Passa al contingut principal

Tots d'un ventre i cada u d'un temple

La Yasmin Davidds és una autora d’èxit i una de les veus més influents entre la comunitat llatina dels Estats Units. Filla d’immigrants, la seva vida és similar a la qualsevol dona criada en un barri hispà de Califòrnia fins que es desfà, a poc a poc, de les lloses d’una educació basada en l’abnegació.
Tots els obstacles i les desgràcies que ha salvat al llarg dels anys, diu, han tingut com a propòsit ensenyar-li el camí de la independència.
El seu discurs, el que repeteix en llibres, conferències i seminaris són multitud de maneres de transmetre un sol missatge: la gent et tracta com tu deixes que et tractin.
Seria un error menysprear la Yasmin Davidds i entaforar-la en el calaix de l’autoajuda, perquè el lideratge que exerceix té un objectiu primordial, i és que les dones llatines obtinguin una formació que les faci més lliures. Per això, per exemple, ha gestionat milers de dòlars en beques d’estudis, i treballa en programes de creixement personal amb un públic que sovint es troba en situacions de violència domèstica.
L’important, afirma, és saber qui ets en realitat i qui vols ser. La forma de vestir també forma part de l’argumentari de la Davidds: el vestuari defineix la personalitat, i és la forma no-verbal de comunicar-se amb el món.
Entre el 60 i el 70% del que comuniquem és llenguatge no verbal, segons el consens entre els investigadors socials, i la manera de vestir adquireix un paper fonamental en les nostres vides, tant com la mirada o el gest.
Per això, aprendre a vestir-se de la manera adequada, és a dir, aquella que defineix la personalitat és una forma de comunicar seguretat personal, felicitat i èxit.
Vestir bé és una habilitat social que s’adquireix, i que cal treballar de la mateixa manera que es treballen les matemàtiques. A l’esola s’aprèn a sumar i a restar, a llegir i a escriure, però també a relacionar-se amb els altres. Després, quan som grans, importa tant si som capaços de resoldre un logaritme com si sabem generar un clima de confiança i empatia.
Per tot això, estic radicalment en contra dels uniformes escolars, com estic radicalment en contra dels curriculums incapaços d’adaptar-se a les necessitats de cada alumne.
La proposta d’imposar uniformes escolars i la de crear un batxillerat d’excel•lència parteixen de posicions ben diferents, però a l’hora de la veritat una i altra neguen la possibilitat d’educar la diferència.
L’uniforme escolar no permet que els alumnes aprenguin a vestir-se per a cada ocasió, perquè el vestuari ja ve donat. El batxillerat de l’excel•lència no permet que els alumnes amb les millors notes aprenguin a conviure amb la resta de companys i a gaudir d’habilitats diferents a les que ells tenen.
Ara que podem treballar l’escola inclusiva, sisplau, no fem invents.

Comentaris

  1. Jo vaig "patir" l'uniforme a un col·le de la Caixa (d'altra banda excel·lent i assequible per a les famílies treballadores dels 70). Ara tinc 2 filles i veig que acaben anant d'uniforme igual (totes volen vestir de "marca" i dur el mateix pentinat!) i, a més, cada matí hi ha discussió per a veure que s'han de posar (amb la menuda, la gran ja fa la seua —per sort). Ara al col·le hi ha els que gasten més en roba (tenen més diners i/o ho volen aparentar) i els que no (per què no poden —la majoria— o no volen). Per a les famílies haig de reconèixer que és més pràctic l'uniforme. Quan ixen de classe, ja es vestiran al seu gust. En fi. El ser pare m'ha canviat l'opinió!

    ResponElimina
  2. Carles, jo tinc dues filles, i hi ha discussions al matí, esclar, però he de dir que ho considero part de l'educació. També tenim opinions diferents respecte de la verdura, per exemple, i, al final, n'han de menjar, perquè l'alimentació forma part de l'educació. Sé que és un tema controvertit, però l'esforç de ser pare i mare finalment comporta la satisfacció de veure com creixen i evolucionen. Salut!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Fuet

Diria que a l'estiu sempre aprenc alguna cosa nova. A la resta d'estacions segurament també, però potser és durant les vacances, quan el tedi fa que les hores siguin més llargues del normal, que paro atenció als detalls, més que res per distreure'm. L'aprenentatge d'enguany va arribar de manera inesperada. Uns coneguts ens van convidar a sopar a casa seva. El meu home i jo vam aparèixer amb una ampolla de vi - Costers del Segre, faltaria més - i un pastís. Ens van fer passar a la terrassa i seure en una taula on hi havia pa amb tomàquet, embotits i alguns capricis. Fins aquí, tot convencional. Extremadament convencional diria. Després del ritual d'obrir el vi, tastar-lo i fer els comentaris de rigor, ens trobàvem amb una llesca de pa amb tomàquet a la mà quan l'amfitriona ens ofereix una mena de fuet acompanyat d'un tasteu això. Estic convençuda que el fuet és una de les aportacions més rellevants que hem fet a la Humanitat. En més d'una ocasió he or...

Per sucar-hi pa

Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó...

Trampa

Els anys que en comptes de crisi hi havia misèria, les dones van inventar la trampa, un record d’infantesa que sobreviu en algunes taules – a la meva, sense anar més lluny. La truita amb trampa va ser un enginy per allargar les menges elementals quan eren escasses. N’hauria de dir cuina creativa d’allò que feien les nostres jaies – o padrines – però ara la creativitat sembla un espai reservat a l’abundància, el glamur i la projecció mediàtica, per això pareix més idoni anomenar-la cuina de subsistència. Es baten ous i s’hi afegeix farina fins a formar una pasta suau sense grumolls, després una mica de julivert picat i alls tendres, si es vol. En una paella, es cou la mescla en forma rodona. Després, es talla a triangles o a daus i es col·loca a la cassola per allargar el tall, de peix o de carn, amb suc. Els ous de la truita es poden canviar per aigua quan la cosa està més que magra. També hi ha versions amb molla de pa remullada amb llet en comptes de farina. He de dir que l’abadej...