El procés de reflexió interna que viu Convergència genera expectatives entre l'opinió pública i publicada. No hauria de sorprendre el seguiment que se'n fa, ni tampoc el debat intern, perquè es tracta del partit polític més gran, per nombre de militants, i el que ha dirigit les polítiques del nostre país durant la major part dels últims 35 anys.
Repensar la manera en què s'ha d'organitzar internament, la forma en què s'ha de presentar davant de la ciutadania, els eixos que han de prioritzar les propostes polítiques per als reptes i les fites a curt i a mig termini van més enllà d'una qüestió interna. Convergència és un referent per a una majoria de la població, sigui o ni sigui simpatitzant, votant o militant, i el que s'hi cogui durant els propers mesos modularà també, esperem, la manera de fer política. És l'oportunitat oportuna de Convergència.
Que les cúpules dels partits han acumulat massa poder de decisió no és una novetat: hi ha moltes veus que fa molt de temps que qüestionen la manera d'accedir i d'abandonar els càrrecs institucionals. Les fórmules que assagen noves formacions polítiques són una mostra que els partits s'han de repensar: han fet una bona tasca, però ara no serveixen tal com estan configurats.
Cares noves, cares bones, cares joves, cares velles. Es poden canviar les persones, sí, però també, sobretot, cal canviar com accedeixen i com marxen. Una revolució a l'estil Lampedusa no és el que esperem.
Per això, una de les propostes més engrescadores que hi ha a Convergència és la divisió entre responsabilitats de partit i càrrecs institucionals. El líder del partit no pot ser el candidat a la presidència de la Generalitat, com el líder del partit a Barcelona no pot ser el candidat a l'Alcaldia de la ciutat. Del desenvolupament d'aquest eix ha de sorgir una manera d'accedir als càrrecs institucionals. La manera de sortir ha de ser molt més diàfana: dues legislatures són suficients perquè la política deixi de ser una professió i recuperi el sentit de servei que mai no hauria d'haver perdut.
e-noticies.cat/la-punteta/
Diria que a l'estiu sempre aprenc alguna cosa nova. A la resta d'estacions segurament també, però potser és durant les vacances, quan el tedi fa que les hores siguin més llargues del normal, que paro atenció als detalls, més que res per distreure'm. L'aprenentatge d'enguany va arribar de manera inesperada. Uns coneguts ens van convidar a sopar a casa seva. El meu home i jo vam aparèixer amb una ampolla de vi - Costers del Segre, faltaria més - i un pastís. Ens van fer passar a la terrassa i seure en una taula on hi havia pa amb tomàquet, embotits i alguns capricis. Fins aquí, tot convencional. Extremadament convencional diria. Després del ritual d'obrir el vi, tastar-lo i fer els comentaris de rigor, ens trobàvem amb una llesca de pa amb tomàquet a la mà quan l'amfitriona ens ofereix una mena de fuet acompanyat d'un tasteu això. Estic convençuda que el fuet és una de les aportacions més rellevants que hem fet a la Humanitat. En més d'una ocasió he or...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada