L’avi Esteve va explicar al mestre que l’Estevet volia ser botiguer, com el pare, com l’avi, com el besavi, com tota la família, i que no li havia d’ensenyar gaires coses, perquè distreuen del negoci. Que aprengui poc, li va demanar, però que aprengui pràctic. Amb les quatre regles n’hi ha prou: sumar i multiplicar. A restar i a dividir, no cal que l’ensenyi, mestre, que restar i dividir ja és un luxe del qual també podria passar-se’n. Eren les quatre regles per ser al darrere del taulell, perquè l’avi Esteve tenia el calaix com a motor de vida. No li demaneu dimensió espiritual al bon home, perquè vivia per despatxar i comptar.
L’Estevet es va fer gran i es va assemblar als homes de la família, menestrals que adoraven la Mare de Déu del Puny Pret. El seu germà Ramonet, en canvi, va sortir artista, i això dels diners no l’ocupava, sobretot, de ben segur, perquè no li calien. I és que els Estevets havien treballat i estalviat prou perquè en Ramonet pogués dedicar-se a la vida bohèmia i a les arts.
Santiago Rossinyol, en l’Auca del senyor Esteve, relata la història dels menestrals, i també de les inquietuds d’aquells que, criats a l’escalfor de l’estalvi, frisaven per canviar la societat catalana inculta i practicista per una altra que incorporés la cultura i el gust per la creativitat. L’Estevet i en Ramonet, dos imatges de la societat de les primeries del segle xx, es reconcilien i retroben, per fi, la comunió de la botiga i les belles arts: l’Estevet posava els diners perquè en Ramonet creés, i el Ramonet aportava al seu germà aquella sensibilitat que fa créixer l’esperit.
El problema va arribar quan l’Estevet es va trobar amb el calaix eixut, i això que els carrers no eren mullats. Per molt destre que fos en la suma i la multiplicació, la resta i la divisió eren difícils de combatre. Per això, li va haver de dir al Ramonet que s’havia acabat el bròquil, i que fins i tot les garrofes les havia de guanyar.
En Ramonet es va rebel•lar, reclamava el que considerava seu, i encara retreia que havien quedat d’incrementar l’assignació, com si el pacte al qual havien arribat fos inamovible. Ramonet, Ramonet, si no puc pagar el col•legi dels nens, si he d’anar a emprar perquè ens visiti el metge, com vols que et compri pinzells i llenços, d’on vols que tregui els calés perquè escriguis? Però en Ramonet no afluixava. La cultura no és un luxe, ni un caprici, ni una frivolitat, deia irat. La cultura és motor de progrés i benestar, insistia. És l’economia, imbècil! li va haver de contestar l’Estevet, com si fos un Clinton enfrontat al Bush més popular pels èxits en la despesa sumptuària de la política exterior.
Si ens en sortim, si el Ramonet i l’Estevet arriben a un pacte on la cultura també faci caixa, la cosa no haurà passat d’una baralla entre germans.
L’Estevet es va fer gran i es va assemblar als homes de la família, menestrals que adoraven la Mare de Déu del Puny Pret. El seu germà Ramonet, en canvi, va sortir artista, i això dels diners no l’ocupava, sobretot, de ben segur, perquè no li calien. I és que els Estevets havien treballat i estalviat prou perquè en Ramonet pogués dedicar-se a la vida bohèmia i a les arts.
Santiago Rossinyol, en l’Auca del senyor Esteve, relata la història dels menestrals, i també de les inquietuds d’aquells que, criats a l’escalfor de l’estalvi, frisaven per canviar la societat catalana inculta i practicista per una altra que incorporés la cultura i el gust per la creativitat. L’Estevet i en Ramonet, dos imatges de la societat de les primeries del segle xx, es reconcilien i retroben, per fi, la comunió de la botiga i les belles arts: l’Estevet posava els diners perquè en Ramonet creés, i el Ramonet aportava al seu germà aquella sensibilitat que fa créixer l’esperit.
El problema va arribar quan l’Estevet es va trobar amb el calaix eixut, i això que els carrers no eren mullats. Per molt destre que fos en la suma i la multiplicació, la resta i la divisió eren difícils de combatre. Per això, li va haver de dir al Ramonet que s’havia acabat el bròquil, i que fins i tot les garrofes les havia de guanyar.
En Ramonet es va rebel•lar, reclamava el que considerava seu, i encara retreia que havien quedat d’incrementar l’assignació, com si el pacte al qual havien arribat fos inamovible. Ramonet, Ramonet, si no puc pagar el col•legi dels nens, si he d’anar a emprar perquè ens visiti el metge, com vols que et compri pinzells i llenços, d’on vols que tregui els calés perquè escriguis? Però en Ramonet no afluixava. La cultura no és un luxe, ni un caprici, ni una frivolitat, deia irat. La cultura és motor de progrés i benestar, insistia. És l’economia, imbècil! li va haver de contestar l’Estevet, com si fos un Clinton enfrontat al Bush més popular pels èxits en la despesa sumptuària de la política exterior.
Si ens en sortim, si el Ramonet i l’Estevet arriben a un pacte on la cultura també faci caixa, la cosa no haurà passat d’una baralla entre germans.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada