Una setmana dedicada a la meva persona. Quin plaer! He anat a la perruqueria, a arreglar-me el color, i he deixat que el perruquer fos creatiu amb el cabell. M’han depilat, m’han fet una neteja de cutis, pedicura, manicura i, finalment, un parell de sessions d’UVA, per agafar bon to.
He cuidat també l’alimentació: fruita i verdura abundant, més peix que carn, res d’àpats flatulents, molta aigua i una caminada diària a bon pas.
Faig molt de goig, la veritat. I només en una setmana! A vegades m’entren ganes de continuar així per temps indefinit, vaja, com aquell que diu, per sempre, però no, no, tanta salut sense objectiu no és bona. De tant en tant, una temptació fa la vida més agradable.
M’he comprat un vestit elegant, unes sabates i una bossa de mà, tot de conjunt, clàssic però amb una pinzellada així com no t’equivoquis, puc ser més interessant del que sembla a primera vista.
La feinada paga la pena, perquè cada dia no vaig a una Junta General d’Accionistes! D’aquí a pocs dies, assistiré a la primera reunió amb la resta de socis de la companyia.
Sapigueu que sóc propietària d’una acció d’una gran entitat financera d’aquest país, i això em dóna dret a participar, amb els altres propietaris, en la trobada anual per parlar de les nostres coses, de com van els números, què farem amb els beneficis, quins guanys tindrem l’any que ve, i tot això. El president de la companyia ens repartirà regals, és molt bona persona, encara no el conec, però estic segura que ho és: quan he trucat per confirmar que hi aniria, una senyoreta m’ha dit que el president havia reservat un present per a mi. I encara no ens coneixem!
Les meves amigues, que són unes envejoses, tot s’ha de dir, i no són propietàries, em punxen perquè faci preguntes en el torn obert de paraula. Que demani si és veritat que la companyia ha de tornar els diners que li va donar l’Estat, que quin és el tipus d’interès, que si la companyia va comprar bona part del deute públic del país per finançar-lo i a veure com sortiran els comptes, que si l’endeutament de l’Estat ultrapassa en escreix la ratio del PIB que fixa la Unió Europea... I a mi què m’importa tot això, si no ho entenc! Jo vaig a la trobada a conèixer els meus socis i a passar un dia diferent. Però elles no paren d’incordiar. N’hi ha una que m’altera especialment. És funcionària, i diu que li correspon una acció perquè li rebaixen el salari per finançar els bancs. En què quedem? Els bancs financen el país, o el país finança els bancs? La veritat, són insuportables. I tot perquè jo sóc propietària i elles no. Doncs haver comprat una acció, com vaig fer jo, que tampoc no és tan difícil!
Sort que aviat passaré una jornada amb els meus, amb la gent com jo, persones d’ordre, que fem rutllar l’economia invertint els nostres diners en empreses sòlides i pensant en un futur pròsper per a les generacions del futur.
He cuidat també l’alimentació: fruita i verdura abundant, més peix que carn, res d’àpats flatulents, molta aigua i una caminada diària a bon pas.
Faig molt de goig, la veritat. I només en una setmana! A vegades m’entren ganes de continuar així per temps indefinit, vaja, com aquell que diu, per sempre, però no, no, tanta salut sense objectiu no és bona. De tant en tant, una temptació fa la vida més agradable.
M’he comprat un vestit elegant, unes sabates i una bossa de mà, tot de conjunt, clàssic però amb una pinzellada així com no t’equivoquis, puc ser més interessant del que sembla a primera vista.
La feinada paga la pena, perquè cada dia no vaig a una Junta General d’Accionistes! D’aquí a pocs dies, assistiré a la primera reunió amb la resta de socis de la companyia.
Sapigueu que sóc propietària d’una acció d’una gran entitat financera d’aquest país, i això em dóna dret a participar, amb els altres propietaris, en la trobada anual per parlar de les nostres coses, de com van els números, què farem amb els beneficis, quins guanys tindrem l’any que ve, i tot això. El president de la companyia ens repartirà regals, és molt bona persona, encara no el conec, però estic segura que ho és: quan he trucat per confirmar que hi aniria, una senyoreta m’ha dit que el president havia reservat un present per a mi. I encara no ens coneixem!
Les meves amigues, que són unes envejoses, tot s’ha de dir, i no són propietàries, em punxen perquè faci preguntes en el torn obert de paraula. Que demani si és veritat que la companyia ha de tornar els diners que li va donar l’Estat, que quin és el tipus d’interès, que si la companyia va comprar bona part del deute públic del país per finançar-lo i a veure com sortiran els comptes, que si l’endeutament de l’Estat ultrapassa en escreix la ratio del PIB que fixa la Unió Europea... I a mi què m’importa tot això, si no ho entenc! Jo vaig a la trobada a conèixer els meus socis i a passar un dia diferent. Però elles no paren d’incordiar. N’hi ha una que m’altera especialment. És funcionària, i diu que li correspon una acció perquè li rebaixen el salari per finançar els bancs. En què quedem? Els bancs financen el país, o el país finança els bancs? La veritat, són insuportables. I tot perquè jo sóc propietària i elles no. Doncs haver comprat una acció, com vaig fer jo, que tampoc no és tan difícil!
Sort que aviat passaré una jornada amb els meus, amb la gent com jo, persones d’ordre, que fem rutllar l’economia invertint els nostres diners en empreses sòlides i pensant en un futur pròsper per a les generacions del futur.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada