Passa al contingut principal

Sóc propietària, sí

Una setmana dedicada a la meva persona. Quin plaer! He anat a la perruqueria, a arreglar-me el color, i he deixat que el perruquer fos creatiu amb el cabell. M’han depilat, m’han fet una neteja de cutis, pedicura, manicura i, finalment, un parell de sessions d’UVA, per agafar bon to.
He cuidat també l’alimentació: fruita i verdura abundant, més peix que carn, res d’àpats flatulents, molta aigua i una caminada diària a bon pas.
Faig molt de goig, la veritat. I només en una setmana! A vegades m’entren ganes de continuar així per temps indefinit, vaja, com aquell que diu, per sempre, però no, no, tanta salut sense objectiu no és bona. De tant en tant, una temptació fa la vida més agradable.
M’he comprat un vestit elegant, unes sabates i una bossa de mà, tot de conjunt, clàssic però amb una pinzellada així com no t’equivoquis, puc ser més interessant del que sembla a primera vista.
La feinada paga la pena, perquè cada dia no vaig a una Junta General d’Accionistes! D’aquí a pocs dies, assistiré a la primera reunió amb la resta de socis de la companyia.
Sapigueu que sóc propietària d’una acció d’una gran entitat financera d’aquest país, i això em dóna dret a participar, amb els altres propietaris, en la trobada anual per parlar de les nostres coses, de com van els números, què farem amb els beneficis, quins guanys tindrem l’any que ve, i tot això. El president de la companyia ens repartirà regals, és molt bona persona, encara no el conec, però estic segura que ho és: quan he trucat per confirmar que hi aniria, una senyoreta m’ha dit que el president havia reservat un present per a mi. I encara no ens coneixem!
Les meves amigues, que són unes envejoses, tot s’ha de dir, i no són propietàries, em punxen perquè faci preguntes en el torn obert de paraula. Que demani si és veritat que la companyia ha de tornar els diners que li va donar l’Estat, que quin és el tipus d’interès, que si la companyia va comprar bona part del deute públic del país per finançar-lo i a veure com sortiran els comptes, que si l’endeutament de l’Estat ultrapassa en escreix la ratio del PIB que fixa la Unió Europea... I a mi què m’importa tot això, si no ho entenc! Jo vaig a la trobada a conèixer els meus socis i a passar un dia diferent. Però elles no paren d’incordiar. N’hi ha una que m’altera especialment. És funcionària, i diu que li correspon una acció perquè li rebaixen el salari per finançar els bancs. En què quedem? Els bancs financen el país, o el país finança els bancs? La veritat, són insuportables. I tot perquè jo sóc propietària i elles no. Doncs haver comprat una acció, com vaig fer jo, que tampoc no és tan difícil!
Sort que aviat passaré una jornada amb els meus, amb la gent com jo, persones d’ordre, que fem rutllar l’economia invertint els nostres diners en empreses sòlides i pensant en un futur pròsper per a les generacions del futur.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Fuet

Diria que a l'estiu sempre aprenc alguna cosa nova. A la resta d'estacions segurament també, però potser és durant les vacances, quan el tedi fa que les hores siguin més llargues del normal, que paro atenció als detalls, més que res per distreure'm. L'aprenentatge d'enguany va arribar de manera inesperada. Uns coneguts ens van convidar a sopar a casa seva. El meu home i jo vam aparèixer amb una ampolla de vi - Costers del Segre, faltaria més - i un pastís. Ens van fer passar a la terrassa i seure en una taula on hi havia pa amb tomàquet, embotits i alguns capricis. Fins aquí, tot convencional. Extremadament convencional diria. Després del ritual d'obrir el vi, tastar-lo i fer els comentaris de rigor, ens trobàvem amb una llesca de pa amb tomàquet a la mà quan l'amfitriona ens ofereix una mena de fuet acompanyat d'un tasteu això. Estic convençuda que el fuet és una de les aportacions més rellevants que hem fet a la Humanitat. En més d'una ocasió he or...

Per sucar-hi pa

Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó...

Trampa

Els anys que en comptes de crisi hi havia misèria, les dones van inventar la trampa, un record d’infantesa que sobreviu en algunes taules – a la meva, sense anar més lluny. La truita amb trampa va ser un enginy per allargar les menges elementals quan eren escasses. N’hauria de dir cuina creativa d’allò que feien les nostres jaies – o padrines – però ara la creativitat sembla un espai reservat a l’abundància, el glamur i la projecció mediàtica, per això pareix més idoni anomenar-la cuina de subsistència. Es baten ous i s’hi afegeix farina fins a formar una pasta suau sense grumolls, després una mica de julivert picat i alls tendres, si es vol. En una paella, es cou la mescla en forma rodona. Després, es talla a triangles o a daus i es col·loca a la cassola per allargar el tall, de peix o de carn, amb suc. Els ous de la truita es poden canviar per aigua quan la cosa està més que magra. També hi ha versions amb molla de pa remullada amb llet en comptes de farina. He de dir que l’abadej...