dues vegades). Només se m’ocorre que, quan vas nàixer, en comptes de donar-te un pa perquè el portessis sota el braç, et donessin diners i t’espavilessis, o que hagis estat abduït pels extraterrestres, li vaig dir. I així va quedar la cosa, vista per a sentència.
A l’arribar al despatx, vaig trobar un correu del meu home. M’enviava la notícia de l’estiu, que a un senyor li havien trobat un pèsol germinat al pulmó. Mira que allà on viu el bon home hi ha terreny de sobres, però el cos havia decidit fer una concessió a l’agricultura experimental: tothom disposa d’un hivernacle a temperatura i humitat constants a dins seu, i utilitzar-lo és la més alta expressió de sobirania alimentària.
Faig un cop d’ull a la premsa, i llegeixo que els tribunals civils han emès sentència sobre les obres d’art del litigi entre Lleida i Barbastre – Montsó. Amplio l’espectre periodístic, i trobo un munt de gent que escriu sobre l’imperialisme català, l’espoli, el colonialisme i etcètera.
Fa temps que vaig opinar públicament sobre aquesta qüestió. En el meu entendre, hi ha un error que s’arrossega des de bon començament, i és l’actitud de totes les parts, quan van decidir tibar de la corda. No hi ha hagut ganes de trobar solucions raonables o, almenys, jo no en tinc coneixement.
L’opció de retornar les obres a les parròquies d’origen quan això fos possible i crear una subseu del Museu Diocesà de Lleida en algun dels municipis que havien format part de la Diòcesi de Lleida i ara es troben adscrit a Barbastre- Montsó no s’ha pres mai seriosament.
Ignoro quin serà el futur de la moneda de 20 cèntims. Desconec si el senyor del pèsol ha decidit muntar una parada de verdura al mercat del seu poble. Però sé que, novament, entre Lleida i Barbastre, la Franja és la més oblidada, per molt que tothom la porti a la boca.
Es van repetir les proves en un altre centre, amb una altra màquina i un altre controlador, i els 20 cèntims van tornar a aparèixer. A hores d’ara, ningú no sap de què li venen a aquest noi les vel•leïtats biòniques.
M’ho explicava mentre buscàvem un restaurant alternatiu per dinar (ens vam trobar el rètol “es traspassa” dues vegades). Només se m’ocorre que, quan vas nàixer, en comptes de donar-te un pa perquè el portessis sota el braç, et donessin diners i t’espavilessis, o que hagis estat abduït pels extraterrestres, li vaig dir. I així va quedar la cosa, vista per a sentència.
A l’arribar al despatx, vaig trobar un correu del meu home. M’enviava la notícia de l’estiu, que a un senyor li havien trobat un pèsol germinat al pulmó. Mira que allà on viu el bon home hi ha terreny de sobres, però el cos havia decidit fer una concessió a l’agricultura experimental: tothom disposa d’un hivernacle a temperatura i humitat constants a dins seu, i utilitzar-lo és la més alta expressió de sobirania alimentària.
Faig un cop d’ull a la premsa, i llegeixo que els tribunals civils han emès sentència sobre les obres d’art del litigi entre Lleida i Barbastre – Montsó. Amplio l’espectre periodístic, i trobo un munt de gent que escriu sobre l’imperialisme català, l’espoli, el colonialisme i etcètera.
Fa temps que vaig opinar públicament sobre aquesta qüestió. En el meu entendre, hi ha un error que s’arrossega des de bon començament, i és l’actitud de totes les parts, quan van decidir tibar de la corda. No hi ha hagut ganes de trobar solucions raonables o, almenys, jo no en tinc coneixement.
L’opció de retornar les obres a les parròquies d’origen quan això fos possible i crear una subseu del Museu Diocesà de Lleida en algun dels municipis que havien format part de la Diòcesi de Lleida i ara es troben adscrit a Barbastre- Montsó no s’ha pres mai seriosament.
Ignoro quin serà el futur de la moneda de 20 cèntims. Desconec si el senyor del pèsol ha decidit muntar una parada de verdura al mercat del seu poble. Però sé que, novament, entre Lleida i Barbastre, la Franja és la més oblidada, per molt que tothom la porti a la boca.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada