Era en un hotel de Xian, la ciutat de l’espectacular jaciment on es troben els Guerrers de Terracota. Havia anat al lavabo i vaig tirar de la cadena, però, com si m’hagués convertit de cop i volta en el Peter Sellers de The Party, l’aigua va començar a vessar pels costats del vàter, sense control, i a mi em va quedar cara d’espant. Una neboda meva, al cubicle del costat, xisclava perquè un rierol amenaçava de mullar-li les sabates, li vaig dir que era jo, i, com si el fet que fos el meu inodor canviés res, es va posar a riure.
Vaig avisar una senyora que hi havia a prop dels serveis femenins, i de seguida va arribar una altra senyora, es va agenollar, i amb una baieta va recollir l’escampall. No sé què ha passat, li vaig dir, en català, esclar, perquè no parlo xinès, jo només he tirat de la cadena perquè hi havia un paper, i ha començat a vessar l’aigua. La senyora ni em mirava, perquè l’altra, des de dalt, li devia dir una cosa així com espavila que això ha de quedar net ja.
És un dels episodis en què recordo haver passat molta vergonya. Vergonya per veure com algú s’havia d’agenollar per arranjar un desperfecte que havia provocat jo, encara que fos un accident i no hi hagués cap mala intenció. Suposo que per això, quan es parla de dignitat, em pesa la imatge d’aquella senyora.
La dignitat és un valor que forma part de la condició humana, però no és un estat que s’adquireixi amb el naixement, ni es tramita com un document, ni es bescanvia al supermercat. La dignitat és una fita individual i social per aconseguir unes condicions mínimes de subsistència, una relació de respecte amb els altres i d’harmonia amb l’entorn, i que inclou també l’existència de projectes de futur.
La indignació, va escriure Spinoza, és l’odi contra algú que ha fet mal a un altre. És una passió trista i, alhora, necessària, perquè només si ens indignem podem progressar en el camí de la dignitat, perquè canviï allò que fa mal. Però és una passió trista, i cal transformar l’energia que conté en una passió alegre, capaç de millorar les condicions individuals i socials.
A Catalunya, el mes d’abril es va tancar amb 601.541 persones aturades, i 94.927 persones portaven més de dos anys en aquesta situació. A Lleida, les persones en atur eren 29.652, i 3.438 d’elles amb més de dos anys com a demandants de treball. Són xifres per indignar-se, per irritar-se, i també per ocupar-se del que cal: generar les condicions per donar la volta als números. Com? Atraient inversions, donant suport a la petita i mitjana empresa i a l’emprenedor, perquè creen llocs de treball, i a les empreses exportadores, perquè aporten ingressos per al país, tan importants quan hi ha dèficit. Ara que ja ens hem emprenyat, toca arromangar-se, tots.
Vaig avisar una senyora que hi havia a prop dels serveis femenins, i de seguida va arribar una altra senyora, es va agenollar, i amb una baieta va recollir l’escampall. No sé què ha passat, li vaig dir, en català, esclar, perquè no parlo xinès, jo només he tirat de la cadena perquè hi havia un paper, i ha començat a vessar l’aigua. La senyora ni em mirava, perquè l’altra, des de dalt, li devia dir una cosa així com espavila que això ha de quedar net ja.
És un dels episodis en què recordo haver passat molta vergonya. Vergonya per veure com algú s’havia d’agenollar per arranjar un desperfecte que havia provocat jo, encara que fos un accident i no hi hagués cap mala intenció. Suposo que per això, quan es parla de dignitat, em pesa la imatge d’aquella senyora.
La dignitat és un valor que forma part de la condició humana, però no és un estat que s’adquireixi amb el naixement, ni es tramita com un document, ni es bescanvia al supermercat. La dignitat és una fita individual i social per aconseguir unes condicions mínimes de subsistència, una relació de respecte amb els altres i d’harmonia amb l’entorn, i que inclou també l’existència de projectes de futur.
La indignació, va escriure Spinoza, és l’odi contra algú que ha fet mal a un altre. És una passió trista i, alhora, necessària, perquè només si ens indignem podem progressar en el camí de la dignitat, perquè canviï allò que fa mal. Però és una passió trista, i cal transformar l’energia que conté en una passió alegre, capaç de millorar les condicions individuals i socials.
A Catalunya, el mes d’abril es va tancar amb 601.541 persones aturades, i 94.927 persones portaven més de dos anys en aquesta situació. A Lleida, les persones en atur eren 29.652, i 3.438 d’elles amb més de dos anys com a demandants de treball. Són xifres per indignar-se, per irritar-se, i també per ocupar-se del que cal: generar les condicions per donar la volta als números. Com? Atraient inversions, donant suport a la petita i mitjana empresa i a l’emprenedor, perquè creen llocs de treball, i a les empreses exportadores, perquè aporten ingressos per al país, tan importants quan hi ha dèficit. Ara que ja ens hem emprenyat, toca arromangar-se, tots.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada