Quan érem petits, no ens podíem banyar fins dues hores després d’haver dinat, i, amb una mica de sort, això passava a les cinc de la tarda. Sempre havia pensat que era una estratagema dels pares per fer la migdiada, una astúcia pactada i generalitzada, perquè tota una generació vam haver de renunciar a jugar a l’aigua en la franja que més venia de gust: la prohibida. Encara hi ha molts que ho recorden, i han creat una pàgina al Facebook amb més de set mil inscrits que també esperaven dues hores abans de banyar-se per fer la digestió. Anys després, hem descobert que el que genera problemes és la diferència tèrmica brusca, i fer exercici mentre el cos està concentrat a assimilar el menjar.
Quan érem petits, mai de la vida fèiem pipí a la piscina, perquè tothom sabia que l’aigua es tornava vermella al voltant de l’autor del delicte. A més, a la porta dels col•legis hi havia homes dolents que enganyaven a la canalla amb caramels. Més tard, quan ens fèiem grans, els mateixos homes dolents ficaven substàncies a les begudes de les noies quan estaven distretes.
Quan érem petits, no ens podíem empassar el xiclet, perquè s’enganxava als budells. Encara ara, quan algun xiclet, per accident, s’enfila gola avall pateixo, mira que si fos veritat! I si el que ens empassàvem eren les llavors de la síndria, ja podíem comptar que ens creixeria una planta a la panxa.
No ens vam quedar cecs de miracle, perquè aprofitàvem qualsevol distracció per acostar-nos perillosament a la tele.
Quan érem petits, no bevíem aigua freda si suàvem, menjàvem pastanagues per tenir bona vista i espinacs perquè tenien molt ferro. Les llaminadures ens feien caure les dents. A l’hivern, dormíem amb un tros de ceba al costat del llit, per no tossir, i preníem brou de gallina per curar el refredat.
Si ens cremàvem, ens posàvem oli d’oliva a la ferida, i els ulls es desinfectaven amb camamilla. I si jugàvem amb foc, anàvem a dormir amb l’obsessió de no pixar-nos al llit.
Quan érem petits, jugàvem a creuar els ulls, i ens escridassaven amb l’amenaça que si algú ens donava una empenta ens podíem quedar guenyos per tota la vida.
Les noies, quan teníem la regla, res d’aigua!! Bé, hi havia cases més obertes que permetien rentar-se parcialment, però mai el cap. Els nois feien una estirada quan els agafava febre.
Passàvem hores recollint el plàstic dels paquets de tabac, per enviar-los no se sap on i que li donessin una cadira de rodes a algú que la necessités.
Quan érem petits, no sabíem que recordaríem tot això amb un somriure.
Quan érem petits, mai de la vida fèiem pipí a la piscina, perquè tothom sabia que l’aigua es tornava vermella al voltant de l’autor del delicte. A més, a la porta dels col•legis hi havia homes dolents que enganyaven a la canalla amb caramels. Més tard, quan ens fèiem grans, els mateixos homes dolents ficaven substàncies a les begudes de les noies quan estaven distretes.
Quan érem petits, no ens podíem empassar el xiclet, perquè s’enganxava als budells. Encara ara, quan algun xiclet, per accident, s’enfila gola avall pateixo, mira que si fos veritat! I si el que ens empassàvem eren les llavors de la síndria, ja podíem comptar que ens creixeria una planta a la panxa.
No ens vam quedar cecs de miracle, perquè aprofitàvem qualsevol distracció per acostar-nos perillosament a la tele.
Quan érem petits, no bevíem aigua freda si suàvem, menjàvem pastanagues per tenir bona vista i espinacs perquè tenien molt ferro. Les llaminadures ens feien caure les dents. A l’hivern, dormíem amb un tros de ceba al costat del llit, per no tossir, i preníem brou de gallina per curar el refredat.
Si ens cremàvem, ens posàvem oli d’oliva a la ferida, i els ulls es desinfectaven amb camamilla. I si jugàvem amb foc, anàvem a dormir amb l’obsessió de no pixar-nos al llit.
Quan érem petits, jugàvem a creuar els ulls, i ens escridassaven amb l’amenaça que si algú ens donava una empenta ens podíem quedar guenyos per tota la vida.
Les noies, quan teníem la regla, res d’aigua!! Bé, hi havia cases més obertes que permetien rentar-se parcialment, però mai el cap. Els nois feien una estirada quan els agafava febre.
Passàvem hores recollint el plàstic dels paquets de tabac, per enviar-los no se sap on i que li donessin una cadira de rodes a algú que la necessités.
Quan érem petits, no sabíem que recordaríem tot això amb un somriure.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada