I ara què

Un matí, una tarda, un migdia - sembla que això passa a qualsevol hora - quan a primera vista les coses són al seu lloc i la vida proporciona tantes satisfaccions com pot, que tampoc no cal demanar la lluna, arriba des del fons més profund de les entranyes una sensació freda: em faig gran sense adonar-me’n.
I ara a què ve això? Tinc dues alternatives, penso, endinsar-me en el camí de la reflexió sobre el pas del temps i la lleugeresa de l’existència i preguntar-me si la felicitat és una circumstància o un objectiu a assolir, o bé fer un cafè.
Decideixo fer un cafè i espolsar la mala llet sobre algú que no té més culpa que ser al mig o al costat en aquell moment precís.
La tardor, o la tardagor, com diem al meu poble, és bastant insuportable, els dies es fan curts i el sol perd força. Si, a més, hi afegim la cegallosa - boira en diuen alguns - llavors la visió de qualsevol cosa ha de ser, per pèsols, entelada i enterbolida.
L’hivern que acaba de començar, i que arriba, com sempre, entre fums fums i raïm, enceta la via que ha de portar a una nova primavera de llum i de colors (demano perdó per aquest paràgraf, i només puc argumentar al meu favor que darrerament faig zàping i veig programes inconfessables).
I ara què, em pregunto, després de l’esbroncada al company de feina que no tenia més culpa que prendre un tallat mentre jo em desempallegava de la mala bava sobrevinguda amb el qui sóc i què faig aquí.
Doncs ara, a muntar un club de fumadors amb els companys de viatge que encara no han pres la decisió d’abandonar un vici que engreixa les arques públiques.
La tria no serà fàcil, perquè ser fumador no és sinònim de ser bon conversador. És cert que fumar sol, com beure sol, és trist, llevat del cas que s’aprofiti per escriure un article - o una novel•la, o fins i tot la llista de la compra - perquè llavors forma part del decorat. És cert que fumar és un vici social, en termes generals, però això no vol dir que qualsevol serveixi per compartir fums.
Hauré d’escarrassar-me a trobar gent prou emprenedora per crear un club on, a més de cremar, es pugui xerrar de temes interessants, com ara per què les aixetes tenen l’aigua calenta cap a l’esquerra i són de color vermell, i l’aigua freda és cap a la dreta i de color blau? Això és així a tots els països del món? Hi ha algú que disposi d’un estudi de camp sobre la matèria?
Altres qüestions que també m’interessen són per què els enòlegs parlen de gustos estrafolaris, com la sorra humida de la platja, la caca de gos o els calçotets adolescents. Han tastat tots aquests productes per parlar-ne amb tanta propietat? Pot ser bo un vi que tingui gust de caca de gos? De quina raça és el gos?
Els lectors amants d’aquests temes o similars, fumadors i amb temps lliure, poden enviar les seves candidatures.