Una amiga m’ensenya fotos d’un viatge a Sant Petersburg. N’hi ha algunes de l’Hermitage, el gran museu que va incorporar el Palau d’Hivern dels tsars i una immensa col•lecció d’obres d’art. Em captiva una d’una pintura i li pregunto de qui és. No ho sap, però confessa que a ella també li va agradar molt. Per sort, en l’era de la informació, amb perseverança i una mica de paciència, tot és possible, i descobreixo El amants, de Gulio Romano, un deixeble de Rafael que va treballar com a assistent del gran pintor italià en molts frescos de les galeries del Vaticà, seguint el disseny del mestre.
Els amants mostra un home i una dona asseguts sobre un llit, nus, a penes coberts per un tros de llençol, ella amb la iniciativa, ell que es deixa fer, enredats en preliminars evidents de joc íntim. Al costat dret, una vella amb el cap cobert, descalça, ha obert la porta i guaita des del llindar. La meva amiga diu que els va semblar la sogra que enxampa la parella. Oh, no, no, li dic, impossible, no pot ser la sogra, són amants! Els matrimonis no feien aquestes coses. Havíem passat per alt el detall d’un gos que impedeix l’entrada a la vella, i se m’acut pensar que entrava a robar. A robar què? Joies, diners? Potser secrets, sí, que estimulen la temptació. Ja ho diu la història, almenys la bíblica, que tots som fills de la primera temptació per descobrir el gran secret de l’arbre de la saviesa.
Provocar la curiositat per destapar el que hi hagi d’ocult és, milers d’anys després, una bona fórmula per atraure la gent, i per això les rutes de la Lleida secreta han de tenir èxit per força. Algú dirà que encetar amb l’Hermitage i anar-se’n a Lleida té el seu què, i sí, déu ser així, però si la cosa va de secrets, n’hi ha a tot arreu, fins i tot a Fraga - em tira el poble -, que no podia ser diferent.
Les últimes setmanes, despunta alguna cosa més que pedres, i s’ha obert la polèmica sobre la propietat de l’edifici de l’antiga església de Sant Josep, després Centre d’Iniciatives Culturals. És de l’església o de l’Ajuntament? En el Registre de la Propietat, consta el Bisbat de Barbastre – Montsó com a propietari, des de 2006, amb la fórmula “des de temps immemorial”, sense cap altre document. En canvi, a l’Arxiu Municipal de Fraga s’hi troba l’acta d’un ple de 5 d’agost de 1894 que recull l’autorització al Bisbe de Lleida per utilitzar l’edifici per a culte, sense privar els veïns del local. Cessió d’ús i no de propietat.
Ja ho va dir el Quixot, mentre buscava el palau de la seva estimada i es va trobar amb una construcció familiar: amic Sanxo, hem topat amb l’església.
Ara bé, en temps de calaixos eixuts, i quan s’han d’ampliar instal•lacions municipals per millorar els serveis públics, els comptes, com més clars, més llargs, com diuen els valencians.
Els amants mostra un home i una dona asseguts sobre un llit, nus, a penes coberts per un tros de llençol, ella amb la iniciativa, ell que es deixa fer, enredats en preliminars evidents de joc íntim. Al costat dret, una vella amb el cap cobert, descalça, ha obert la porta i guaita des del llindar. La meva amiga diu que els va semblar la sogra que enxampa la parella. Oh, no, no, li dic, impossible, no pot ser la sogra, són amants! Els matrimonis no feien aquestes coses. Havíem passat per alt el detall d’un gos que impedeix l’entrada a la vella, i se m’acut pensar que entrava a robar. A robar què? Joies, diners? Potser secrets, sí, que estimulen la temptació. Ja ho diu la història, almenys la bíblica, que tots som fills de la primera temptació per descobrir el gran secret de l’arbre de la saviesa.
Provocar la curiositat per destapar el que hi hagi d’ocult és, milers d’anys després, una bona fórmula per atraure la gent, i per això les rutes de la Lleida secreta han de tenir èxit per força. Algú dirà que encetar amb l’Hermitage i anar-se’n a Lleida té el seu què, i sí, déu ser així, però si la cosa va de secrets, n’hi ha a tot arreu, fins i tot a Fraga - em tira el poble -, que no podia ser diferent.
Les últimes setmanes, despunta alguna cosa més que pedres, i s’ha obert la polèmica sobre la propietat de l’edifici de l’antiga església de Sant Josep, després Centre d’Iniciatives Culturals. És de l’església o de l’Ajuntament? En el Registre de la Propietat, consta el Bisbat de Barbastre – Montsó com a propietari, des de 2006, amb la fórmula “des de temps immemorial”, sense cap altre document. En canvi, a l’Arxiu Municipal de Fraga s’hi troba l’acta d’un ple de 5 d’agost de 1894 que recull l’autorització al Bisbe de Lleida per utilitzar l’edifici per a culte, sense privar els veïns del local. Cessió d’ús i no de propietat.
Ja ho va dir el Quixot, mentre buscava el palau de la seva estimada i es va trobar amb una construcció familiar: amic Sanxo, hem topat amb l’església.
Ara bé, en temps de calaixos eixuts, i quan s’han d’ampliar instal•lacions municipals per millorar els serveis públics, els comptes, com més clars, més llargs, com diuen els valencians.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada