Aquesta primavera, que no és anticipada – ho sento per la Pausini -, TV3 ens ha regalat una sèrie de reportatges que planen sobre allò que se’n diu el món agrari, el recullen de la mirada bucòlic – victimista tradicional i el porten de pet al segle xxi. Cada diumenge al vespre, hi ha una sorpresa i, de tant en tant, algun freaky esmunyit.
Tot va començar el dia que la pubilla del Casal Català de Caraques, habillada de Sagrada Família, ballava avellanes de Reus amb ritmes de serial caribeny. La cosa va continuar amb una anglesa de bon veure, fotografiada per un càmera de prestigi underground, a sobre d’una taula ben parada, amb una poma de Girona a la boca, com si fos un porcell cool. Pescar anxoves de l’Escala en directe To night des de Malmö, descobrir que el formatge de l’Alt Urgell és country, o confirmar que la pera de Lleida declina el Sirtaki com un Theodorakis – demano excuses pel rodolí, no m’hi he pogut estar – ha estat una bona amanida de cap de setmana.
Personalment, estava tipa de menjar català per allò de la pàtria econòmica. No sé quin dels pecats que he comès al llarg de la meva vida m’havien portat a la penitència de demanar a la peixatera un certificat d’origen del lluç o la partida de naixement de la vedella. Si he arribat, fins i tot, a fer parlar un préssec, no fos que hagués aprovat el nivell C després de caure de l’arbre!
Ara ja puc caminar amb el cap ben alt, des de que sé que la meva taula és in, i que el farciment no és una vall de llàgrimes, ni té res a veure amb cap acte de contrició. Tot és molt més simple: sóc una xica moderna i estic al dia. És més, estava al dia molt abans que el meu dia estigués al dia. Sóc, sens dubte una trendspotter, una guai superguai més ràpida que la Nelly Rodi en això de la moda.
Orgullosa com estic del meu cool (sí, també de la doble lectura), em plantejo seriosament canviar de professió. Crec que seria una bona coolhunter, que és una cosa així com un caçador de tendències de moda. Guanyaria diners sense sortir de casa. Podria passar amb tres o quatre pijames i dos o tres parells de sabatilles. Estalviaria un munt en transport i podria invertir en comprar ulleres a joc amb la roba interior.
Com que sóc la pera llimonera, les multinacionals m’enviarien mostres de nous productes perquè els fes un informe, i jo, sense haver de fer estudis de camp ni investigacions socials, només amb una opinió sincera sobre el meu gust particular, podria fer pujar la cotització en borsa de qualsevol producte.
I tot, perquè ja de petita regava el tomàquet amb oli arbequina i mai no he celebrat res amb champagne, perquè és de carrinclons. El cabernet sauvignon em provoca al•lèrgia, i, si puc triar, em quedo amb el punt cat, no per la ceba, que repeteix, sinó per la modernitat i la diferència, que és la via de futur.
Tot va començar el dia que la pubilla del Casal Català de Caraques, habillada de Sagrada Família, ballava avellanes de Reus amb ritmes de serial caribeny. La cosa va continuar amb una anglesa de bon veure, fotografiada per un càmera de prestigi underground, a sobre d’una taula ben parada, amb una poma de Girona a la boca, com si fos un porcell cool. Pescar anxoves de l’Escala en directe To night des de Malmö, descobrir que el formatge de l’Alt Urgell és country, o confirmar que la pera de Lleida declina el Sirtaki com un Theodorakis – demano excuses pel rodolí, no m’hi he pogut estar – ha estat una bona amanida de cap de setmana.
Personalment, estava tipa de menjar català per allò de la pàtria econòmica. No sé quin dels pecats que he comès al llarg de la meva vida m’havien portat a la penitència de demanar a la peixatera un certificat d’origen del lluç o la partida de naixement de la vedella. Si he arribat, fins i tot, a fer parlar un préssec, no fos que hagués aprovat el nivell C després de caure de l’arbre!
Ara ja puc caminar amb el cap ben alt, des de que sé que la meva taula és in, i que el farciment no és una vall de llàgrimes, ni té res a veure amb cap acte de contrició. Tot és molt més simple: sóc una xica moderna i estic al dia. És més, estava al dia molt abans que el meu dia estigués al dia. Sóc, sens dubte una trendspotter, una guai superguai més ràpida que la Nelly Rodi en això de la moda.
Orgullosa com estic del meu cool (sí, també de la doble lectura), em plantejo seriosament canviar de professió. Crec que seria una bona coolhunter, que és una cosa així com un caçador de tendències de moda. Guanyaria diners sense sortir de casa. Podria passar amb tres o quatre pijames i dos o tres parells de sabatilles. Estalviaria un munt en transport i podria invertir en comprar ulleres a joc amb la roba interior.
Com que sóc la pera llimonera, les multinacionals m’enviarien mostres de nous productes perquè els fes un informe, i jo, sense haver de fer estudis de camp ni investigacions socials, només amb una opinió sincera sobre el meu gust particular, podria fer pujar la cotització en borsa de qualsevol producte.
I tot, perquè ja de petita regava el tomàquet amb oli arbequina i mai no he celebrat res amb champagne, perquè és de carrinclons. El cabernet sauvignon em provoca al•lèrgia, i, si puc triar, em quedo amb el punt cat, no per la ceba, que repeteix, sinó per la modernitat i la diferència, que és la via de futur.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada