Passa al contingut principal

I ara què

Un matí, una tarda, un migdia - sembla que això passa a qualsevol hora - quan a primera vista les coses són al seu lloc i la vida proporciona tantes satisfaccions com pot, que tampoc no cal demanar la lluna, arriba des del fons més profund de les entranyes una sensació freda: em faig gran sense adonar-me’n.
I ara a què ve això? Tinc dues alternatives, penso, endinsar-me en el camí de la reflexió sobre el pas del temps i la lleugeresa de l’existència i preguntar-me si la felicitat és una circumstància o un objectiu a assolir, o bé fer un cafè.
Decideixo fer un cafè i espolsar la mala llet sobre algú que no té més culpa que ser al mig o al costat en aquell moment precís.
La tardor, o la tardagor, com diem al meu poble, és bastant insuportable, els dies es fan curts i el sol perd força. Si, a més, hi afegim la cegallosa - boira en diuen alguns - llavors la visió de qualsevol cosa ha de ser, per pèsols, entelada i enterbolida.
L’hivern que acaba de començar, i que arriba, com sempre, entre fums fums i raïm, enceta la via que ha de portar a una nova primavera de llum i de colors (demano perdó per aquest paràgraf, i només puc argumentar al meu favor que darrerament faig zàping i veig programes inconfessables).
I ara què, em pregunto, després de l’esbroncada al company de feina que no tenia més culpa que prendre un tallat mentre jo em desempallegava de la mala bava sobrevinguda amb el qui sóc i què faig aquí.
Doncs ara, a muntar un club de fumadors amb els companys de viatge que encara no han pres la decisió d’abandonar un vici que engreixa les arques públiques.
La tria no serà fàcil, perquè ser fumador no és sinònim de ser bon conversador. És cert que fumar sol, com beure sol, és trist, llevat del cas que s’aprofiti per escriure un article - o una novel•la, o fins i tot la llista de la compra - perquè llavors forma part del decorat. És cert que fumar és un vici social, en termes generals, però això no vol dir que qualsevol serveixi per compartir fums.
Hauré d’escarrassar-me a trobar gent prou emprenedora per crear un club on, a més de cremar, es pugui xerrar de temes interessants, com ara per què les aixetes tenen l’aigua calenta cap a l’esquerra i són de color vermell, i l’aigua freda és cap a la dreta i de color blau? Això és així a tots els països del món? Hi ha algú que disposi d’un estudi de camp sobre la matèria?
Altres qüestions que també m’interessen són per què els enòlegs parlen de gustos estrafolaris, com la sorra humida de la platja, la caca de gos o els calçotets adolescents. Han tastat tots aquests productes per parlar-ne amb tanta propietat? Pot ser bo un vi que tingui gust de caca de gos? De quina raça és el gos?
Els lectors amants d’aquests temes o similars, fumadors i amb temps lliure, poden enviar les seves candidatures.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Fuet

Diria que a l'estiu sempre aprenc alguna cosa nova. A la resta d'estacions segurament també, però potser és durant les vacances, quan el tedi fa que les hores siguin més llargues del normal, que paro atenció als detalls, més que res per distreure'm. L'aprenentatge d'enguany va arribar de manera inesperada. Uns coneguts ens van convidar a sopar a casa seva. El meu home i jo vam aparèixer amb una ampolla de vi - Costers del Segre, faltaria més - i un pastís. Ens van fer passar a la terrassa i seure en una taula on hi havia pa amb tomàquet, embotits i alguns capricis. Fins aquí, tot convencional. Extremadament convencional diria. Després del ritual d'obrir el vi, tastar-lo i fer els comentaris de rigor, ens trobàvem amb una llesca de pa amb tomàquet a la mà quan l'amfitriona ens ofereix una mena de fuet acompanyat d'un tasteu això. Estic convençuda que el fuet és una de les aportacions més rellevants que hem fet a la Humanitat. En més d'una ocasió he or...

Colònies

Dissabte al migdia. Pugem al cotxe i prenem rumb a la casa de colònies. La meva filla petita està tipa de sortir de convis, i ja va anar de colònies fa un temps. Ara hi torna perquè vol, perquè ha insistit, i ja ens està bé, així que no ens queixem. Preparar la bossa – sempre me n'oblido – és una mena de suplici. Triar la roba, comprar el que falta, marcar-ho tot – tot! – amb el nom. La roba de cada dia, dins una bossa de plàstic, que no calgui remenar per trobar una samarreta: bossa diària, i acabem aviat. Una bossa més de recanvi, no fos cas. Vuit pantalons curts, vuit samarretes, vuit mudes interiors, pijames, impermeable, banyador, xancletes, tovallola, necesser. Un jersei per si de cas. Un altre jersei per si de cas s'embruta el primer. I pantalons llargs, no sigui que faci fresca o calguin per alguna activitat. Vambes. I unes altres vambes també. I llanterna per jugar. Protecció solar, anti-mosquits, anti-polls. Sembla que no hi falta res. El peluix. Fa una estona que he ...

Malentès

Malentès no és el mateix que mal entès, entre altres coses perquè malentès és un substantiu i mal entès està format per un adverbi i un participi, concretament del verb entendre. Exemples que poden donar llum a la diferència serien: això ho tenia mal entès, i ara que m'ho has explicat, ho tinc clar; hi ha hagut un malentès entre nosaltres, i, si en tornem a parlar, potser ho aclarim. També hi ha diferències entre mal de cap i maldecap. El primer, és un mal empipador, com el mal de panxa o el mal d'esquena; el segon, és una preocupació que neguiteja o fa mandra i que en tot cas, si fa mal, és més aviat a l'esperit. El mal de cap, també el maldecap, poden produir patiment. El malentès pot produir maldecap. Tenir mal de cap pot ser motiu per haver mal entès alguna cosa. Quines coses tenen les paraules, segur que per això la paraula, la lletra, que tants malentesos i tants maldecaps poden produir, són també una bona fórmula per a asserenar l'esperit. No hi ha mal que no gua...