La reducció en cuina consisteix a concentrar un líquid, per exemple vi o vinagre, que s’espesseix a foc intens o lent, segons el sabor que es busqui. A vegades també es parla de glaça, que és aquell suc caramel·litzat que queda a la cassola després de rostir carn o peix. La reducció potencia el sabor del líquid, i es pot utilitzar per amanir altres plats.
És un procés similar al mètode científic clàssic, que divideix un objecte complex en parts simples per analitzar-ne la naturalesa, i, a partir dels resultats de les parts, explicar-ne el conjunt. Així, un científic podria observar el comportament i la naturalesa d’una reducció de vi del Priorat o de Costers del Segre i, a partir de les conclusions extretes, amb aquesta i altres reduccions, enunciar una llei sobre el comportament de les reduccions de vi negre.
En ciències socials, el mètode reduccionista s’ha aplicat en escoles com el conductisme: s’ha aïllat un individu i s’ha delimitat el context per observar-ne el comportament. La successió d’estats de l’individu aïllat en el context delimitat es denomina conducta. Tanmateix, les ciències socials utilitzen habitualment una combinació de mètodes qualitatius i quantitatius que es fonamenten en l’anàlisi i interpretació de dades obtingudes a partir d’enquestes i entrevistes, documentació i experimentació.
En tots els casos, el quid de la qüestió és què s’observa i què no s’observa.
Entenc que pensar Catalunya, la societat i els individus que la conformem, té, a més, una altra dimensió, que és l’ideològica, i que cal definir com quina Catalunya volem.
El país que es va construir a partir de la transició espanyola s’inspira en la llengua catalana com a vertebradora d’una societat interclassista, i per això s’aproven normes que incorporen el català a l’escola, l’obligatorietat de conèixer el català i el castellà a la finalització de l’ensenyament obligatori, i, sobretot, i primordialment, la no separació dels alumnes per raó de llengua. Aquest últim punt és present en tota la legislació catalana des de 1983.
El reduccionisme, ja ho he dit, consisteix a aïllar l’objecte del context i observar-ne el comportament. Per això, tres famílies poden interposar un recurs perquè els seus fills rebin un ensenyament en castellà com a llengua vehicular, i uns tribunals fallar al seu favor i dictaminar que el castellà ha de tenir el mateix tractament en l’ensenyament obligatori per al conjunt de ciutadans de Catalunya.
No hi ha discussió possible perquè les conductes responen a contextos diferents, a posicionaments ideològics diferenciats, fins i tot antagònics. I la pregunta que cal fer-se, novament, és quin país volem - perquè aquesta és la glaça que resta després del foc - i treballar perquè el somni es faci realitat.
Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada