Tots d'un ventre i cada u d'un temple

La Yasmin Davidds és una autora d’èxit i una de les veus més influents entre la comunitat llatina dels Estats Units. Filla d’immigrants, la seva vida és similar a la qualsevol dona criada en un barri hispà de Califòrnia fins que es desfà, a poc a poc, de les lloses d’una educació basada en l’abnegació.
Tots els obstacles i les desgràcies que ha salvat al llarg dels anys, diu, han tingut com a propòsit ensenyar-li el camí de la independència.
El seu discurs, el que repeteix en llibres, conferències i seminaris són multitud de maneres de transmetre un sol missatge: la gent et tracta com tu deixes que et tractin.
Seria un error menysprear la Yasmin Davidds i entaforar-la en el calaix de l’autoajuda, perquè el lideratge que exerceix té un objectiu primordial, i és que les dones llatines obtinguin una formació que les faci més lliures. Per això, per exemple, ha gestionat milers de dòlars en beques d’estudis, i treballa en programes de creixement personal amb un públic que sovint es troba en situacions de violència domèstica.
L’important, afirma, és saber qui ets en realitat i qui vols ser. La forma de vestir també forma part de l’argumentari de la Davidds: el vestuari defineix la personalitat, i és la forma no-verbal de comunicar-se amb el món.
Entre el 60 i el 70% del que comuniquem és llenguatge no verbal, segons el consens entre els investigadors socials, i la manera de vestir adquireix un paper fonamental en les nostres vides, tant com la mirada o el gest.
Per això, aprendre a vestir-se de la manera adequada, és a dir, aquella que defineix la personalitat és una forma de comunicar seguretat personal, felicitat i èxit.
Vestir bé és una habilitat social que s’adquireix, i que cal treballar de la mateixa manera que es treballen les matemàtiques. A l’esola s’aprèn a sumar i a restar, a llegir i a escriure, però també a relacionar-se amb els altres. Després, quan som grans, importa tant si som capaços de resoldre un logaritme com si sabem generar un clima de confiança i empatia.
Per tot això, estic radicalment en contra dels uniformes escolars, com estic radicalment en contra dels curriculums incapaços d’adaptar-se a les necessitats de cada alumne.
La proposta d’imposar uniformes escolars i la de crear un batxillerat d’excel•lència parteixen de posicions ben diferents, però a l’hora de la veritat una i altra neguen la possibilitat d’educar la diferència.
L’uniforme escolar no permet que els alumnes aprenguin a vestir-se per a cada ocasió, perquè el vestuari ja ve donat. El batxillerat de l’excel•lència no permet que els alumnes amb les millors notes aprenguin a conviure amb la resta de companys i a gaudir d’habilitats diferents a les que ells tenen.
Ara que podem treballar l’escola inclusiva, sisplau, no fem invents.