Avui és l’últim dia de vacances. Realment, i per ser estrictes, les vaig acabar divendres, però formo part de la munió de persones que allarguen fins al cap de setmana la percepció de parèntesi amb la normalitat. Ara toca matinar, abandonar les xancletes i els pantalons curts, els vespres amb una copa de vi a la fresca i la intensitat de les hores en família. Les vacances acaben just quan la prima de risc, el dèficit públic, la balança fiscal, les eleccions generals i la unitat de la llengua començaven a importar un rave davant del goig de jugar a saltar les onades amb les nenes i atrapar una carícia del meu home.
Sóc una privilegiada, sí, perquè he pogut dedicar uns dies al descans, i quan penso en això, en aquesta gràcia, no ho faig per comparació amb qui ha continuat amb les cabòries de cada dia per arribar a final de mes amb un salari d’atur o amb una pensió escassa, sinó en els pobres dirigents europeus, que havien de fer front a la incertesa dels mercats borsaris i els atacs dels especuladors al deute italià i espanyol, en comptes d’anar a la platja. Maleïts taurons sense escrúpols que no tenen en compte els interessos dels Estats! S’exclamen uns polítics de llarga trajectòria perquè hi hagi gent que només compta amb l’ètica del benefici, com si la resta de mortals no féssim el mateix.
La calor no és argument de treva, i tothom sap que, quan algú pateix, un altre fa l’agost, per això, i per variar, imagino, mentre jo em podia dedicar a les coses importants, a mirar la lluna com creix i decreix, a descobrir les diferents formes d’un somriure, el president espanyol havia d’agafar un avió de tornada quan encara no havia pogut ni dir què bé que s’està a Donyana, aprofiteu-ho, noies, que no hi tornarem més.
Anit, asseguda a la terrassa de casa, amb la vista al cel, pensava en aquest president del barret màgic, més semblant a mister Bean que a don Limpio. Mira que ha tingut l’oportunitat de passar a la Història com un dirigent amb coratge per tirar endavant mesures poc o gens populars, però efectives per recuperar la confiança dels inversors i dels ciutadans, perquè no és captiu dels vots, perquè ara ja ho té tot fet, em deia el meu home. I sí, vés per on, d’on no n’hi ha no en raja. Parlàvem de l’ànec coix, aquesta imatge de president americà a les acaballes del segon i últim mandat, que no té qui se l’escolti perquè els ulls de tothom miren cap al futur. No he entès mai aquesta retirada abans de temps, però suposo que ha de ser així, que no es poden prendre compromisos a llarg ni a mig termini quan només et queden dos telediaris.
Avui s’acaben les vacances, les meves, i aviat començarà el curs escolar, que arribarà carregat de bones intencions per als propers quatre anys. Tots sabem que el proper president espanyol portarà barba, però, per sort, som catalans, tenim aquest do, i les regles de joc ens permeten triar contrapesos que no ens escanyin més encara.
Sóc una privilegiada, sí, perquè he pogut dedicar uns dies al descans, i quan penso en això, en aquesta gràcia, no ho faig per comparació amb qui ha continuat amb les cabòries de cada dia per arribar a final de mes amb un salari d’atur o amb una pensió escassa, sinó en els pobres dirigents europeus, que havien de fer front a la incertesa dels mercats borsaris i els atacs dels especuladors al deute italià i espanyol, en comptes d’anar a la platja. Maleïts taurons sense escrúpols que no tenen en compte els interessos dels Estats! S’exclamen uns polítics de llarga trajectòria perquè hi hagi gent que només compta amb l’ètica del benefici, com si la resta de mortals no féssim el mateix.
La calor no és argument de treva, i tothom sap que, quan algú pateix, un altre fa l’agost, per això, i per variar, imagino, mentre jo em podia dedicar a les coses importants, a mirar la lluna com creix i decreix, a descobrir les diferents formes d’un somriure, el president espanyol havia d’agafar un avió de tornada quan encara no havia pogut ni dir què bé que s’està a Donyana, aprofiteu-ho, noies, que no hi tornarem més.
Anit, asseguda a la terrassa de casa, amb la vista al cel, pensava en aquest president del barret màgic, més semblant a mister Bean que a don Limpio. Mira que ha tingut l’oportunitat de passar a la Història com un dirigent amb coratge per tirar endavant mesures poc o gens populars, però efectives per recuperar la confiança dels inversors i dels ciutadans, perquè no és captiu dels vots, perquè ara ja ho té tot fet, em deia el meu home. I sí, vés per on, d’on no n’hi ha no en raja. Parlàvem de l’ànec coix, aquesta imatge de president americà a les acaballes del segon i últim mandat, que no té qui se l’escolti perquè els ulls de tothom miren cap al futur. No he entès mai aquesta retirada abans de temps, però suposo que ha de ser així, que no es poden prendre compromisos a llarg ni a mig termini quan només et queden dos telediaris.
Avui s’acaben les vacances, les meves, i aviat començarà el curs escolar, que arribarà carregat de bones intencions per als propers quatre anys. Tots sabem que el proper president espanyol portarà barba, però, per sort, som catalans, tenim aquest do, i les regles de joc ens permeten triar contrapesos que no ens escanyin més encara.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada