Passa al contingut principal

Plou

Mentre escric això, plou. A bots i barrals. Em temo que també plou mentre algú ho llegeix, perquè la previsió del temps així ho anuncia. Ha plogut tant enguany, que em torno aquosa per moments. No sé si s’encomana, ni si és greu, tampoc no sé si és un estat permanent, al que m’hauré d’acostumar, o és passatger. Ja ho veurem.
Diuen que els temperaments aquosos, com ara jo, no són aigualits, que són tenaços i acaben per aconseguir allò que acacen, encara que el camí sigui tortuós. Costi el que costi, sense descans, els aquosos arribem allà on hem decidit que anem. Sóc, en resum, com un caragol.
Ara que som al maig, el mes dels caragols, em trobo una mica protagonista. Fa un parell de mesos que Can Soteras, a Barcelona, va celebrar la festa del caragol, amb famosos i glamur, i d’aquí a poc, l’Aplec convocarà milers d’animalons a la llauna o a la gormanda que acabaran a la panxa feliç de molta gent. Hi ha qui, sense manies, els agafarà amb els dits d’una mà, mentre amb l’altra, escuradents alzinat, atacarà la carn sucosa, l’atraparà, i de dret a la boca. D’altres, més llepafils, col•loquen un tovalló entre la mà i la closca, per no embrutar-se, suposo, i trenquen la punta d’endins, perquè afirmen – i no hi ha manera de fer-los canviar – que és el cul.
A Barcelona, Can Soteras i presentacions de l’Aplec a part, hi ha una tradició singular i recent entorn a aquest animal. Cada dia de la setmana, a determinades hores, a les entrades i sortides de la ciutat, els cotxes desfilen a poc a poc, com a màxim a 80, i es poden contemplar llargues fileres de conductors amb cara de parsimònia i resignació: pasturen caragols.
Plou. Fa molts dies que plou, però acabarà per sortir el sol i baixarem al carrer per gaudir de la llum humida d’aquesta primavera que no para de vessar.
Algú m’explica que un cosí diu que no hi ha canvi climàtic, que ara plou tant perquè, amb la frenada de l’activitat econòmica ha baixat el nivell de contaminació, i podem gaudir - o no - de la meteorologia tal com raja, sense cuirasses. Ves a saber.
Les gotes d’aigua rellisquen pel vidre de la finestra, i m’arriba un correu electrònic amb la notícia que Aragó i Catalunya han signat un acord que permetrà veure TV3 a la Franja, i Aragón TV a la Costa Daurada (també a Lleida, però això no importa gaire). La previsió és que tot estigui enllestit per les vacances d’estiu, perquè els aragonesos arribin a la platja i puguin seguir Oregón, aquell programa tan divertit on s’afirma, en broma, esclar, que per parlar català només cal posar la llengua grossa (com carai es fa això?).
Caragols. Tenaços, lents però efectius. Amb tot de tempestes, però, finalment, amb TV3 al saló de casa. Així són els meus amics de la Franja.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Fuet

Diria que a l'estiu sempre aprenc alguna cosa nova. A la resta d'estacions segurament també, però potser és durant les vacances, quan el tedi fa que les hores siguin més llargues del normal, que paro atenció als detalls, més que res per distreure'm. L'aprenentatge d'enguany va arribar de manera inesperada. Uns coneguts ens van convidar a sopar a casa seva. El meu home i jo vam aparèixer amb una ampolla de vi - Costers del Segre, faltaria més - i un pastís. Ens van fer passar a la terrassa i seure en una taula on hi havia pa amb tomàquet, embotits i alguns capricis. Fins aquí, tot convencional. Extremadament convencional diria. Després del ritual d'obrir el vi, tastar-lo i fer els comentaris de rigor, ens trobàvem amb una llesca de pa amb tomàquet a la mà quan l'amfitriona ens ofereix una mena de fuet acompanyat d'un tasteu això. Estic convençuda que el fuet és una de les aportacions més rellevants que hem fet a la Humanitat. En més d'una ocasió he or...

Colònies

Dissabte al migdia. Pugem al cotxe i prenem rumb a la casa de colònies. La meva filla petita està tipa de sortir de convis, i ja va anar de colònies fa un temps. Ara hi torna perquè vol, perquè ha insistit, i ja ens està bé, així que no ens queixem. Preparar la bossa – sempre me n'oblido – és una mena de suplici. Triar la roba, comprar el que falta, marcar-ho tot – tot! – amb el nom. La roba de cada dia, dins una bossa de plàstic, que no calgui remenar per trobar una samarreta: bossa diària, i acabem aviat. Una bossa més de recanvi, no fos cas. Vuit pantalons curts, vuit samarretes, vuit mudes interiors, pijames, impermeable, banyador, xancletes, tovallola, necesser. Un jersei per si de cas. Un altre jersei per si de cas s'embruta el primer. I pantalons llargs, no sigui que faci fresca o calguin per alguna activitat. Vambes. I unes altres vambes també. I llanterna per jugar. Protecció solar, anti-mosquits, anti-polls. Sembla que no hi falta res. El peluix. Fa una estona que he ...

Malentès

Malentès no és el mateix que mal entès, entre altres coses perquè malentès és un substantiu i mal entès està format per un adverbi i un participi, concretament del verb entendre. Exemples que poden donar llum a la diferència serien: això ho tenia mal entès, i ara que m'ho has explicat, ho tinc clar; hi ha hagut un malentès entre nosaltres, i, si en tornem a parlar, potser ho aclarim. També hi ha diferències entre mal de cap i maldecap. El primer, és un mal empipador, com el mal de panxa o el mal d'esquena; el segon, és una preocupació que neguiteja o fa mandra i que en tot cas, si fa mal, és més aviat a l'esperit. El mal de cap, també el maldecap, poden produir patiment. El malentès pot produir maldecap. Tenir mal de cap pot ser motiu per haver mal entès alguna cosa. Quines coses tenen les paraules, segur que per això la paraula, la lletra, que tants malentesos i tants maldecaps poden produir, són també una bona fórmula per a asserenar l'esperit. No hi ha mal que no gua...