A casa hem fet corder per dinar, per allò de les tradicions. Ens agradar conservar els bons costums, alimentar-los i adelitar-nos-hi amb la sana intenció de retenir a la memòria un instant de satisfacció. Els altres, els mals costums, en canvi, els mirem d’eliminar o, si són inevitables, procurem que ens destorbin el mínim possible.
A casa som gent compromesa. Creiem fermament que la finalitat última de la civilització és l’oci, amb el cultiu de les arts com a entreteniment principal i, si pot ser, exclusiu.
Segurament, els addictes al treball i a la resignació ens acusaran d’hedonistes – sí! – i de ganduls – no!, això no, jeure per jeure és avorrit, llegir una bona història o contemplar com cau la pluja fina sobre l’herba és edificant.
En qualsevol cas, la història ens dóna la raó. El nostre món, l’occidental sobretot, avança des de fa segles per esgarrapar hores de lleure al temps de les obligacions. I com més civilitzada és una societat, menys hores treballa. Mireu si no els torns de treball a la Xina i a Alemanya, i ja m’explicareu en quin país us estimeu més viure.
La llengua també ens dóna la raó. Abans, quan es podia parlar sense que els correctíssims posessin el crit al cel, si algú es deixava l’esquena es deia que treballava com un negre. Mai no he sentit la comparació amb un suec o un americà.
De tota manera, la nostra fe no està ben vista. Per una banda, tenim els calvinistes, que entenen el treball com un deure sagrat que forma part de la virtut moral. D’una altra banda, tot i que per als catòlics el treball és un càstig diví, i aquesta concepció els podria fer més propers a nosaltres, la resignació i l’acatament a l’autoritat els allunya de la bellesa i la llibertat, fonamentals en la nostra creença.
El fatalisme d’altres cultures, assimilable a la predestinació, tampoc no té res a veure amb la defensa de l’oci com a finalitat última de la civilització. La bellesa, el plaer, el goig no són gaire amics del cap baix.
Deia que avui a casa hem fet corder. Celebrem el dia de la carn. Hem passat una bona quaresma, amb peix, verdures, fruites, carns i embotits, dolços i vins. I ara, per acabar-ho de complimentar, una espatlla rostida amb patates, ceba i alls confitats. Abans, prendrem una crema de porros amb daus de salmó fumat. Per a postres, maduixes del Maresme. Encetarem un negre de la vall de Riucorb, i entretindrem la tarda amb una ampolla de cava.
Avui dedicarem el dia a tots aquells que ens fan la guitza cada primavera: els sense carn. Ah, que no n’heu sentit a parlar? Sí, home, són aquest grup de vegetarians que han recuperat l’esperit de la Quaresma, que proclamen que no s’ha de menjar carn i celebren el seu Dia Mundial a finals de març, vestits amb fulles de col i d’enciam. Què voleu que us digui? Ni peix?
A casa som gent compromesa. Creiem fermament que la finalitat última de la civilització és l’oci, amb el cultiu de les arts com a entreteniment principal i, si pot ser, exclusiu.
Segurament, els addictes al treball i a la resignació ens acusaran d’hedonistes – sí! – i de ganduls – no!, això no, jeure per jeure és avorrit, llegir una bona història o contemplar com cau la pluja fina sobre l’herba és edificant.
En qualsevol cas, la història ens dóna la raó. El nostre món, l’occidental sobretot, avança des de fa segles per esgarrapar hores de lleure al temps de les obligacions. I com més civilitzada és una societat, menys hores treballa. Mireu si no els torns de treball a la Xina i a Alemanya, i ja m’explicareu en quin país us estimeu més viure.
La llengua també ens dóna la raó. Abans, quan es podia parlar sense que els correctíssims posessin el crit al cel, si algú es deixava l’esquena es deia que treballava com un negre. Mai no he sentit la comparació amb un suec o un americà.
De tota manera, la nostra fe no està ben vista. Per una banda, tenim els calvinistes, que entenen el treball com un deure sagrat que forma part de la virtut moral. D’una altra banda, tot i que per als catòlics el treball és un càstig diví, i aquesta concepció els podria fer més propers a nosaltres, la resignació i l’acatament a l’autoritat els allunya de la bellesa i la llibertat, fonamentals en la nostra creença.
El fatalisme d’altres cultures, assimilable a la predestinació, tampoc no té res a veure amb la defensa de l’oci com a finalitat última de la civilització. La bellesa, el plaer, el goig no són gaire amics del cap baix.
Deia que avui a casa hem fet corder. Celebrem el dia de la carn. Hem passat una bona quaresma, amb peix, verdures, fruites, carns i embotits, dolços i vins. I ara, per acabar-ho de complimentar, una espatlla rostida amb patates, ceba i alls confitats. Abans, prendrem una crema de porros amb daus de salmó fumat. Per a postres, maduixes del Maresme. Encetarem un negre de la vall de Riucorb, i entretindrem la tarda amb una ampolla de cava.
Avui dedicarem el dia a tots aquells que ens fan la guitza cada primavera: els sense carn. Ah, que no n’heu sentit a parlar? Sí, home, són aquest grup de vegetarians que han recuperat l’esperit de la Quaresma, que proclamen que no s’ha de menjar carn i celebren el seu Dia Mundial a finals de març, vestits amb fulles de col i d’enciam. Què voleu que us digui? Ni peix?
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada