Mentre escric això, plou. A bots i barrals. Em temo que també plou mentre algú ho llegeix, perquè la previsió del temps així ho anuncia. Ha plogut tant enguany, que em torno aquosa per moments. No sé si s’encomana, ni si és greu, tampoc no sé si és un estat permanent, al que m’hauré d’acostumar, o és passatger. Ja ho veurem.
Diuen que els temperaments aquosos, com ara jo, no són aigualits, que són tenaços i acaben per aconseguir allò que acacen, encara que el camí sigui tortuós. Costi el que costi, sense descans, els aquosos arribem allà on hem decidit que anem. Sóc, en resum, com un caragol.
Ara que som al maig, el mes dels caragols, em trobo una mica protagonista. Fa un parell de mesos que Can Soteras, a Barcelona, va celebrar la festa del caragol, amb famosos i glamur, i d’aquí a poc, l’Aplec convocarà milers d’animalons a la llauna o a la gormanda que acabaran a la panxa feliç de molta gent. Hi ha qui, sense manies, els agafarà amb els dits d’una mà, mentre amb l’altra, escuradents alzinat, atacarà la carn sucosa, l’atraparà, i de dret a la boca. D’altres, més llepafils, col•loquen un tovalló entre la mà i la closca, per no embrutar-se, suposo, i trenquen la punta d’endins, perquè afirmen – i no hi ha manera de fer-los canviar – que és el cul.
A Barcelona, Can Soteras i presentacions de l’Aplec a part, hi ha una tradició singular i recent entorn a aquest animal. Cada dia de la setmana, a determinades hores, a les entrades i sortides de la ciutat, els cotxes desfilen a poc a poc, com a màxim a 80, i es poden contemplar llargues fileres de conductors amb cara de parsimònia i resignació: pasturen caragols.
Plou. Fa molts dies que plou, però acabarà per sortir el sol i baixarem al carrer per gaudir de la llum humida d’aquesta primavera que no para de vessar.
Algú m’explica que un cosí diu que no hi ha canvi climàtic, que ara plou tant perquè, amb la frenada de l’activitat econòmica ha baixat el nivell de contaminació, i podem gaudir - o no - de la meteorologia tal com raja, sense cuirasses. Ves a saber.
Les gotes d’aigua rellisquen pel vidre de la finestra, i m’arriba un correu electrònic amb la notícia que Aragó i Catalunya han signat un acord que permetrà veure TV3 a la Franja, i Aragón TV a la Costa Daurada (també a Lleida, però això no importa gaire). La previsió és que tot estigui enllestit per les vacances d’estiu, perquè els aragonesos arribin a la platja i puguin seguir Oregón, aquell programa tan divertit on s’afirma, en broma, esclar, que per parlar català només cal posar la llengua grossa (com carai es fa això?).
Caragols. Tenaços, lents però efectius. Amb tot de tempestes, però, finalment, amb TV3 al saló de casa. Així són els meus amics de la Franja.
Diuen que els temperaments aquosos, com ara jo, no són aigualits, que són tenaços i acaben per aconseguir allò que acacen, encara que el camí sigui tortuós. Costi el que costi, sense descans, els aquosos arribem allà on hem decidit que anem. Sóc, en resum, com un caragol.
Ara que som al maig, el mes dels caragols, em trobo una mica protagonista. Fa un parell de mesos que Can Soteras, a Barcelona, va celebrar la festa del caragol, amb famosos i glamur, i d’aquí a poc, l’Aplec convocarà milers d’animalons a la llauna o a la gormanda que acabaran a la panxa feliç de molta gent. Hi ha qui, sense manies, els agafarà amb els dits d’una mà, mentre amb l’altra, escuradents alzinat, atacarà la carn sucosa, l’atraparà, i de dret a la boca. D’altres, més llepafils, col•loquen un tovalló entre la mà i la closca, per no embrutar-se, suposo, i trenquen la punta d’endins, perquè afirmen – i no hi ha manera de fer-los canviar – que és el cul.
A Barcelona, Can Soteras i presentacions de l’Aplec a part, hi ha una tradició singular i recent entorn a aquest animal. Cada dia de la setmana, a determinades hores, a les entrades i sortides de la ciutat, els cotxes desfilen a poc a poc, com a màxim a 80, i es poden contemplar llargues fileres de conductors amb cara de parsimònia i resignació: pasturen caragols.
Plou. Fa molts dies que plou, però acabarà per sortir el sol i baixarem al carrer per gaudir de la llum humida d’aquesta primavera que no para de vessar.
Algú m’explica que un cosí diu que no hi ha canvi climàtic, que ara plou tant perquè, amb la frenada de l’activitat econòmica ha baixat el nivell de contaminació, i podem gaudir - o no - de la meteorologia tal com raja, sense cuirasses. Ves a saber.
Les gotes d’aigua rellisquen pel vidre de la finestra, i m’arriba un correu electrònic amb la notícia que Aragó i Catalunya han signat un acord que permetrà veure TV3 a la Franja, i Aragón TV a la Costa Daurada (també a Lleida, però això no importa gaire). La previsió és que tot estigui enllestit per les vacances d’estiu, perquè els aragonesos arribin a la platja i puguin seguir Oregón, aquell programa tan divertit on s’afirma, en broma, esclar, que per parlar català només cal posar la llengua grossa (com carai es fa això?).
Caragols. Tenaços, lents però efectius. Amb tot de tempestes, però, finalment, amb TV3 al saló de casa. Així són els meus amics de la Franja.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada