Passa al contingut principal

Quan érem petits

Quan érem petits, no ens podíem banyar fins dues hores després d’haver dinat, i, amb una mica de sort, això passava a les cinc de la tarda. Sempre havia pensat que era una estratagema dels pares per fer la migdiada, una astúcia pactada i generalitzada, perquè tota una generació vam haver de renunciar a jugar a l’aigua en la franja que més venia de gust: la prohibida. Encara hi ha molts que ho recorden, i han creat una pàgina al Facebook amb més de set mil inscrits que també esperaven dues hores abans de banyar-se per fer la digestió. Anys després, hem descobert que el que genera problemes és la diferència tèrmica brusca, i fer exercici mentre el cos està concentrat a assimilar el menjar.
Quan érem petits, mai de la vida fèiem pipí a la piscina, perquè tothom sabia que l’aigua es tornava vermella al voltant de l’autor del delicte. A més, a la porta dels col•legis hi havia homes dolents que enganyaven a la canalla amb caramels. Més tard, quan ens fèiem grans, els mateixos homes dolents ficaven substàncies a les begudes de les noies quan estaven distretes.
Quan érem petits, no ens podíem empassar el xiclet, perquè s’enganxava als budells. Encara ara, quan algun xiclet, per accident, s’enfila gola avall pateixo, mira que si fos veritat! I si el que ens empassàvem eren les llavors de la síndria, ja podíem comptar que ens creixeria una planta a la panxa.
No ens vam quedar cecs de miracle, perquè aprofitàvem qualsevol distracció per acostar-nos perillosament a la tele.
Quan érem petits, no bevíem aigua freda si suàvem, menjàvem pastanagues per tenir bona vista i espinacs perquè tenien molt ferro. Les llaminadures ens feien caure les dents. A l’hivern, dormíem amb un tros de ceba al costat del llit, per no tossir, i preníem brou de gallina per curar el refredat.
Si ens cremàvem, ens posàvem oli d’oliva a la ferida, i els ulls es desinfectaven amb camamilla. I si jugàvem amb foc, anàvem a dormir amb l’obsessió de no pixar-nos al llit.
Quan érem petits, jugàvem a creuar els ulls, i ens escridassaven amb l’amenaça que si algú ens donava una empenta ens podíem quedar guenyos per tota la vida.
Les noies, quan teníem la regla, res d’aigua!! Bé, hi havia cases més obertes que permetien rentar-se parcialment, però mai el cap. Els nois feien una estirada quan els agafava febre.
Passàvem hores recollint el plàstic dels paquets de tabac, per enviar-los no se sap on i que li donessin una cadira de rodes a algú que la necessités.
Quan érem petits, no sabíem que recordaríem tot això amb un somriure.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Fuet

Diria que a l'estiu sempre aprenc alguna cosa nova. A la resta d'estacions segurament també, però potser és durant les vacances, quan el tedi fa que les hores siguin més llargues del normal, que paro atenció als detalls, més que res per distreure'm. L'aprenentatge d'enguany va arribar de manera inesperada. Uns coneguts ens van convidar a sopar a casa seva. El meu home i jo vam aparèixer amb una ampolla de vi - Costers del Segre, faltaria més - i un pastís. Ens van fer passar a la terrassa i seure en una taula on hi havia pa amb tomàquet, embotits i alguns capricis. Fins aquí, tot convencional. Extremadament convencional diria. Després del ritual d'obrir el vi, tastar-lo i fer els comentaris de rigor, ens trobàvem amb una llesca de pa amb tomàquet a la mà quan l'amfitriona ens ofereix una mena de fuet acompanyat d'un tasteu això. Estic convençuda que el fuet és una de les aportacions més rellevants que hem fet a la Humanitat. En més d'una ocasió he or...

Per sucar-hi pa

Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó...

Trampa

Els anys que en comptes de crisi hi havia misèria, les dones van inventar la trampa, un record d’infantesa que sobreviu en algunes taules – a la meva, sense anar més lluny. La truita amb trampa va ser un enginy per allargar les menges elementals quan eren escasses. N’hauria de dir cuina creativa d’allò que feien les nostres jaies – o padrines – però ara la creativitat sembla un espai reservat a l’abundància, el glamur i la projecció mediàtica, per això pareix més idoni anomenar-la cuina de subsistència. Es baten ous i s’hi afegeix farina fins a formar una pasta suau sense grumolls, després una mica de julivert picat i alls tendres, si es vol. En una paella, es cou la mescla en forma rodona. Després, es talla a triangles o a daus i es col·loca a la cassola per allargar el tall, de peix o de carn, amb suc. Els ous de la truita es poden canviar per aigua quan la cosa està més que magra. També hi ha versions amb molla de pa remullada amb llet en comptes de farina. He de dir que l’abadej...