Per raons que no venen al cas (no perquè em negui a compartir la meva intimitat, sinó perquè seria massa llarg d’explicar), porto setmanes amunt i avall a la recerca d’un indret tranquil on teclejar lletres que, llegides, siguin intel•ligibles, i, si pot ser, que formin paraules i frases harmonioses (això és molt demanar, ja ho sé, però no s’ha de defallir en l’intent).
La cosa és que no tinc habitació pròpia. “No tens habitació a casa teva?” em preguntava sorpresa una dona de la redacció d’aquesta revista. No, no tinc habitació pròpia. Em sento com una d’aquelles dones de què parlava la Virginia Wolf, que no havien reeixit perquè havien de gargotejar papers a la taula de la cuina entre corredisses de nens i fums de cassoles.
El 1929, l’any del crack, del tret de sortida a l’inici de la gran crisi econòmica del segle XX a Occident, la Wolf publicava Una habitació pròpia, un assaig sobre la dona i la novel•la, un resum de la perplexitat en què es troba algú davant d’una història d’una literatura deserta de veus femenines.
La independència econòmica, deia, és el que permet a una persona garantir un espai d’intimitat propici a l’escriptura. Ella, que havia rebut en herència una renda vitalícia que li permetia no haver-se de preocupar d’aquestes vel•leïtats, va rebre com un regal de la providència l’oportunitat de dedicar el seu temps a escriure. I ho va fer, i ho va fer de manera excel•lent.
La Wolf reclamava també un espai tancat i barrat on la dona es pogués aïllar, de la mateixa forma que ho feien els homes al despatx de casa.
Temps i espai els va traduir en diners. Independència econòmica, en va dir. I al crit de som-hi vam sortir totes a buscar feina. Vam aconseguir els diners d’un salari, i vam perdre temps, el que s’inverteix en guanyar-se les garrofes. L’espai és un luxe que necessita de més diners, i, per tant, menys temps.
Llegeixo en algun article d’aquí o d’allà sobre la vigència de la Wolf i les reflexions que va fer sobre la dona i la literatura, i em venen basques, les mateixes que em venen quan algú em vol fer combregar amb rodes de molí.
Avui que la dona ha accedit al món laboral, a l’espai públic, i que l’home s’involucra en l’espai domèstic, encara resta oblidat l’espai privat, l’íntim, el que permet la creació.
L’espai íntim és molt fràgil, perquè es violenta sovint amb qualsevol excusa. La parella, els fills, els amics, la família, els veïns, els companys, qualsevol persona és candidata a esdevenir invasor de la solitud. Per això, hi ha qui, per escriure, s’ha de tornar rondinaire i antisocial. Per això, hi ha qui, per esgarrapar temps, no vol saber gaire res de quedar bé amb l’entorn.
És per això que he començat a desfer-me de lligams i compromisos que comprometien la fragilitat de la meva habitació, a veure si així la vaig recuperant.
La cosa és que no tinc habitació pròpia. “No tens habitació a casa teva?” em preguntava sorpresa una dona de la redacció d’aquesta revista. No, no tinc habitació pròpia. Em sento com una d’aquelles dones de què parlava la Virginia Wolf, que no havien reeixit perquè havien de gargotejar papers a la taula de la cuina entre corredisses de nens i fums de cassoles.
El 1929, l’any del crack, del tret de sortida a l’inici de la gran crisi econòmica del segle XX a Occident, la Wolf publicava Una habitació pròpia, un assaig sobre la dona i la novel•la, un resum de la perplexitat en què es troba algú davant d’una història d’una literatura deserta de veus femenines.
La independència econòmica, deia, és el que permet a una persona garantir un espai d’intimitat propici a l’escriptura. Ella, que havia rebut en herència una renda vitalícia que li permetia no haver-se de preocupar d’aquestes vel•leïtats, va rebre com un regal de la providència l’oportunitat de dedicar el seu temps a escriure. I ho va fer, i ho va fer de manera excel•lent.
La Wolf reclamava també un espai tancat i barrat on la dona es pogués aïllar, de la mateixa forma que ho feien els homes al despatx de casa.
Temps i espai els va traduir en diners. Independència econòmica, en va dir. I al crit de som-hi vam sortir totes a buscar feina. Vam aconseguir els diners d’un salari, i vam perdre temps, el que s’inverteix en guanyar-se les garrofes. L’espai és un luxe que necessita de més diners, i, per tant, menys temps.
Llegeixo en algun article d’aquí o d’allà sobre la vigència de la Wolf i les reflexions que va fer sobre la dona i la literatura, i em venen basques, les mateixes que em venen quan algú em vol fer combregar amb rodes de molí.
Avui que la dona ha accedit al món laboral, a l’espai públic, i que l’home s’involucra en l’espai domèstic, encara resta oblidat l’espai privat, l’íntim, el que permet la creació.
L’espai íntim és molt fràgil, perquè es violenta sovint amb qualsevol excusa. La parella, els fills, els amics, la família, els veïns, els companys, qualsevol persona és candidata a esdevenir invasor de la solitud. Per això, hi ha qui, per escriure, s’ha de tornar rondinaire i antisocial. Per això, hi ha qui, per esgarrapar temps, no vol saber gaire res de quedar bé amb l’entorn.
És per això que he començat a desfer-me de lligams i compromisos que comprometien la fragilitat de la meva habitació, a veure si així la vaig recuperant.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada