Passa al contingut principal

Plou

Mentre escric això, plou. A bots i barrals. Em temo que també plou mentre algú ho llegeix, perquè la previsió del temps així ho anuncia. Ha plogut tant enguany, que em torno aquosa per moments. No sé si s’encomana, ni si és greu, tampoc no sé si és un estat permanent, al que m’hauré d’acostumar, o és passatger. Ja ho veurem.
Diuen que els temperaments aquosos, com ara jo, no són aigualits, que són tenaços i acaben per aconseguir allò que acacen, encara que el camí sigui tortuós. Costi el que costi, sense descans, els aquosos arribem allà on hem decidit que anem. Sóc, en resum, com un caragol.
Ara que som al maig, el mes dels caragols, em trobo una mica protagonista. Fa un parell de mesos que Can Soteras, a Barcelona, va celebrar la festa del caragol, amb famosos i glamur, i d’aquí a poc, l’Aplec convocarà milers d’animalons a la llauna o a la gormanda que acabaran a la panxa feliç de molta gent. Hi ha qui, sense manies, els agafarà amb els dits d’una mà, mentre amb l’altra, escuradents alzinat, atacarà la carn sucosa, l’atraparà, i de dret a la boca. D’altres, més llepafils, col•loquen un tovalló entre la mà i la closca, per no embrutar-se, suposo, i trenquen la punta d’endins, perquè afirmen – i no hi ha manera de fer-los canviar – que és el cul.
A Barcelona, Can Soteras i presentacions de l’Aplec a part, hi ha una tradició singular i recent entorn a aquest animal. Cada dia de la setmana, a determinades hores, a les entrades i sortides de la ciutat, els cotxes desfilen a poc a poc, com a màxim a 80, i es poden contemplar llargues fileres de conductors amb cara de parsimònia i resignació: pasturen caragols.
Plou. Fa molts dies que plou, però acabarà per sortir el sol i baixarem al carrer per gaudir de la llum humida d’aquesta primavera que no para de vessar.
Algú m’explica que un cosí diu que no hi ha canvi climàtic, que ara plou tant perquè, amb la frenada de l’activitat econòmica ha baixat el nivell de contaminació, i podem gaudir - o no - de la meteorologia tal com raja, sense cuirasses. Ves a saber.
Les gotes d’aigua rellisquen pel vidre de la finestra, i m’arriba un correu electrònic amb la notícia que Aragó i Catalunya han signat un acord que permetrà veure TV3 a la Franja, i Aragón TV a la Costa Daurada (també a Lleida, però això no importa gaire). La previsió és que tot estigui enllestit per les vacances d’estiu, perquè els aragonesos arribin a la platja i puguin seguir Oregón, aquell programa tan divertit on s’afirma, en broma, esclar, que per parlar català només cal posar la llengua grossa (com carai es fa això?).
Caragols. Tenaços, lents però efectius. Amb tot de tempestes, però, finalment, amb TV3 al saló de casa. Així són els meus amics de la Franja.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Fuet

Diria que a l'estiu sempre aprenc alguna cosa nova. A la resta d'estacions segurament també, però potser és durant les vacances, quan el tedi fa que les hores siguin més llargues del normal, que paro atenció als detalls, més que res per distreure'm. L'aprenentatge d'enguany va arribar de manera inesperada. Uns coneguts ens van convidar a sopar a casa seva. El meu home i jo vam aparèixer amb una ampolla de vi - Costers del Segre, faltaria més - i un pastís. Ens van fer passar a la terrassa i seure en una taula on hi havia pa amb tomàquet, embotits i alguns capricis. Fins aquí, tot convencional. Extremadament convencional diria. Després del ritual d'obrir el vi, tastar-lo i fer els comentaris de rigor, ens trobàvem amb una llesca de pa amb tomàquet a la mà quan l'amfitriona ens ofereix una mena de fuet acompanyat d'un tasteu això. Estic convençuda que el fuet és una de les aportacions més rellevants que hem fet a la Humanitat. En més d'una ocasió he or...

Per sucar-hi pa

Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó...

Trampa

Els anys que en comptes de crisi hi havia misèria, les dones van inventar la trampa, un record d’infantesa que sobreviu en algunes taules – a la meva, sense anar més lluny. La truita amb trampa va ser un enginy per allargar les menges elementals quan eren escasses. N’hauria de dir cuina creativa d’allò que feien les nostres jaies – o padrines – però ara la creativitat sembla un espai reservat a l’abundància, el glamur i la projecció mediàtica, per això pareix més idoni anomenar-la cuina de subsistència. Es baten ous i s’hi afegeix farina fins a formar una pasta suau sense grumolls, després una mica de julivert picat i alls tendres, si es vol. En una paella, es cou la mescla en forma rodona. Després, es talla a triangles o a daus i es col·loca a la cassola per allargar el tall, de peix o de carn, amb suc. Els ous de la truita es poden canviar per aigua quan la cosa està més que magra. També hi ha versions amb molla de pa remullada amb llet en comptes de farina. He de dir que l’abadej...