Ocupada, però no massa, en la qüestió sobre si és més glamurós prendre un Manhattan en un pub prefabricat o sortir al carrer a fumar, llegeixo el manifest que va publicar Le Nouvel Observateur, i que van reproduir diaris de tot el món: “Nosaltres, presidents o dirigents d’empreses, homes o dones de negocis, financers, professionals o ciutadans rics, volem la instauració d’una contribució excepcional sobre els contribuents francesos més afavorits. Aquesta contribució s’hauria de calcular en proporcions raonables, per evitar efectes econòmics no desitjats, com ara la fuita de capitals o l’increment de l’evasió fiscal. Som conscients d’haver-nos beneficiat plenament d’un model francès i un entorn europeu amb el qual estem compromesos, i volem contribuir a preservar-lo. Aquesta contribució no és una solució per ella mateixa: cal inscriure-la en un esforç més global de reforma, tant sobre la despesa com sobre els ingressos. En el moment en què el dèficit de les finances públiques i la perspectiva d’agreujament del deute de l’Estat amenacen l’avenir de França i d’Europa, en el moment en què el govern ens demana a tots un esforç de solidaritat, ens sembla necessari de contribuir-hi”.
En ple brot obsessiu - compulsiu, em pregunto si és més glamurós anunciar que vols fer una aportació especial a les arques públiques o fer un donatiu a Hisenda sense tanta projecció mediàtica.
Alhora, i sense avisar, m’ataquen opcions de tria tan poc fascinants com si és més glamurós bolcar camions de fruita o regalar-la, viatjar en Garrafeta o en Avant, patir la incontinència verbal d’una Senadora hamburguesa sobre cogombres o la vomitada anticatalana del director general de Cultura d’Aragó.
El luxe, antònim de la vulgaritat, és glamurós, sens dubte, i, com diu l’expert en màrqueting Juan Hernández Aguirán, és mal·leable i s’adapta a diferents contextos, per això en mercats emergents, la possessió d’articles de luxe s’associa a èxit social; i en mercats madurs, com l’europeu, atorga satisfacció personal, i els consumidors exigeixen que determinades empreses es comportin de manera responsable.
Els milionaris francesos, que deuen conèixer les teories del màrqueting antropològic, difonen a través de la premsa que volen ser ètics. A l’altra part de l’Atlàntic, als Estats Units, Howard Schultz, Director executiu d’Starbucks ha encetat una campanya de boicot a les donacions als congressistes Demòcrates i Republicans fins que no es posin d’acord en el sostre del deute que ha d’atorgar estabilitat a l’economia nord-americana. Demana – ja que hi som - que es posin a treballar en la creació d’ocupació a través de la inversió en petites i mitjanes empreses.
Em pregunto si és més glamurós Howard Schultz o Liliane Bettencour, mentre abandono uns moments el bar prefabricat per fumar sola, al carrer.
Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada