Passa al contingut principal

Adéu vacances

Avui és l’últim dia de vacances. Realment, i per ser estrictes, les vaig acabar divendres, però formo part de la munió de persones que allarguen fins al cap de setmana la percepció de parèntesi amb la normalitat. Ara toca matinar, abandonar les xancletes i els pantalons curts, els vespres amb una copa de vi a la fresca i la intensitat de les hores en família. Les vacances acaben just quan la prima de risc, el dèficit públic, la balança fiscal, les eleccions generals i la unitat de la llengua començaven a importar un rave davant del goig de jugar a saltar les onades amb les nenes i atrapar una carícia del meu home.
Sóc una privilegiada, sí, perquè he pogut dedicar uns dies al descans, i quan penso en això, en aquesta gràcia, no ho faig per comparació amb qui ha continuat amb les cabòries de cada dia per arribar a final de mes amb un salari d’atur o amb una pensió escassa, sinó en els pobres dirigents europeus, que havien de fer front a la incertesa dels mercats borsaris i els atacs dels especuladors al deute italià i espanyol, en comptes d’anar a la platja. Maleïts taurons sense escrúpols que no tenen en compte els interessos dels Estats! S’exclamen uns polítics de llarga trajectòria perquè hi hagi gent que només compta amb l’ètica del benefici, com si la resta de mortals no féssim el mateix.
La calor no és argument de treva, i tothom sap que, quan algú pateix, un altre fa l’agost, per això, i per variar, imagino, mentre jo em podia dedicar a les coses importants, a mirar la lluna com creix i decreix, a descobrir les diferents formes d’un somriure, el president espanyol havia d’agafar un avió de tornada quan encara no havia pogut ni dir què bé que s’està a Donyana, aprofiteu-ho, noies, que no hi tornarem més.
Anit, asseguda a la terrassa de casa, amb la vista al cel, pensava en aquest president del barret màgic, més semblant a mister Bean que a don Limpio. Mira que ha tingut l’oportunitat de passar a la Història com un dirigent amb coratge per tirar endavant mesures poc o gens populars, però efectives per recuperar la confiança dels inversors i dels ciutadans, perquè no és captiu dels vots, perquè ara ja ho té tot fet, em deia el meu home. I sí, vés per on, d’on no n’hi ha no en raja. Parlàvem de l’ànec coix, aquesta imatge de president americà a les acaballes del segon i últim mandat, que no té qui se l’escolti perquè els ulls de tothom miren cap al futur. No he entès mai aquesta retirada abans de temps, però suposo que ha de ser així, que no es poden prendre compromisos a llarg ni a mig termini quan només et queden dos telediaris.
Avui s’acaben les vacances, les meves, i aviat començarà el curs escolar, que arribarà carregat de bones intencions per als propers quatre anys. Tots sabem que el proper president espanyol portarà barba, però, per sort, som catalans, tenim aquest do, i les regles de joc ens permeten triar contrapesos que no ens escanyin més encara.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Fuet

Diria que a l'estiu sempre aprenc alguna cosa nova. A la resta d'estacions segurament també, però potser és durant les vacances, quan el tedi fa que les hores siguin més llargues del normal, que paro atenció als detalls, més que res per distreure'm. L'aprenentatge d'enguany va arribar de manera inesperada. Uns coneguts ens van convidar a sopar a casa seva. El meu home i jo vam aparèixer amb una ampolla de vi - Costers del Segre, faltaria més - i un pastís. Ens van fer passar a la terrassa i seure en una taula on hi havia pa amb tomàquet, embotits i alguns capricis. Fins aquí, tot convencional. Extremadament convencional diria. Després del ritual d'obrir el vi, tastar-lo i fer els comentaris de rigor, ens trobàvem amb una llesca de pa amb tomàquet a la mà quan l'amfitriona ens ofereix una mena de fuet acompanyat d'un tasteu això. Estic convençuda que el fuet és una de les aportacions més rellevants que hem fet a la Humanitat. En més d'una ocasió he or...

Per sucar-hi pa

Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó...

Trampa

Els anys que en comptes de crisi hi havia misèria, les dones van inventar la trampa, un record d’infantesa que sobreviu en algunes taules – a la meva, sense anar més lluny. La truita amb trampa va ser un enginy per allargar les menges elementals quan eren escasses. N’hauria de dir cuina creativa d’allò que feien les nostres jaies – o padrines – però ara la creativitat sembla un espai reservat a l’abundància, el glamur i la projecció mediàtica, per això pareix més idoni anomenar-la cuina de subsistència. Es baten ous i s’hi afegeix farina fins a formar una pasta suau sense grumolls, després una mica de julivert picat i alls tendres, si es vol. En una paella, es cou la mescla en forma rodona. Després, es talla a triangles o a daus i es col·loca a la cassola per allargar el tall, de peix o de carn, amb suc. Els ous de la truita es poden canviar per aigua quan la cosa està més que magra. També hi ha versions amb molla de pa remullada amb llet en comptes de farina. He de dir que l’abadej...